Thom Yorke i LCD Soundsystem, cireretes del 25è Sónar

L’Hospitalet de LlobregatJa ningú recorda la traïció de James Murphy al món quan va fer tornar LCD Soundsystem als escenaris. Ho feia cinc anys després d’anunciar amb tota la pompa la defunció d’un dels grups més influents dels 2000. El concert de comiat al Madison Square Garden, les llàgrimes dels fans i el documental que mostrava el primer dia de la resta de la vida de Murphy quedaven en paper mullat. Per què l’hi hem perdonat tan ràpidament? Doncs perquè la tornada de LCD Soundsystem ha sigut de traca. Ja es va veure al Primavera Sound de fa dos anys, just abans de publicar les cançons noves d’ American Dream (2017), i el seu pas pel Sónar ha servit per certificar-ho. LCD Soundsystem és un grup canònic i representa, millor que cap altre, la convergència del rock i la música electrònica de ball que ha caracteritzat els primers anys del nou segle.

Murphy ha tingut una gran presència al Sónar d’enguany, ja que punxava amb els 2manydjs al Despacio, un club dins el Sónar de Dia amb un so espatarrant que ja va ser un dels grans hits del 2014. Només vinils, sis hores cada dia, en la que seria la millor discoteca de Barcelona si s’instal·lés definitivament a la ciutat i on aquests dies es podien sentir coses tan diferents com ara Chimo Bayo i Jeanette, però mesclades amb un bon gust insòlit. Ningú pot dir, per tant, que el líder de LCD Soundsystem no sigui treballador. Dissabte va deixar la cabina del Sónar de Dia per desplaçar-se al Sónar de Nit, on l’esperava el complex muntatge de sintetitzadors analògics del seu grup per oferir un dels grans concerts d’enguany.

Allà, el grup es va posar la granota de feina i va regalar un xou vibrant i aclaparadorament energètic. A diferència de molts altres concerts del Sónar, aquí l’espectacle no rau en els efectes visuals, sinó a veure un grup de músics estakhanovistes construint un discurs amb cables, mòduls, efectes, instruments tradicionals i sintetitzadors per tot arreu. LCD Soundsystem fan música electrònica, però cada nota és polsada o disparada per una mà humana. Les cançons duren 8 o 9 minuts perquè, malgrat utilitzar elements del rock, segueixen la narrativa de la música electrònica de ball, conduint el públic cap a moments climàtics i explosions d’energia amb la característica bola de miralls penjada damunt l’escenari com a únic element decoratiu. Tot i que es van deixar algun hit a la recambra, com ara Daft Punk is playing at my house, LCD Soundsystem no van basar el repertori només en les cançons de l’últim disc i van fer vibrar els assistents amb Dance yrself clean o Yeah.

També representa molt bé la fusió del rock amb la música electrònica de l’inici de segle el tàndem format per Thom Yorke i Nigel Godrich, cantant i productor, respectivament, de Radiohead, que amb discos com ara Kid A (2000) o Amnesiac (2001) van obrir noves vies d’experimentació per a la música independent de projecció massiva. L’efecte de la presència estel·lar de Yorke a l’escenari, però, es va veure atenuat per la complexitat de la seva proposta. Si amb Radiohead l’experimentació rítmica i tímbrica va acompanyada d’inequívocs ganxos melòdics, en la seva proposta en solitari primava l’abstracció, molt ben acompanyada, això sí, dels fantàstics visuals de Tarik Barri. Yorke i Godrich, endolladíssims, van construir un directe purament electrònic i més basat en les microtextures que no pas en dinàmiques pensades per a la pista de ball. Això sí: es va poder veure un líder de Radiohead desimbolt, més alliberat que amb el seu grup, ballant gairebé tota l’estona i utilitzant la veu com una textura més i la gestualitat com a part del dispositiu escènic.

Ja a aquella hora la gent es començava a dispersar pels diferents escenaris on hi havia els directes de Tokimonsta i Fatima Al Qadiri o sessions com les de Ben Klock i DJ Nobu. I mentre John Talabot desgranava sis hores de música de ball al SonarCar, Richie Hawtin oferia l’espectacle Close i Laurent Garnier es disposava a acomiadar el Sónar amb un altre set de quatre hores a l’aire lliure, des d’on veure sortir el sol i posar així un magnífic epíleg a una edició que serà recordada per haver celebrat el primer quart de segle d’un festival que s’ha convertit en un referent al món.

Però el Sónar 2018 també serà recordat per moltes altres coses, com ara el llançament de música a l’espai com a declaració de principis del seu compromís amb la ciència i la tecnologia -i un Sónar+D cada vegada més important-, la presència del Niño de Elche i Rosalía en un moment revolucionari per al nou flamenc, el desbordament d’un escenari XS que demostra que les noves músiques urbanes de l’estat espanyol han trencat aquest any el seu sostre de vidre, la plena normalització dels anomenats sons globals en la música de ball actual i, en definitiva, l’enorme riquesa i varietat de gèneres i estils que caben en un festival que marca any rere any l’estat de la qüestió pel que fa a l’evolució tecnològica de la música. Amb el concert d’ahir d’Alva Noto & Ryuichi Sakamoto al Teatre Grec, el Sónar s’acomiadava fins al juliol de l’any que ve amb la incògnita, també, de com l’afectarà el canvi de dates la pròxima edició.