Tim Burton busca la redempció autoral tornant al món de 'Beetlejuice'

Enviat especial a VenèciaLa relació de Tim Burton amb el Festival de Venècia ve de lluny. L’any 2007, el director d’Ed Wood va visitar la Mostra per rebre el Lleó d’Or honorífic al conjunt de la seva carrera, un viatge que va aprofitar per presentar un muntatge provisional de Sweeney Todd: El barber diabòlic del carrer Fleet. Per a molts, Burton ja es trobava aleshores en un període de decadència, amb el seu gust pel pastitx i el reciclatge –va iniciar la seva trajectòria imbricant l’imaginari d’Edgar Alan Poe amb el terror de la factoria Hammer– pervertit per la realització de remakes. Tres anys després, l’estrena de la seva versió d’Alícia al país de les meravelles va certificar la caiguda de Burton en el pou dels excessos digitals i la intranscendència artística. Aquest dimecres, l’autor d’Eduard Manstissores ha tornat al Lido de Venècia per inaugurar la 81a edició del certamen italià amb Beetlejuice Beetlejuice (que s'estrenarà a Catalunya el 6 de setembre també en versió doblada al català).

De passada, Burton ha entonat un convincent mea culpa: “En els darrers anys he experimentat una sensació de desencant respecte a la indústria del cinema. Sentia que havia de tornar a fer alguna cosa que em sortís del cor”, ha apuntat davant la premsa acreditada. “Com li passa al personatge de Lydia a Beetlejuice Beetlejuice, quan et fas gran de vegades la vida et porta per camins estranys. Em sentia perdut, però aquesta pel·lícula m’ha retornat l’energia”.

Trenta-sis anys després de l’estrena de Beetlejuice, Burton es planteja la seqüela com un retorn no només als personatges i als escenaris del film original, sinó també als mètodes i a les eines d’una era fílmica que ja sembla remota. “Quan vam fer la primera Beetlejuice, vam improvisar molt i vam rodar molt de pressa, i ara he volgut replicar aquella estratègia. Si teníem una idea sobre com podia ser una criatura fantàstica, corríem a comprar un ninot en una botiga i el caracteritzàvem nosaltres mateixos”, ha explicat Burton. Aquesta anècdota sobre l'espontaneïtat que ha marcat la realització de Beetlejuice Beetlejuice revela un altre element clau del film: la negativa a abusar dels efectes digitals en favor d’un treball artesanal amb els mitjans del cinema analògic, des d’escenaris expressionistes construïts amb cartó pedra fins a una col·lecció de criatures monstruoses fetes de làtex.

Jenna Ortega, la nova musa de Burton

Els fanàtics del Beetlejuice del 1988 gaudiran d’allò més amb el retrobament de l’histriònic Michael Keaton en la pell del dimoni més groller de la pantalla gran, tot i que la gran joia humorística del film és Catherine O’Hara, que torna a demostrar el seu do per a la caricatura amable com la madrastra de Lydia, el personatge de Winona Ryder. Tanmateix, avui en dia el principal atractiu mediàtic de Beetlejuice Beetlejuice és Jenna Ortega, l’últim fenomen juvenil de la factoria Disney –es va fer popular gràcies a la sèrie Stuck in the middle–, convertida en estrella mundial gràcies al seu paper de Dimecres Addams a la sèrie Dimecres de Netflix, de la qual Burton va dirigir els primers quatre capítols. La fascinació que desperta Ortega entre el públic adolescent es feia palesa davant la catifa vermella de la Mostra, que la tarda abans de la projecció de gala de Beetlejuice Beetlejuice ja acollia un grup de noies que esperaven saludar la seva heroïna disfressades de Dimecres.

Quan li van preguntar pel treball al nou film de Burton, Ortega destacava que, malgrat interpretar la filla en la ficció de Winona Ryder, havia intentat construir el seu personatge de manera autònoma, centrant-se en els seus traumes familiars i la seva consciència mediambiental: “A Beetlejuice Beetlejuice, la Winona i jo donem vida a dues dones amb opinions fortes, però el seu personatge està avesat a l’esoterisme, mentre que el meu arrossega un fort ressentiment envers el món”. De fet, com ha assenyalat Monica Bellucci, actual parella de Burton i l’exdona de Beetlejuice en la ficció, “la pel·lícula tracta sobre l’univers femení, perquè és protagonitzada per tres generacions de dones que lluiten entre si, però que acaben aprenent les unes de les altres”.

Atès l’èxit relatiu de Beetlejuice Beetlejuice –que pot reconciliar l’espectador amb el geni creatiu de Burton, però també pateix d’un excés de subtrames i autoreferències–, no seria estrany imaginar-ne una tercera entrega, tot i que Burton ho ha descartat amb una excusa matemàtica: “Si he tardat trenta-cinc anys a fer la segona part, la tercera m’agafaria gairebé amb cent anys. No ho veig, tot i que amb els avenços de la ciència mai se sap”, ha comentat Burton amb un somriure entremaliat a la cara.