Timothée Chalamet: "Soc l'actor amb el cor més gran i el que treballa més intensament"

Enviat especial al Festival de BerlínUn públic que escridassa el músic a qui idolatra perquè s'ha atrevit a tocar la guitarra elèctrica. Molts no necessiten més informació per identificar els personatges i el context de l'escena: és el concert de Bob Dylan al Festival de Newport del 1965, el dia que el músic va escenificar la seva renúncia a ser la veu d’un moviment social i va reclamar la seva llibertat artística amb el so elèctric de la guitarra i els versos de fúria i despit de Maggie’s farm. En el temple més purista del folk nord-americà, el sant patró de la nova cançó protesta va sortir a tocar amb una banda de rock i els espectadors van reaccionar primer amb estupor i després amb llàgrimes i indignació. Va ser un d’aquells moments dels quals s’escriuen piles d’articles i llibres, un moviment tectònic de la cultura popular i, tot plegat, una senzilla elecció estètica: de quina manera vol un artista que soni la seva música.

Que sobre aquest moment i tot el que hi ha darrere pivoti la trama d’A complete unknown, el biopic sobre els primers anys de Bob Dylan a Nova York, és un dels molts encerts de la notable pel·lícula de James Mangold que aquest divendres ha defensat en solitari a la Berlinale el seu protagonista, Timothée Chalamet, que hipnotitza la pantalla amb una interpretació travessada pel carisma, la confusió i l’enigma del Dylan dels anys seixanta. Cansat després de voltar "dos mesos pel món parlant de la pel·lícula", l'actor creu que no tornarà a viure mai "una experiència que s'hi assembli", almenys pel que fa al procés de preparació".

Chalamet entoma el repte d’interpretar ell mateix les cançons de Dylan amb resultats excel·lents i, més enllà de mimetitzar la veu nasal i les inflexions vocals del cantant, toca la guitarra prou bé i deixa un grapat d’interpretacions memorables, des d’una despullada Song for Guthrie fins a l'abrasiu It ain’t me, babe que fan a dues veus ell i Monica Barbaro, una Joan Baez amb foc als ulls. Els dylanòlegs es faran un tip de subratllar les moltes llicències que es pren A complete unknown –el crit "Judes!" al qual Dylan respon "I don't believe you" va ser a Manchester, no a Newport–, però difícilment es pot negar la potència del torrent de música que ofereix i la importància dramàtica que s’atorga a les cançons. "La meva preparació no va ser acadèmica, sinó per osmosis –ha explicat Chalamet–. He viscut amb les cançons dia i nit durant cinc anys i mig, i no com a obligació ni com una feina, sinó perquè Bob Dylan, l'artista, es va convertir en la llum que em guiava, per la seva independència i el rebuig a formar part del soroll".

A complete unknow és una pel·lícula sobre l’ascens d’un artista a la fama i les servituds que comporta, però també sobre els equilibris personals que han de fer els que l’envolten, sobretot quan l’artista en qüestió és algú tan esmunyedís i complicat com el Dylan dels seixanta, “un imbècil” si fem cas al que li diu Joan Baez després de rebre un comentari verinós sobre el seu talent compositiu. En les cartes que escriu al seu admirat Johnny Cash –retratat al film amb més encert que a l'insatisfactori biopic que va dirigir el mateix Mangold–, Dylan parla de la pressió de l'èxit: "M'ha fet pols", confessa. A Chalamet, nominat per segona vegada a l'Oscar amb 29 anys, li prova millor: "Jo no em sento així. Poder venir a aquest festival amb pel·lícules com aquesta o Call me by your name em fa sentir que el meu cor és al lloc correcte. No soc l'actor amb més talent, però sí el que té el cor més gran i el que treballa més intensament".

Música sí, amfetamines no

També és lloable l’esforç per evitar la visió neta i polida dels fets que fan la majoria de biopics, però val la pena assenyalar que al film no hi ha una sola imatge de consum de drogues tot i que el seu protagonista es passa la segona part òbviament afectat pel consum d'amfetamines. Chalamet tampoc ha volgut ficar-se en embòlics i no ha valorat des d'una perspectiva actual la decisió que pren Dylan d'allunyar-se de la política en un moment tan confús: "La meva teoria és que la cançó política va ser per a ell una textura amb què expressar-se a principis dels seixanta, però un cop els Beatles, els Rolling Stones i els Kinks van canviar la cultura, li resultava més divertit tocar amb una banda de rock, era menys complicat que l'activisme polític. Però és cert que mentre ell feia discos com Blonde on blonde i Nashville skyline, Joan Baez i Pete Seeger feien marxes de protesta".

Tant Baez com Seeger i el primer amor de Dylan (Suze Rotolo, rebatejada amb un altre nom a la ficció a petició del músic) són personatges de pes en el film de Mangold, que a través seu observa la negligència emocional del músic i el seu talent brutal, quasi incomprensible per la facilitat insultant amb què brolla. Sense caure en la caricatura amb què els van retratar abans molts cronistes enlluernats pel mite rebel de Dylan, A complete unknown s'esforça a atorgar dignitat i profunditat a Baez, empoderada i lúcida, i sobretot a un Seeger (Edward Norton, excel·lent) que, tot i no saber valorar la importància del nou camí musical del seu amic, sempre va ser coherent amb els seus principis.