Tirar un nadó a la piscina pel seu propi bé

Fa temps, navegant per internet, la directora Stella Kyriakopoulos va topar amb una imatge d’un nen d’un o dos anys flotant a l’aigua que la va intrigar. Un clic després va descobrir el fascinant món de les classes de natació de supervivència per a nadons, una sèrie de tècniques que s’ensenyen als nens d’entre sis i vint-i-quatre mesos perquè, en cas de caure en una piscina, no s’ofeguin. L’entrenament estàndard, que dura sis setmanes, consisteix en lliçons de 10 minuts al dia en què la criatura, completament vestida, ha d’aprendre a flotar d’esquena, nedar fins a la vora i fins i tot apartar-se una tovallola de la cara. Des de fora, la imatge és impactant, gairebé com si estiguessin torturant el bebè. L’últim dia, les mares enregistren un “vídeo de graduació” en què el nadó va superant les proves i, després, moltes el pengen a la xarxa. “Hi ha milers de vídeos de graduació a internet, és com un trofeu, una prova que el seu fill ha sobreviscut -explica Kyriakopoulos-. A més, gravar els vídeos ajuda les mares a no sentir ansietat durant les classes”.

Els vídeos de graduació són la inspiració directa de Mom’s movi e, el curt que Kyriakopoulos presentarà al Festival de Locarno, que va començar dimecres. En aquest treball, la directora grecoamericana establerta a Barcelona recrea la classe final d’una nena de dos anys que executa a la perfecció la rutina de supervivència. És una imatge que impacta -a més, gravada en un pla seqüència de tres minuts- perquè confronta dues idees aparentment incompatibles: la sobreprotecció d’un fill per por a perdre’l i una conducta que frega l’abús infantil. “Aquesta dualitat ja es veu als comentaris dels vídeos -diu la directora-. El 50% els considera meravellosos i l’altra meitat són afirmacions com «Això és monstruós, què esteu fent...»”

La primera reacció de Kyriakopoulos al veure un vídeo de graduació va ser de sorpresa i rebuig, però després va començar a reflexionar sobre el que significaven aquelles imatges: “En aquella època estava pensant en tenir fills i sovint pensava en el fet que, si dones la vida a algú, també l’hi estàs donant la mortalitat, i això és una gran responsabilitat. Una mare espera que el seu fill tingui salut i que sigui feliç però, en realitat, l’única certesa que tenim és que algun dia morirà. I per mirar d’evitar-ho es poden arribar a fer coses molt extremes”.

Kyriakopoulos va rodar el curt embarassada de sis mesos del Pedro, que ara té vuit mesos i somriu durant l’entrevista des de les faldilles de la seva mare. Ella no té pensat apuntar-lo a cap entrenament de supervivència però reconeix que entén molt millor les mares que sí que ho fan. “Sembla que estiguin una mica boges, però és una bogeria necessària. Una part del cervell de les mares sempre està pensant en els perills que envolten el seu fill. Si visqués en un lloc diferent, segons com, podria plantejar-me fer un curs d’aquests, així que no les condemno ni les jutjo. Però que el resultat del meu procés personal hagi sigut que entenc millor aquestes dones, no vol dir que aquest sigui l’objectiu del curt”, diu Kyriakopoulos, que no veu Mom’s movie com una eina per saber si “està bé o malament” el que fan les mares. “No és un documental ni una investigació sobre aquesta tècnica, sinó un punt de partida per explorar altres coses, fins i tot a nivell formal i estètic”.

Per rodar el curt es va fer un càsting a tot el món. La nena elegida, nord-americana, és “una superestrella” de la natació de supervivència que va estar un mes preparant amb una instructora la seva rutina. “El pla seqüència va ser el més fàcil de filmar, estava tot molt coreografiat, com si fos un ball -recorda-. Però la resta del rodatge va ser molt complicat perquè els nens de dos anys necessiten dormir, menjar, s’han de canviar, els piquen mosquits, tenen calor... Ara ho sé, però aleshores no”.