'Titane', la dosi de cinema salvatge que li calia a Canes

CanesLa primera mitja hora de Titane és una explosió de cinema extrem com poques vegades s'havia vist en la competició per la Palma d'Or del Festival de Canes. Després de l'èxit de Cru (2016), el primer llargmetratge de Julia Ducournau sobre el pas a l'edat madura d'una estudiant universitària que ha d'assumir la seva naturalesa depredadora, s'havia generat una expectació eufòrica davant de la segona pel·lícula d'una de les directores més interessants del cinema, no només de gènere, contemporani. Com la de Cru, la protagonista de Titane, Alexia (Agathe Rousselle retorçant les categories tradicionals de gènere) també s'enfronta amb una identitat pròpia estranya que ella mateixa no sap com gestionar. Ballarina d'èxit en exhibicions d'automòbils, l'Alexia presenta un aliatge metàl·lic al cervell i no amaga la seva connexió fins i tot sexual amb els cotxes.

En el seu primer terç, Titane avança a través d'una explosió de referències cinèfiles que van des del David Cronenberg de la nova carn i de Crash al Quentin Tarantino més desfermat, passant per les variants femenines i feministes dels films de psycho killers. Aquesta muntanya russa de cites extremes, de gèneres canviants, es modera i s'estabilitza a partir d'un punt d'inflexió en què la trama es recondueix cap al territori del drama paternofilial travessat per una pulsió queer ultracontemporània. L'Alexia es refugia a la llar del Vincent (extraordinari Vincent Lindon), un bomber veterà que es mostra més que predisposat a creure que aquesta figura misteriosa és l'Adrien, el fill adolescent que li va desaparèixer fa anys. I així entre el Vincent i l'Alexia/Adrien es genera un vincle inesperat que desafia les convencions tradicionals sobre el nucli familiar.

Una altra de les referències ineludibles de Titane és el cinema radical de Claire Denis. Com a Beau travail, l'Alexia/Adrien suposa un element disruptiu dins d'un univers d'homosocialització masculina, aquí el cos de bombers, mentre que Vincent Lindon també desprèn aquell insòlit erotisme de les figures paternals que trobem en films com High life (2018). Pero Ducournau ofereix una perspectiva molt més actual i subversiva al voltant de les categories de gènere i en la reflexió sobre el nostre vincle amb uns cossos gens harmònics el comportament dels quals no podem controlar. A Titane, els canvis produïts per la vellesa o l'embaràs s'observen com a mutacions viscerals rares i viscoses amb què els protagonistes intenten reconciliar-se a partir de diferents intervencions. Tot i el to més íntim i emocional dels dos últims terços, Titane també conté grans moments d'humor (entre els quals una reanimació cardiopulmonar al ritme de la Macarena), fins al punt que és la pel·lícula més divertida que hem vist fins ara al festival. Imperfecta però sobradament estimulant, tant de bo aquesta proposta que trenca amb moltes de les inèrcies dels films programats a Canes trobi el seu lloc al palmarès.