'Il trittico', excel·lent tela

PalmaLiceu.- No és habitual, és de suposar que per qüestions pressupostàries, veure totes juntes les tres peces que conformen Il trittico, de Puccini, que ja és una raó més que suficient per apropar-se al coliseu de la Rambla. Però n'hi ha moltes més, amb noms i llinatges, com per exemple poder veure i escoltar Lise Davidsen com la Giorgetta d'Il tabarro; Ambrogio Maestri, a la mateixa òpera i com a protagonista principal de Giani Schichi, i Ermonela Jaho com a Suor Angelica. Tres raons que augmenten exponencialment el valor artístic de la trilogia mortuòria. Perquè això és aquest tríptic, tres històries en les quals la mort és la gran protagonista des de diferents punts de vista. I una processó amb un bagul sobre les espatlles serveix de nexe per a donar continuïtat a la narració. Puccini, gran mestre, volia que aquests punts de vista fossin: tràgic, sentimental i còmic. O sigui, Il tabarro, Suor Angelica i Gianni Schichi, per aquest ordre, es representen, que no va ser el de les composicions. Primer va ser Il tabarro i, quan va rebre les dues restants juntes, li va fer tanta gràcia la història del “testament” que no va dubtar a posar-s'hi sense perdre ni un minut.

Lotte de Beer ha estat l’encarregada de la direcció artística i Bernhard Hammer, l’escenògraf. Dins una espècie d’embut metàl·lic transcorren les tres històries. Un gran embolcall, intemporal i asèptic podria augurar una lectura contemporània, però no: amb el vestuari contextualitzen l’acció en el temps que li correspon. Algunes llicències: com per exemple que no hi hagi barcassa, però amb una trapa ho resolen a la perfecció i fins i tot diria que amb molta més eficàcia que com acostuma a ser. També a la mateixa peça, al final no pot ser que caigui el cadàver de l’amant des de dins el tabard i utilitzen un artefacte giratori, totalment gratuït, que vol ser espectacular, per mostrar el pobre finat. A Suor Angelica la llicència va més enllà i potser hi podríem trobar algunes incongruències entre el que canten i el que succeeix a sobre de l’escenari, com és ara el fet d’eliminar la criatura i convertir la protagonista en una pertorbada que no queda molt clar si es salva o no, i apareix amb una camisa de força dins una creu. En canvi, Gianni Schichi resulta més fidedigna que mai, tant argumentalment com pel que fa a l’època, que tampoc no és el més habitual i per això la fa més original que mai.

El duel de la primera el mantenen Ambrogio Maestri i una Lisa Davidsen estratosfèrica, perquè la seva veu no és un torrent, és un miracle que et deixa sense capacitat ni tan sols de parpallejar. Però Maestri no va quedar enrere, amb la qual cosa el tenor, Brandon Jovanovich, tenia una papereta molt difícil, gairebé impossible. Ermonela ja no té tant volum, però per a una Suor Angelica, amb el seu fiato, color i calor dramàtic resol la papereta, de tal manera que va assolir el mateix cim que els anteriors protagonistes, acompanyada d’una Daniela Barcellona superba i una Maria Luisa Corbacho com a Mare Abadessa impecable. Per si tot això fos poc i amb el lògic hàndicap de l’intermedi, arribà la funció al punt àlgid, encara que sembli mentida. Ambrogio Maestrei va fer una exhibició de com passar d’un paper a un altre, a les antípodes, i fa honor al seu llinatge. Divertit és poc, com també ho va ser Ruth Iniesta, a qui va tocar ballar amb la més guapa. Ella és Lauretta, la que ha de cantar O mio babbino caro. I no ho va fer amb tots els ornaments als quals estem acostumats en els diferents i múltiples enregistraments, ho va fer amb total fidelitat a l’esperit de l’original, ho va fer molt graciós, com ha de ser, acompanyada per un Iván Ayón-Reyes que completava la funció. Com a propina, un Tomeu Bibiloni, com a Ser Amantio di Nicolao, que canta amb tantes virtuts que un sempre té la sensació que el paper li queda curt.

Tampoc no és tot. Una altra estrella va brillar amb llum pròpia a l’altura dels protagonistes, Susanna Mälkki, que a la batuta ho va arrodonir tot fins a límits que difícilment són quantificables. Quan Giuseppe Adami, el llibretista de la primera peça, envià la primera prova a Puccini, aquest li va contestar: “Il Tabarro, excel·lent tela”. Aquí podem dir, Il trittico… posi l’adjectiu que vulgui, sempre quedarà curt.