'Els criminals', una entretinguda escudella barrejada

El TNC recupera (per què?) una obra que es va representar al Teatre Romea l'abril de 1931 de l’escriptor austríac Ferdinand Bruckner (1891-1958), molt més conegut per El mal de la joventut, obra de la qual Juan Carlos Martel va dirigir-ne una versió el 2021 al Teatre Lliure i escrita el mateix any 1929.

Diuen que Els criminals parla del mal funcionament de l’administració de Justícia, dels seus errors i de les consideracions morals del delicte. Una àcida crítica, deien, de la qual molt em sembla que no en queda quasi res a la libèrrima, confusa però entretinguda versió de Jordi Prat i Coll. I és que aquest director té mà, idees i talent per crear espectacle més enllà dels requisits de l’obra i embolcallar la producció amb escenografies, accions i músiques que fan patxoca.

En aquest cas, Laura Clos, Closca, firma tres singulars i lluïts espais escènics per a cadascun dels tres actes i tres músics posen els accents musicals tot seguit. El primer acte de presentació de personatges rememora l’espai escènic de l’estrena a Madrid el 1934, que va suposar un important gir formal perquè fins aleshores no s’havien vist escenografies corpòries de dos pisos. En aquesta mena de Rue del Percebe hi viuen les famílies protagonistes i es desvetllen els embolics sentimentals d’uns i altres. El segon acte és un ascètic i negre jutjat i el tercer un fantàstic cabaret amb noies emplomallades i la sorpresa del gran Joan Carreras arrencat amb una cançoneta de burlesque. Ell és el gran seductor, el gigoló saltafinestres i trencacors.

La simultaneïtat de les accions a la Rue del Percebe dona ritme a la funció tot i que no quedi sempre del tot clar qui és qui i que la dicció no és sempre la desitjable. El judici, lluny de qüestionar la justícia, mostra una audiència prou professional conduïda per un immens Lluís Soler. El tercer acte és estèticament lluït, però no aporta gairebé res a la funció, que clou amb cluc d’ull al nazisme i la marcianada de dos llangardaixos de la sèrie V (anys vuitanta). Com els deia, una llustrosa escudella barrejada molt ben il·luminada (Ganecha Gil) i luxosament vestida (Albert Pascual).