PalmaFa devers sis anys que va decidir apostar definitivament per la música, i l’aposta va ser rotunda i decidida: va començar a tocar alguns dels seus temes al carrer, primer a Barcelona i després a altres ciutats de l’Estat i també d’altres països. Durant tot aquest temps va anar gestant un primer disc, Homeward, que just acaba de veure la llum i que demà presentarà en concert a Formentera, amb una darrera col·laboració amb el festival Sons de Nit, després d’haver passat una part de l’estiu promocionant el cicle amb el Petjades Tour, una ruta que l’ha duit a tocar a onze municipis mallorquins i a reconnectar amb els seus orígens. Tanmateix, el músic Cesc Sansalvadó té clar que no vol perdre de cap de les maneres aquesta connexió. “Veure que algú que va pel carrer distret, mirant el mòbil, de sobte s’atura per escoltar-te… Això és cada cop una victòria, i no ho canviaria per res”, afirma.
Aquest estiu heu fet onze concerts a onze municipis mallorquines que no sé si ja coneixíeu d’abans… Hi havíeu estat, a Mallorca?
— Fa molts anys i en una visita exprés… Van ser vint-i-quatre hores, amb l’escola, quan tenia catorze o quinze anys, i no vam tenir temps de fer gaire cosa… Baixar, comprar l’ensaïmada i tornar, bàsicament! [riu]
I què heu descobert o après en aquestes onze actuacions a pobles com Llubí, Valldemossa i Sant Llorenç? És l’illa com us la imaginàveu?
— Era una cosa molt nova, a un territori nou i amb una manera de girar nova, amb una furgoneta elèctrica i un equip que també s’alimentava amb energia elèctrica… Ja des del principi tot em va semblar molt interessant. I també ha estat una manera diferent d’acostar-me a l’illa, més enllà del punt turístic que evidentment té. Conèixer els pobles i la seva gent, les comunitats que tenen tots ells… Era bonic veure com a alguns fins i tot celebraven que hi hagués un concert, tot i que fos d’un artista que ni coneixien, i ho vivien com una cosa molt especial.
Tanmateix hi estau més que acostumat, a tocar en directe a tot tipus de llocs davant gent anònima.
— Sí, ja vaig voler construir el meu projecte musical des d’això, des del directe. Quan vaig acabar la carrera, vaig treballar set mesos i després vaig decidir deixar-ho per fer música, ho volia provar. I vaig pensar que la manera de fer-ho era sortint a tocar tant com pogués, i com que no tenc problemes per tocar a un lloc o a un altre… Ho vaig fer!
On solíeu tocar?
— Inicialment al metro de Barcelona, però després vaig començar a anar a altres ciutats com Madrid i Girona, i també a fora, com per exemple a França.
I heu notat diferències en funció de la ciutat on tocau?
— Sobretot hi ha diferència si toques al metro o al carrer: al metro la gent va amb el temps just i no es para, o no almenys durant tant temps, mentre que al carrer la gent sovint passeja i està més receptiva: he fet concerts d’una hora i quart davant gent que els ha escoltat sencers. I això també serveix per fer proves: si veus que toques un tema i no es para ningú…
Ha estat així com heu anat definint les cançons que sonen al vostre primer disc, Homeward?
— Sí i no. Perquè quan faig un concert al carrer sempre faig el que vull, és la gràcia, que no hi ha ningú que et marqui res. I alguns dels temes ja els havia provat i d’altres no. Hi he pogut afegir temes que potser no encaixen en els paràmetres actuals de la indústria, que són menys comercials i no tenen condicionants ni de durada, ni d’instruments ni de res, perquè jo el que volia fer és el que m’agrada a mi.
No és tan senzill fer una cosa així a dia d’avui, i molt menys quan fer un disc sembla gairebé una curolla personal: la indústria ja no en necessita.
— És que jo no sé si és positiu fer un àlbum, no sé si és quelcom que algú et demani o no. Un disc, avui dia, és una incògnita, però jo sabia que el volia fer. I ser artista independent també implica poder anar fent pel teu compte, sense avançaments ni mecenatges, però al teu ritme.
És de cada vegada més difícil, però, esquivar el camí de la indústria?
— Jo crec que hi ha molts camins, i sempre n’hi ha hagut, però avui dia la gent té pressa, i si tens pressa, has de passar per allà on et marquen els altres. Una cosa és voler dedicar-te a la música i l’altra és voler ser famós, i són dues coses molt diferenciables. Si et vols dedicar a la música, tens paciència, però si cerques reconeixement, no en tens. I el que reps pot ser efímer o pot durar uns anys, però mai serà vitalici com succeeix amb alguns dels meus referents, com poden ser Bruce Springsteen i Lluís Llach, que han consagrat la seva carrera.
Avui dia tot va massa ràpid per aconseguir això?
— També depèn dels gèneres musicals… La tendència és molt urbana, i és un estil que es pot fer més ràpid, però després hi ha tot el món de les cançons que jo en dic atemporals, que no caduquen tot i que passin 10, 20 o 50 anys. D’altres, però, són molt del moment i estan vinculades amb un llenguatge molt concret i temporal que et poden dur a fer-te viral i guanyar premis i… No et dic que sigui negatiu, eh? A tots ens agradaria tenir aquest moment de reconeixement! Però són vies diferents.