La importància de riure’s de l’avortament

Chicago, 1968. Mentre el hippisme alça el seu últim clam de llibertat i el sistema ensuma l’alba ultraconservadora de l’era Nixon, la Joy (Elizabeth Banks), una mestressa de casa embarassada, ha d’enfrontar-se a la brutalitat del patriarcat. Quan se li diagnostica una insuficiència cardíaca que només es pot resoldre amb un avortament terapèutic, la comissió mèdica de l’hospital que l’atén, formada íntegrament per homes, no dona llum verda a la intervenció. La cruesa de la situació, acompanyada per un tractament sobri i elegant del drama familiar, convida a situar Todas somos Jane sota el radi d’acció del cinema de Todd Haynes. I, de fet, no sorprèn que la realitzadora del film sigui la dramaturga Phyllis Nagy, que debuta en la direcció cinematogràfica gairebé una dècada després d’escriure el guió de la icònica Carol.

El que sí que sorprèn és el gir que pren la pel·lícula cap a una certa lleugeresa humorística, quan la Joy decideix involucrar-se intrèpidament en l’activisme del Col·lectiu Jane, que entre el 1968 i el 1973 va facilitar la realització de milers d’avortaments clandestins, molts d’ells a dones en situació de precarietat. Que Todas somos Jane aconsegueixi transmetre el seu missatge feminista amb més ímpetu i sensibilitat que drames recents sobre l’avortament com L'esdeveniment d’Audrey Diwan o Mai, gairebé mai, a vegades, sempre d’Eliza Hittman revela la inigualable força transgressora del gènere de la comèdia, sobretot quan s’atreveix a sacsejar els límits del que es pot representar sense perdre una àncora humanista. En aquest sentit, és temptador situar entre els millors moments fílmics de l’any aquells que la directora gosa amanir amb inesperades dosis de tendresa i comicitat les estremidores escenes de procediments mèdics clandestins que puntuen un relat amarat de solidaritat i heroisme.