Tom Jones a Porta Ferrada: la veu poderosíssima d'un 'crooner' octogenari

Sant Feliu de GuíxolsTot i la seva edat avançada, complerts ja els 84 anys, Tom Jones continua actiu sobre els escenaris i fa concerts multitudinaris pels festivals més importants de tot el món. Després de sis dècades d'una trajectòria plena d’èxits incontestables, l’artista gal·lès, lluny de defallir, manté intactes les ganes d’agafar el micròfon i conserva un nivell vocal realment admirable. En la seva única actuació a Catalunya el 2024, al Festival de Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols, el cantant, en molt bon estat de forma i acompanyat d'una banda de músics solvents, va repassar una vintena de les seves cançons més conegudes, amb les entrades exhaurides, davant de més de 3.200 espectadors.

Durant més d'una hora i mitja de concert, Tom Jones, en un viatge musical que transita des dels ritmes disco fins al country o el gòspel, va lluir la seva veu poderosa de crooner melòdic, capaç d’enllaçar frases llarguíssimes amb un timbre de baríton vibrant i expressiu. Lògicament, amb els anys, ha perdut brillantor en els aguts, però preserva increïblement bé el to i la potència del volum. Fins i tot gaudeix de nous matisos roncs que li permeten aportar registres a les balades lentes d’aires espirituals. 

A Porta Ferrada, el cantant en cap moment va transmetre símptomes de defalliment o flaquesa. Tampoc va caure en l’autocomplaença o la nostàlgia carregosa que sovint espatlla les llegendes que no saben dir adeu, sinó que, conscient de les seves limitacions, però també de les virtuts, va trenar una actuació amb molt de mèrit i dignitat. “M’estic fent gran”, però “encara no tot és fosc”, deixaven ben clar els dos primers títols de la nit.

L’artista va començar el concert a dalt de tot, sense guardar-se cap de les seves versions més famoses a la recambra. Tant la melodia de It’s not usual com les rimes de Sexbomb van sonar de les primeres, igual que el divertit cant ternari de Pussy Cut, de la pel·lícula de Woody Allen. Tom Jones no és un cantautor amb temes propis, sinó que, com Frank Sinatra o Nino Bravo, destaca sobretot per la capacitat de reinterpretar cançons d’altres artistes que, amb la seva veu, han fet fortuna. A Sant Feliu va interpretar les versions de Bob Dylan de One more cup of coffee, amb els contratemps més rítmics, i Not dark yet, al doble de ràpid de la velocitat original. També la preciosa Across the borderline, escrita originalment per Ry Cooder, les harmonies californianes de Green grass of home, de Jerry Lee Lewis, o la profètica Tower of song, de Leonard Cohen. 

Especialment divertida va ser la traca final del concert, després de Delilah, amb els ritmes de striptease de You can leave your hat on, seguits de la mítica versió de Kiss de Prince, fins a acabar amb el rock and roll clàssic de Johnny B. Goode, de Chuck Berry.