Tom Jones a Sitges: el tigre encara esgarrapa

SitgesEl tigre s'ha fet gran. El tigre ja no pot fer segons quins salts, però acumula vida i saviesa: el concert que Tom Jones, el Tigre de Gal·les, va oferir dijous a la nit dins el Festival Jardins de Terramar a Sitges va ser una demostració de la potència i l'energia que conserva als 83 anys. També del seu afany per reivindicar-se com a artista, tot i que no li cal, perquè té una trajectòria de seixanta anys. Els temps en què era considerat un paradigma de l'artista xaró queden ara molt lluny.

A Sitges, on Jones va actuar amb totes les entrades venudes, el cantant va treure la pols als seus èxits més populars amb nous arranjaments, com els de l'It's not unusual a ritme de conga que va tocar a l'inici, mentre que va reservar per als bisos Hell of a life, un tema de fa uns vint anys. També dos dels seus clàssics favorits de rock'n'roll: Johnny B. Goode, de Chuck Berry, que va descobrir quan coincidia amb Elvis Presley a Las Vegas, i Great balls of fire, de Jerry Lee Lewis. A més, un Sex bomb pràcticament irreconeixible en clau de blues, i Delilah, amb la tornada endarrerida expressament.

La nit va començar amb una versió d'I'm growing old, de Bobby Cole, un manifest sobre assumir el pas del temps. És un dels temes que formen part del disc de versions que va publicar el 2021 i que dona títol a la gira, Surrounded by time, amb el qual Jones es va convertir en el músic més veterà en ser número u al Regne Unit. Molts dels assistents al concert eren de la seva generació, però el cantant va deixar poc espai a la nostàlgia i no va abusar dels seus clàssics, tot i que sí que va caure el What's new Pussycat? que Burt Bacharach va compondre i Jones va cantar el 1965 a la banda sonora del film homònim.

El caràcter de Jones va quedar subratllat en les interpretacions de temes de grans músics com Not dark yet, de Bob Dylan; Pop star, de Cat Stevens; Tower of song, de Leonard Cohen, i Kiss, de Prince. Un altre d'aquests temes va ser el You can leave your hat on de Randy Newman, popularitzat per una versió de Joe Cocker. La banda de cinc músics que l'acompanyava va estar fantàstica, i al llarg del concert van sovintejar els moments instrumentals i els solos per evitar que Jones s'hagués d'esforçar en excés. Així i tot, va tenir moments apoteòsics com els de la versió de Terry Callier Lazarus man.