¿La tomba de Franco també és memòria històrica?

BarcelonaEl cos d'un tirà té vida material i política post mortem. Explica moltes coses sobre les societats que es creen després de la seva mort, i decidir què fer amb els cadàvers dels botxins acostuma a ser una qüestió incòmoda. Aquest divendres, 20 de novembre, farà 45 anys que va morir Franco. Alguns nostàlgics preparen misses, peregrinatges i trobades per homenatjar-lo al Valle de los Caídos i al cementiri públic de Mingorrubio, on el cadàver del dictador va ser traslladat l'octubre de l'any passat després d'un llarg estira-i-arronsa amb els seus hereus i la Fundación Francisco Franco. Les seves restes ara són al mausoleu familiar, ¿però es pot considerar que són patrimoni? ¿El govern ha de vetllar perquè sigui un lloc de memòria antifeixista i evitar que es converteixi en un lloc d'exaltació a la dictadura? ¿O la seva tomba és privada?

Hi ha força consens sobre els llocs de memòria que homenatgen les víctimes, però parlar de què fer amb els perpetradors, els responsables dels crims, és una qüestió més complexa i hi ha maneres radicalment diferents de gestionar-ho. Precisament, al 6è Col·loqui Walter Benjamin es debat fins dissabte sobre els reptes de convertir llocs controvertits en espais de memòria. "Crec que les democràcies no han de tolerar que s'exalti la dictadura i, si es fa, cal actuar. Però, si hi ha prou fortalesa democràtica, el cos del dictador que reposa com qualsevol altre cos esdevé insignificant", diu Jordi Font, director del Memorial Democràtic.

No hi ha consens sobre la memòria dels perpetradors

Xosé Núñez Seixas, doctor en història per l’Institut Universitari Europeu de Florència i catedràtic d’història contemporània a la Universitat de Santiago de Compostel·la, és un dels participants del col·loqui. L'abril vinent publica amb l'editorial Critica Dictaduras y tumbas. Una reflexión comparativa. Diu que a l'hora de gestionar la memòria negativa hi ha diferents patrons:"En el cas de Hitler no hi ha cadàver, però la política alemanya ha sigut radical i, davant qualsevol indici que algun lloc estava a punt de convertir-se en destí de pelegrinatge dels nostàlgics del nazisme, ha actuat", diu Nuñez Seixas. Àustria també ha optat per eliminar qualsevol vestigi de Hitler, a qui considera un traïdor, i ha decidit convertir la seva casa natal, a

Predappio, destí dels nostàlgics del feixisme

En canvi, la casa natal del dictador portuguès, António de Oliveira Salazar, a Santa Comba D

"Aquests llocs de memòria es poden ressignificar, convertir-los en centres d'interpretació crítics no centrats en el dictador, sinó en la dictadura i les seves conseqüències", assenyala Núñez Seixas. Ara bé, això no sempre serà possible. "A vegades no es pot, perquè són espais íntims que poden acabar generant empatia i pena. Un dictador no és com un rei, que neix i mor en un palau. Normalment els dictadors tenen orígens humils, sorgeixen de les entranyes del poble, i sempre hi pot haver el temor que el seu carisma també sigui allà, on estan enterrats", afegeix l'historiador gallec.

A Predappio hi ha hagut molt debat sobre si convertir la Casa del Fascio, que va ser seu del Partit Feixista italià, en un museu contra el feixisme. "A Predappio hi ha l'opinió que actualment per internet es pot tenir informació de tots els llocs del món i és molt difícil evitar que la gent vagi als destins mitificats pel feixisme i, ja que és força inevitable, almenys poder-los orientar", diu Núñez Seixas. En el cas dels nostàlgics de Franco, Núñez Seixas creu que pot passar una cosa semblant als que enyoren Pétain, que està enterrat en una illa de l'Atlàntic: "Hi ha una associació dedicada a la defensa de Pétain i van comprar casa seva per fer-ne un museu. Van als actes de l'Agrupació Nacional (abans Front Nacional), però ja no els fa cas ningú". Tenir el dictador en un cementiri públic, però, no és la solució ideal, segons l'historiador gallec: "Crec que la família de Franco hauria de buscar una propietat privada i enterrar-lo allà".

El respecte a les estàtues de Franco

En canvi, Jorge Luis Marzo, historiador de l’art i un dels comissaris de Fantasma '77. Iconoclàstia espanyola, que s'ha pogut veure en diferents museus catalans i ara és a la Casa Solleric de Mallorca, creu que la memòria no ha de ser personal, perquè aleshores es converteix només en un record. Marzo defensa que l'amnistia del franquisme, el fet de no poder jutjar els crims que es van cometre durant la dictadura, ha condemnat la democràcia a carregar amb una memòria hipòcrita i ha reduït aquesta memòria a l'emoció. "Si la llei impedeix demanar comptes a Franco, què passa amb la seva imatge?", es pregunta, i defensa que el seu fantasma continua vigent. "Les figures escultòriques que el representen sempre s'han tractat amb guant blanc, perquè el model conserva molts dels seus poders", afegeix. La memòria, diu, ha de ser col·lectiva i pública: "No ens hem de limitar als símbols, hem d'encarar els fets i jutjar els crims del franquisme".