Toni Bestard: “El cine és un gran puzle, que sense les peces petites resta inacabat”

PalmaEs confessa “mitòman i cinèfil”. Toni Bestard (Bunyola, 1973) no nega que segurament són dues de les condicions que l’han dut a fer sovint cine sobre el cine. Amb una prolífica carrera en la direcció de curtmetratges, que li han suposat més de 150 premis en festivals d’arreu i diverses nominacions als premis Goya -per Equipajes, El anónimo Caronte i, recentment, Foley artist -, acaba d’estrenar Background, que assegura que serà el seu últim curt. Vol dedicar l’energia als llargmetratges. No s’hi estrenarà. Bestard és el director d’ El perfecto desconocido (estrenada el 2012, amb l’actor Colm Meaney com a protagonista) i del documental de llarga durada I am your father, una obra conjunta amb Marcos Cabotá, també finalista als Goya, en la qual desemmascaraven Darth Vader per posar el focus en David Prowse, l’actor que el va interpretar.

També a Background, el nou curt, hi ha la voluntat de donar a conèixer els desconeguts del cinema. És una de les vostres obsessions?

No sé si és una obsessió, però sí que en el rerefons de molts dels meus treballs hi ha la constant de voler desemmascarar les persones anònimes, figurants i tècnics que estan darrere o davant d’una càmera, que com a molt surten als crèdits i que són essencials per fer qualsevol pel·lícula. Entenc que el cine és un gran puzle, en el qual hi ha peces grans, importants, molt visibles, però que, sense les peces petites, el puzle resta inacabat. Background, que és un curt amb aparença de comèdia romàntica molt sui generis, bastant surrealista, està inspirat en The lobster ( Llagosta ), de Yorgos Lanthimos, i vol ser un homenatge a totes les persones que componen i fan possible un rodatge.

Fer cine del cine mateix. Sou un mitòman?

Soc mitòman i soc cinèfil, així que moltes vegades em trob fent homenatges al cine des del mateix cine. També entr sovint en el metacinema, quan el cine es converteix en un actor més, en un element dins de la mateixa pel·lícula. Això és el que passava a Foley artist i el que, en un altre sentit, també passa a Background, que de fet podrien presentar-se com un binomi, amb una connexió directa entre l’un i l’altre, i que fins i tot potser algun dia trobaran continuïtat, com a trilogia, amb un treball de llargmetratge. No ho descart. En tot cas, he de reconèixer que tenc una mica mitificat tot aquest món dels rodatges. I això potser ve del fet de no poder rodar cada dia. A diferència de la majoria de feines, un director de cine no pot rodar cada dia, ni tant com voldria. I si viu i treballa a Mallorca encara menys, tot i que això també ha canviat els darrers anys.

Ja que hi som ara. Què suposa per a vós fer cine des de l’illa?

Són moltes coses, la majoria positives perquè, com deia, la situació ha canviat molt. Pensau que per rodar el primer curt, El viaje (2002), vam haver de portar la majoria de l’equip de fora. Ara ja no passa. Avui, a Mallorca, es pot fer un rodatge amb tots els professionals i mitjans tècnics necessaris i, a més, se sap fer bé. Per a mi, treballar a Mallorca et dona una certa perspectiva, la distància potser necessària de no estar immers de ple en la indústria pura i dura. Això et proporciona una relaxació interessant i beneficiosa.

En llegir que havíeu dit que amb Background us acomiadau de més de quinze anys de curtmetratges, em demanava si no és difícil dir “d’aquesta aigua, no en tornaré a beure”. Per què aquest punt final tan taxatiu?

Necessitava dir-m’ho a mi mateix, i potser en fer-ho públic em compromet més. També pot ser que, d’aquí uns anys, vostès em treguin l’hemeroteca [riu]. A veure, a mi el curtmetratge m’ho ha donat tot, però l’energia que m’exigeix pel fet de fer-lo així com jo el faig, que també ho don tot, em pren tot el temps i no me’n deixa per construir projectes de llarga durada. Un curtmetratge és un camp de proves extraordinari, un gènere en el qual pots explorar sempre. A mi m’ha donat molta experiència i confiança a l’hora de fer treballs llargs. Els llargmetratges no et perdonen res.

Ho deis pensant en El perfecto desconocido? Com la veis ara?

El perfecto desconocido va ser una prova de foc per veure si jo era capaç d’aguantar els assalts que t’arriben quan fas un treball d’aquesta mida. Tot i que va anar a festivals, no va tenir l’acollida que jo pensava que tindria. Així que en tenc un record agredolç, i sé veure els encerts i els errors que hi vaig cometre. Avui és molt difícil arribar als cinemes. Aquesta és una pel·lícula digna, però també sé reconeixer que si fos una gran pel·lícula, hauria arribat al públic. El gran cine sempre hi arriba.

I ara, quin llarg teniu entre mans?

Una pel·lícula petita, molt petita, basada en El viaje, el meu primer curt, un tema en el qual volia aprofundir. Serà una pel·li d’autor, tot i saber que el risc és més alt. També tenim un guió amb Marcos Cabotá per a una road movie que volem rodar entre Espanya i els Estats Units.

Què aconsellau als vostres alumnes de producció audiovisual quan estan a punt de fer el primer curtmetratge?

Una bona història, i millor si es condensa en poc espai i pocs personatges. A mi, com menys elements, millor m’ha anat. No hem de ser excessivament ambiciosos pel que fa a la quantitat d’elements, i sí per tenir una bona història.

Amb quina cultura audiovisual arriben els alumnes als estudis superiors?

La majoria volen ser youtubers o gamers, que està molt bé, però cal que aprenguin altres coses i coneguin els referents de la cultura audiovisual per fer-los servir. La pel·lícula més antiga que han vist la majoria d’aquests alumnes és de 1995. L’escola a Espanya hauria de tenir una assignatura d’audiovisual en tots els nivells. A més, caldria un pacte social per aconseguir un públic educat en aquest àmbit i perquè hi pugui haver una reconciliació entre el públic i el bon cinema.