Toni Catany, en un diàleg amb la història de la fotografia

PalmaPot l’obra d’un únic fotògraf servir de definició d’allò que significa l’acte de fotografiar, amb tota la seva complexitat i tota la seva magnitud? És possible a través d’una única trajectòria teixir totes les transformacions i totes les implicacions que conté una determinada forma d’art? Tenen cabuda dos segles d’història i centenars de visions i perspectives en un únic relat? El “sí”, que respon a les tres preguntes, es troba, des d’aquest dissabte 12 d’octubre, en forma d’exposició al Centre Internacional de Fotografia Toni Catany (CIFTC) de Llucmajor: Toni Catany. Una història de la fotografia és no només una exhibició antològica de l’obra del llucmajorer sinó, sobretot, una reivindicació de la fotografia com la forma més completa de mirar.

“Fer un viatge t’obliga a tres esforços: el primer, pensar; el segon, fer els preparatius; el tercer, desplaçar-se. I pensar és el major”. Amb aquesta cita de Jafudà Bonsenyor al Llibre de dites de savis e filòsofs conclou el recorregut per una mostra que, talment un viatge, convida a repensar la fotografia des dels seus inicis, de la mà de Toni Catany.

Així, la primera aturada del recorregut es realitza just on, en realitat, començà la trajectòria del llucmajorer, molt abans que ell nasqués. És ben davant del lloc que serví de plató a Tomàs Montserrat, un dels iniciadors de la fotografia a Llucmajor, recuperat i reivindicat pel mateix Catany, on s’ha instal·lat una cambra fosca feta expressament pel també fotògraf Jaume Gual. En temps de filtres d’Instagram, basta entrar-hi un instant per reconnectar tot d’una amb allò que des dels seus orígens ha provocat el gest de fotografiar: la construcció, instantània i irreversible, d’una ficció a partir d’un fragment de realitat. L’esperit juganer que desprèn aquesta instal·lació és també present al llarg de tot el recorregut per l’exposició, plantejada com un diàleg constant entre inquietuds i obsessions, ofici i passió, discurs i obra, tot teixit a través dels incomptables lligams amb què es construeix l’obra de Catany amb noms com els d’André Kertész, Man Ray, Cristina García Rodero, Marc Trivier, Michael Kenna o Paul Strand, entre molts altres.

Un arxiu històric

La mostra, comissariada pel director del CIF Toni Catany, Antoni Garau, i per Alain d’Hooghe, inclou prop de tres-centes fotografies estructurades al voltant de sis grans eixos temàtics: D’anar i tornar, una introducció als orígens i les primeres passes a la fotografia de Toni Catany; Fotografies, una selecció d’alguns dels retrats que va fer i dels retrats fets per altres que el van acompanyar; Altars profans, dedicat a les diferents sèries de natures mortes; La meva Mediterrània, una aproximació a la idea de viatge en Catany; Obscura memòria, on la proposta és transitar les runes com a territori fora del temps i de l’espai, i Somiar déus, on s’eleva el cos humà a la categoria de divinitat.

En tots aquests àmbits es conjuguen obres signades per Catany amb altres que formen part de la seva col·lecció personal, i totes elles permeten reconstruir, com diu el títol de la mostra, una història de la fotografia, una història singular entre les infinites, que són possibles. “Aquesta exposició fa anys, en realitat, que està en marxa”, explica Antoni Garau, per qui la mostra és tant el final d’un camí com, sobretot, l’inici d’un altre. “Ja en vida d’en Toni havíem començat a parlar de fer un plantejament així. Ell havia col·leccionat des de sempre, i molt, però quan sorgeix la idea de la Fundació ho comença a fer molt més i amb més criteri”, assegura Garau.

En aquest sentit, si bé la mostra s’inaugura gairebé un any i mig després que el Centre Internacional de Fotografia obrís les portes, les exposicions que han precedit aquesta han servit també, d’alguna manera, per construir-la. “Hem anat teixint tots aquests vincles i lligams durant molt de temps, fent una selecció de tot el que hi havia a l’arxiu i triant amb aquesta idea de la mostra antològica dins el cap. Volíem fer un recorregut per la trajectòria d’en Toni que fos també un recorregut per la història de la fotografia així com ell l’entenia”, afegeix Garau. De fet, aquesta antològica permet també acostar-se a la recerca constant que el mateix Catany va fer per formar-se en aquest art: a més de llibres com The pencil of nature, de William Henry Fox Talbot i elements històrics com les fotografies del mateix Tomàs Montserrat, una de les curiositats de la mostra és el diploma obtingut per Catany el 1963 després de realitzar un curset a distància a l’Institut Internacional d’Ensenyança per Correspondència de Barcelona, amb una qualificació d’excel·lent.

“Tenia una gran voluntat d’aprendre, d’experimentar, i per això des dels inicis ja es va dedicar a col·leccionar. Observar les fotografies dels altres era una manera de formar-se, però també li permetia, en paral·lel, començar a donar forma al seu món particular”, relata Garau. A la primera sala de l’exposició, de fet, ja s’hi observen algunes de les primeres fotografies que va realitzar i que potser li serviren també d’esborrany d’algunes de les qüestions i presències que serien recurrents a la seva trajectòria, aquelles que no el deixaren d’acompanyar mai. La primera imatge de Maria del Mar Bonet que apareix a la mostra, de fet, ja desprèn tota la bellesa, força i intimitat que omplen els retrats de Catany.

Repensar l’obra

Un dels més reconeixibles, i no per això menys impactants, és l’imponent primer pla d’un jove que mira fixament i profundament l’espectador mentre li vessa una flor dels llavis a El gessamí (Musa), fet pel llucmajorer a finals dels anys 90. Aquesta imatge tan icònica de Catany penja ara d’una de les parets del CIFTC que duu el seu nom acompanyat d’uns versos de Vicent Andrés Estellés: “Tu duies un gesmil en una mà; recorde / com el vares tallar mentre et parlava jo. / En arribar a casa, el duies a la boca”, digué el poeta valencià nascut ara fa cent anys. No són les úniques paraules que hi ressonen, en aquesta imatge, perquè també ho fan unes declaracions del mateix Catany, qui digué que “la meva pretensió és, al cap i a la fi, despertar alguna sensació en la gent. Tan simple com la que pot provocar el perfum del gessamí que ens amaga un marge”.

“La idea era també aquesta, no només triar i ordenar l’obra de Catany amb uns eixos temàtics sinó, sobretot, convidar a repensar-la des de moltes bandes”, diu Antoni Garau. Així succeeix també amb una quinzena de retrats d’infants que dubten, de dones que resisteixen i de joves que somien, amb mirades penetrants i gestos ambivalents. Cadascun d’ells conta una història per separat i, alhora, tots en conten moltes altres, en conjunt. El mateix passa amb les fotografies de restes arqueològiques que omplen l’espai dedicat a Obscura memòria, una selecció on les restes de civilitzacions passades adquireixen una vivor inaudita, i on destaquen les fotografies que Catany va realitzar a les piràmides de Gizeh amb tanta fascinació com sensibilitat i que, en relació amb altres imatges d’altres llocs i d’altres autors, multipliquen els seus significats.

En aquest sentit, i seguint la proposta juganera de la mostra, són diverses les composicions al llarg de Toni Catany. Una història de la fotografia en què resulta difícil distingir l’obra del llucmajorer, guardonat el 2001 amb el Premi nacional de Fotografia, de la d’alguns dels seus coetanis, amb qui compartia interessos i inquietuds. Succeeix, per exemple, amb tres fotografies de tres fruites –una pruna, una poma i un melicotó– que, ubicades l’una devora l’altra, semblen formar part d’una mateixa col·lecció. Una d’elles, emperò, no és de Toni Catany, sinó de Masao Yamamoto, un altre dels fotògrafs amb qui resulta evident que el llucmajorer va mantenir un diàleg més que constructiu. “De fet, Yamamoto afirma que es va dedicar a la fotografia gràcies a una exposició que va veure de Catany mentre estudiava Belles Arts, com ell mateix va explicar al documental El temps i les coses, dirigit per Cesc Mulet”, relata Garau.

Tanmateix, els comissaris de l’exposició s’han volgut assegurar que els visitants podran distingir en tot moment l’obra de Catany i ho han fet a través d’una qüestió purament formal: totes les fotografies realitzades pel llucmajorer estan emmarcades amb fusta, cosa que permet detectar-les amb un sol cop d’ull, si bé de vegades això també obliga el visitant a tornar a mirar un parell de vegades per confirmar que no hi ha hagut qualque tipus de confusió: la solidesa de la trajectòria de Catany és també la solidesa dels seus lligams.

Amb tot, aquesta mostra és només una de les múltiples aproximacions possibles a l’arxiu de Toni Catany, un arxiu que inclou més de 15.000 positius i 165.000 negatius, a més de 900 plaques de vidre de Tomàs Montserrat, 3.000 peces de la col·lecció de fotografia antiga i 500 obres d’autors moderns i contemporanis. Si bé no deixa de ser la més completa de les que s’han realitzat fins ara i la que permet celebrar amb tota la seva dimensió un vincle permanent, prolífic i particular: el de la fotografia i Toni Catany.