Toni Collette: “Als 24 ja estava fent de mare al cinema, I això que vaig tenir el primer fill als 35”

Londres21 de gener del 2018. Hereditary acabava de projectar-se a Sundance i molts crítics ja corren cap als seus ordinadors per qualificar-la de “clàssic instantani del cinema de terror”. La pel·lícula es va coronar pocs dies després com una de les favorites del certamen i va continuar deixant bocabadades audiències de mig món, gràcies a una història que fusiona el drama familiar i el thriller paranormal, amb una contundència estilística i conceptual poc habitual en el gènere. Amb un referent fonamental en La llavor del diable i alguns de més contemporanis com ara Kill list, Hereditary bascula entre l’horror pur de caràcter psicològic i el terror de les possessions diabòliques i les allargades ombres de les sectes invisibles.

La pel·lícula arrenca amb el funeral de la mare de la protagonista, una imperial Toni Collette (1972, Sydney) que ja s’ha col·locat a les travesses dels Oscars. Aquesta mort provoca una sèrie de descobriments grotescos que porten la família (i l’espectador) a un carreró fosc i sense sortida. L’ARA va parlar amb Collette, coneguda pels seus papers en pel·lícules com ara Petita Miss Sunshine o El sisè sentit, a l’edifici de Londres del Festival de Sundance, la pota europea del certamen.

Sempre ha dit que no li agrada el cinema de ter - ror, però deunidó. Sí, ho vaig dir quan vaig fer El sisè sentit, però mira, aquí em tens. El que volia dir és que com a espectadora no és el meu gènere preferit, però com a actriu em sembla interessantíssim. La profunditat psicològica d’algunes pel·lícules i la coartada que ofereix el gènere per explicar conceptes complexos fan que sigui molt atractiu.

Per què va dir que sí a Hereditary?

Per diverses raons: primer, perquè el director [Ari Aster] havia escrit també el guió, i això m’indica que tindrà molt clar el que vol fer i com vol fer-ho. M’agrada que sigui debutant perquè això m’assegura implicació i compromís, a més de passió. I, finalment, perquè no m’agraden els ensurts fàcils, m’agraden els personatges que s’han de desxifrar, i aquesta mare que de sobte pateix una mena d’epifania sobre la natura del que l’envolta em sembla d’una potència emocional bestial.

S’ha atipat de fer mares?

[Rialles] Amb 24 anys ja estava fent de mare al cinema, i això que vaig tenir el primer fill amb 35.

¿Això l’ajuda a entendre el personatge o no té gaire importància?

Tot hi ajuda. Aquest personatge és d’aquells que són un regal, però també una tortura. I crec que la part més terrible d’aquesta mare és veure com els seus pateixen sense poder-hi fer res. Per a una persona optimista, veure com tot s’ensorra és molt pitjor que per a aquell que sempre creu que tot sortirà malament. I també em sembla que el més potent d’ Hereditary és que no parlem d’una mare perfecta, perquè les mares no ho som, i s’ha de dir, i no hem de tenir por de dir-ho. De vegades sembla que els aspectes negatius de la maternitat continuen sent tabú i no ho haurien de ser. En el cas del meu personatge, de vegades és completament insuportable i això m’agrada.

¿No troba que aquestes històries amb cultes, sectes i certs elements sobrenaturals fan molta por?

Crec que té a veure amb el fet que plantegin circumstàncies quotidianes, no la part sobrenatural, però sí la dels cultes. La idea que algú amb qui comparteixes sang o casa o edifici sigui en realitat algú que fa coses impensables i que tu siguis incapaç de veure-ho és aterridora. És molt improbable que el teu veí sigui un assassí en sèrie immortal, però és molt probable que hi hagi algú no gaire lluny de tu que no és qui diu ser, i això fa molta, molta por.

Molts actors i actrius eviten treballar amb directors que debuten; vostè, al contrari.

És cert, a molta gent sembla que li faci por treballar amb directors novells. No és el meu cas. A Hereditary se’m demanava una intensitat dramàtica descomunal. No puc donar-la si no tinc algú a qui agafar la mà, de vegades literalment. Quan miro darrere la càmera necessito veure la mateixa intensitat en els ulls del que diu “Acció”. Aquesta és una condició molt particular que em vaig imposar a mi mateixa ja fa uns anys i que sempre respecto. El primer cop que vaig quedar amb l’Ari em vaig adonar que ell ho donaria tot. Si algú ho dona tot pel seu projecte, pel seu somni, jo no puc ser menys.

Hi ha plànols realment llargs i precisos a Hereditary. Com es combina la feina més actoral amb aquesta altra de més tècnica?

Vam assajar gairebé sis setmanes abans de posar-nos a rodar. Això crea una mena de memòria muscular, de manera que quan ens hi vam posar de debò podia centrar-me en els diàlegs, en la interpretació, perquè sabia molt bé on havia de moure’m i com. Per això es bo treballar amb algú que té una visió clara del cinema, del que vol fer amb el mitjà.

Com es treu de sobre un personatge tan intens com el que interpreta a Hereditary?

Saps què és el més graciós? Que li vaig dir al meu agent: “Mira, busca’m alguna cosa lleugereta, que estic farta de papers dramàtics que em deixen feta un drap”. Al cap d’uns dies em va trucar: “Escolta, Toni, ja sé que em vas dir que volies alguna cosa lleugereta, però t’hauries de mirar això que t’ha arribat”. I em va enviar el guió d’ Hereditary. La mare que el va parir! [Rialles] I, responent a la pregunta: doncs quan diuen “Tallem” al plató procuro desconnectar i de vegades em surt bé i d’altres no, però, com que ho dono tot a l’escena, quan arribo a casa estic esgotada i no recordo ni el meu nom.