Topar és col·lidir, i el topall és una molla que fa aturar un tren
A causa de la reiteració de polítics i periodistes, la crisi de l’habitatge ha atribuït de significat erroni un verb molt estès, que res té a veure amb limitar els preus o fixar un màxim, sinó amb xocar. D’altra banda, però, ha dotat un mot genuí, propi del llenguatge ferroviari, d’un sentit nou
PalmaPolítics i periodistes, lingüísticament parlant, són persones perilloses. Des de la tribuna o gràcies a l’amplificació dels micròfons, repeteixen com lloros paraules i expressions que no són les que utilitza la resta de la societat de manera habitual. La reiteració, però, fa que tard o d’hora s’insereixin en la parla col·loquial de les persones. I la crisi de l’accés a l’habitatge ha fet que se n’hagin popularitzat dues que, segons el parer d’alguns lingüistes –especialment una– són un desbarat tan gros com la Seu. Ens referim a “topall” i “topar”. Vegem quin és l’origen d’aquest canvi lingüístic.
“Posar un ‘tope’”. A causa dels preus desorbitats del lloguer d’habitatges, han sorgit iniciatives polítiques i socials que reclamen posar un límit a la renda que propietaris de cases i pisos pretenen cobrar, i de fet aconsegueixen cobrar. És el que popularment es coneix com “posar un tope”. Però clar, ‘tope’ és un barbarisme, i a l’hora de presentar els textos de la proposta per defensar-la al ple d’un ajuntament o del Parlament, algú degué pensar que això no es podia dir d’aquesta manera, perquè era un castellanisme. Hauria bastat dir “posar un límit” o senzillament “limitar”. Però clar, no volien renunciar a l’esperit del “tope”, perquè segurament devien pensar que d’aquesta manera la proposta tindria més força, seria més gràfica, més contundent i, per descomptat, amb més possibilitats de ser aprovada. I degué ser d’aquesta manera com a algun assessor li degué passar pel cap treure’s de la màniga la paraula ‘topall’. Hem de dir que, en efecte, ‘topall’ és un mot genuïnament català, documentat de temps antic i que apareix als diccionaris. Ara bé, en aquesta primera meitat de segle XXI poca gent en coneix el significat originari, llevat que sigui un entès en carruatges o llenguatge ferroviari. Vegem d’on surt aquest “topall”.
Els topalls tenen molla. Un topall és l’element sortint d’un vagó de tren o d’un carruatge, equipat amb una molla, per esmorteir el cop en cas de col·lisió amb un altre cos. En el cas dels trens, els topalls, situats entre cadascun dels vagons, fan que els diferents cossos i també la locomotora es mantinguin en contacte elàstic durant la marxa, i minimitzin també l’impacte entre els diferents cossos del comboi. Però un topall és també el dispositiu que hi ha instal·lat al final d’una via ferroviària, perquè si un tren no pogués frenar, fos returat per aquest element massís. Hi ha topalls que estan fets de barres de ferro, altres són un cos de formigó i també n’hi ha d’equipats amb una gran molla. Sigui com sigui, la funció del topall –que per l’acabament s’assembla a fregall– és la de fer aturar un tren en moviment o frenar la seva marxa. D’aquí que algú hagi trobat aquesta paraula escaient per referir-se als límits que es pretenen posar al preu de l’habitatge.
De topall, topar. I de la reiteració constant de titulars que inclouen el mot topall, n’ha sorgit el verb ‘topar’, com a sinònim de “posar límits” o “frenar”. Segur que haureu sentit titulars del tipus “Tal o tal altre formació política proposarà al ple de l’Ajuntament de Palma topar el preu del lloguer”. Per tant, utilitzat així, en aquest sentit, aquest verb és incorrecte, però clar, els correctors automàtics dels editors de text això no ho detecten, perquè, efectivament, ‘topar’ sí que apareix als diccionaris. Vegem què en diuen. Segons el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, ‘topar’ és “algú o alguna cosa, venir a tocar més o menys violentament a una altra que troba en el seu camí”. Es tracta d’una definició molt semblant a la del DCVB, que diu “venir a tocar més o menys violentament una cosa a una altra que se li interposa en el camí”. En definitiva, el verb ‘topar’ vol dir col·lidir. El verb ‘topar’, però, també pot ser utilitzat en sentit metafòric, com a sinònim de trobar-se o encontrar-se. Si deim “pel carrer de Sant Miquel em vaig topar en Miquel Gelabert”, en aquest cas queda clar que allò no va ser una trobada accidentada o violenta, com dos cotxes que col·lideixen, sinó que es va tractar d’una trobada casual que va donar peu a una conversa agradable. Ara bé, si deim “d’ençà que tenguérem aquella topada no ens hem tornat a saludar”, s’entén aquí que hi ha hagut una brega entre dues persones, no necessàriament en el sentit físic, sinó en sentit dialèctic. Vaja, que es tracta de dues persones que s’han distanciat a causa d’una discussió.
L’esadir.cat, el portal lingüístic 3cat, a causa del mal ús que se’n fa als mitjans de comunicació, ha incorporat una entrada que especifica que ‘topar’ just es pot utilitzar com a sinònim de col·lidir o xocar. En parlar del preu de l’habitatge o de qualsevol altre bé, en canvi, s’han d’utilitzar expressions com: limitar, delimitar, posar un topall, posar un límit, fixar un límit o fixar un màxim. En definitiva, la crisi de l’habitatge ha rescatat de l’oblit un mot genuí, ‘topall’, i l’ha dotat d’un significat nou. En canvi, però, ha dotat de significat erroni un verb que pot induir a una mala interpretació, i que, per tant, en aquest sentit s’ha d’evitar. Si no voleu tenir una topada amb els lingüistes, no “topeu” els preus.