Toreros, bandolers i castanyoles: l’Espanya creada pels mites romàntics encara perdura

BarcelonaEl poeta i novel·lista Théophile Gautier va recórrer Espanya buscant obsessivament la bellesa i sensualitat que els romàntics europeus atribuïen a la dona espanyola. Era el 1840 i aquelles “mirades incendiàries que Orient ha llegat a Espanya” que tant anhelava les va trobar al sud d’Espanya. Gautier, que inspiraria l’autor de Carmen, Prosper Mérimée, descrivia així “el caràcter espanyol”: “Els espanyols no conceben que primer es treballa per descansar després. Prefereixen tot el contrari”. Per al poeta romàntic, Espanya “era un poble senzill pròxim al seu estat natural”. La falta de modernitat el seduïa.

Els romàntics van posar molts atributs a l’Espanya del segle XIX: bellesa oriental, mirades ardents, bandolers i contrabandistes, guitarres i castanyoles... “Descrivien el país com una terra de passions desmesurades i violentes, de costums bàrbars com els toros, d’homes que vivien al marge de la llei”, explica Xavier Andreu Miralles, especialista en història cultural de la nació espanyola. Els escriptors i viatgers del nord buscaven al sud d’Europa un “primitivisme” que enyoraven. ¿Però com és possible que tots aquests símbols, que els europeus romàntics consideraven representatius d’Espanya, acabessin incorporant-se, a mitjans del segle XIX, a l’imaginari nacional dels espanyols? Per què persisteixen alguns d’aquests estereotips? Fins a quin punt la classe política els continua utilitzant?

Andreu intenta respondre a totes aquestes preguntes, i ho fa relacionant nació, política i cultura a El descubrimiento de España. Mito romántico e identidad nacional (Taurus). Però anem a pams. Qui construeix la identitat nacional? “La nacionalitat es construeix com un relat. En la construcció d’aquest relat no hi participen només els intel·lectuals d’una nació determinada, sinó que també s’hi incorporen altres relats i el relat ha de ser prou convincent per a la població”, explica Andreu.

El toro Caramelo, orgull nacional

Ningú té, doncs, el poder absolut a l’hora de definir què és i què no és la identitat nacional. El toreig és un exemple d’una festa popular que al segle XIX es va convertir en un espectacle de masses i va adquirir “caràcter” nacional malgrat l’oposició de bona part de la intel·lectualitat. “Va ser durant el Romanticisme que es va consumar la unió entre toros i nació espanyola, una unió que encara persisteix”, detalla Andreu. A principis del segle XIX, l’Església i alguns intel·lectuals criticaven obertament el toreig, que associaven amb els estrats més baixos de la societat i temien que embrutés la imatge que volien donar de país modern. De fet, es van començar a intentar aprovar mesures per suprimir la fiesta. Però al final es va imposar la dimensió “nacional” de l’espectacle taurí. Per fer-lo encaixar amb la imatge d’una Espanya moderna, es va capgirar la festa: ja no era un joc bàrbar, sinó un art viril que celebrava el triomf de la raó sobre la força incontrolable. I fins i tot els toros es van acabar convertint en un símbol nacional.

El 15 d’agost del 1848 el francès Mr. Charles va organitzar a la plaça de toros de Madrid una lluita entre un toro, el Caramelo, un tigre i un lleó. Va guanyar el Caramelo i els espectadors van entrar en deliri. En un gravat, el toro apareix assegut en un tron i a la seva dreta oneja una bandera espanyola on es llegeix “ Viva España ”. Poc temps més tard, l’espectacle -aquesta vegada Isabel II no se’l va voler perdre- es va repetir amb el toro Señorito. El toro va derrotar un tigre i als gravats que ho recorden, sobre el llom del Señorito, s’hi llegeix: “ Viva España”. Totes les feres que havien de fer front als toros venien de França... i entre el 1808 i el 1814 Napoleó havia intentat ocupar militarment Espanya. Per tant, per a molts es tractava d’autèntics combats nacionals.

Andreu argumenta que els mites romàntics no només es van incorporar a l’imaginari del nacionalisme espanyol, sinó que s’hi han quedat. Als anys 30 i 40 del segle XIX molts intel·lectuals espanyols estaven en contra del mite romàntic i defensaven la modernitat d’Espanya. “Una minoria, però, la va acceptar, la va adaptar i la va reformar, i a la segona meitat del segleXIX aquests símbols van ser adaptats o interioritzats pels espanyols -assegura Andreu-. S’associava el caràcter espanyol amb una forma de viure més alegre, més passional. Amb l’aparició de la cultura de masses, tots aquest símbols van arribar a un públic més ampli”.

El nacionalisme espanyol, però, no va acceptar tot el que els romàntics imaginaven sense rebatre-ho i alguns dels mites, sobretot els relacionats amb les passions ardents, van passar pel filtre de l’Església catòlica. Els romàntics anhelaven dones immorals i voluptuoses, però aquest relat no convencia els espanyols. “Asseguraven que els estrangers no havien interpretat bé les dones espanyoles. Defensaven que tenien un atractiu que no tenen la resta de dones europees, que eren més passionals, més guapes però també honrades”, detalla Andreu. L’Espanya catòlica tampoc podia acceptar que se la descrivís com una nació oriental. “Si per als europeus el llegat àrab es projectava sobre el present i, per tant, els espanyols continuaven sent orientals, per als espanyols el cristianisme havia elevat el poble àrab i havia purificat aquest llegat”, explica l’historiador.

Política i estereotips

En plena època de la globalització, Andreu defensa que tots aquests estereotips persisteixen. “Tenen una gran capacitat de permanència, però són modelables i es reinterpreten. Potser s’hauria de fer pedagogia i fer entendre que tots aquests símbols només són estereotips, que no existeix el caràcter espanyol”, explica Andreu.

L’historiador alerta dels perills que aquests estereotips es continuïn utilitzant en el món de la política per defensar que els països del sud no són compatibles amb la Unió Europea. “Quan va arribar la crisi, als diaris francesos, anglesos i alemanys van tornar a defensar que els europeus del sud treballen poc i malament. Fins i tot es va recuperar el concepte PIGS, un acrònim pejoratiu que es refereix a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya”, detalla.

Andreu creu que, malgrat la globalització i la irrupció de les noves tecnologies, no ha canviat la manera com imaginem el món. “Continuem pensant en un món d’estats nació, i a cada nació se li col·loquen uns atributs”. I estereotips i atributs van lligats.