Torna’m la cadira de Maceo i queda’t amb tota la resta

PalmaLa cadira del general Maceo (1845- 1896), heroi de la independència cubana, no podrà quedar a Cuba, el seu lloc d’origen. El batle de Palma n’ha reclamat públicament el retorn, en finalitzar la cessió temporal del 2018, i aquest dijous ho ratificà, per majoria, el ple de Cort. De fet, és un dels 95 punts de l’acord municipal entre el PP i Vox. El líder de la ultradreta a les Illes, Jorge Campos, ja va presentar una denúncia a la Fiscalia contra el llavors batle, Antoni Noguera, pel procediment de cessió de la cadira al govern cubà. Justament enguany que es compleixen 125 anys del Desastre de la derrota del 98, Cort vol recuperar un trofeu simbòlic d’una guerra perduda, que el general mallorquí Valerià Weyler es va endur amb ell a Mallorca, en ser destituït com a capità general de Cuba el 1897.

El seient de Maceo, fet del tronc d’una palmera, el va transportar personalment a l’avió que el portava a Cuba el president del govern, Pedro Sánchez, per ser exposat de manera temporal. El termini finalitza el pròxim 15 de novembre, després d’una pròrroga de dos anys. A Mallorca, s’havia exposat al Museu de Sant Carles i al castell de Bellver. No deixa de ser curiós que l’Ajuntament de Palma vulgui recuperar una peça arrabassada als cubans, quan aquesta mateixa institució –amb un altre color polític– va demanar el 2019, sense èxit, que li fos tornada la cimera del rei Martí, símbol de la Festa de l’Estendard, que el rei Ferran VII va ordenar el 1831 que fos traslladada a Madrid, on encara continua.

Però qui era Antonio Maceo, que s’asseia a la famosa cadira? Mulat, conegut amb el malnom de Tità de Bronze, per la seva alçada i el seu tint de pell, segons la historiadora Izaskun Álvarez provenia d’una família relativament benestant: fill d’un veneçolà, propietari d’una hisenda a la regió de Santiago, a Cuba. Però, “pel restrictiu codi sobre persones lliures de color vigent en la legislació colonial cubana”, el petit Maceo “només va poder completar a Santiago els estudis primaris”.

La seva vida va fer un gir sense marxa enrere, en esclatar la Guerra dels Deu Anys (1868-1878) per la independència, on, apunta Álvarez, “es va forjar l’aurèola d’heroi llegendari que el va acompanyar tota una vida, en la qual es diu que va participar en més de 800 incursions bèl·liques”. Son pare els havia “proporcionat un entrenament militar bàsic” i ell i dos germans més grans, José i Justo, s’uniren als mambises, com eren coneguts els insurrectes. Maceo, relata aquesta professora de la Universitat de Salamanca, alliberava els esclaus dels ingenios –plantacions de canya de sucre– “per després explicar-los el veritable sentit de la guerra i demanar-los que s’unissin a ell”. Va aconseguir convertir-se en l’home de confiança del cap de l’exèrcit revoltat, Máximo Gómez.

El Napoleó mallorquí

La Pau de Zanjón va posar punt final al conflicte, de moment. Però Maceo, afegeix Álvarez, no va acceptar l’armistici i va propiciar una nova revolta el 1879, la Guerra Chiquita, que va fracassar. Aquests anys, segons la historiadora, foren per a Maceo com una veritable novel·la d’aventures: intent d’assassinat a Haití, membre de l’Estat Major i jutge militar a Hondures, nous intents de revolta a Cuba, fundador d’una colònia cubana a Costa Rica per sufragar la revolució i un nou atemptat –una ganivetada per l’esquena– quan estava a punt d’esclatar el conflicte definitiu, del 1895 al 1898.

Segons relaten els biògrafs de Weyler Gabriel Cardona i Juan Carlos Losada, Máximo Gómez, una altra vegada al comandament dels revolucionaris, “va ordenar que tots els ingenios sucrers fossin destruïts; els canyars, cremats, i les dependències, demolides”. Però Maceo no el va obeir. Fou molt més hàbil: a canvi de respectar les seves hisendes, aconseguí dels propietaris diners per a la revolta. L’octubre del 1895, Maceo va encapçalar “la major proesa militar de la guerra”, una marxa de 1.200 homes al llarg de quatre mesos, “destinada a recórrer tota l’illa, alçant les poblacions al seu pas”. Aquesta vegada sí que es va optar per una actuació destructiva. Fins al punt, assenyalen els dos historiadors, que els pagesos es varen haver de refugiar “on eren els soldats espanyols i el menjar”: es va formar “una massa desesperada, afamada i malalta”. El gener del 1896, recullen Losada i Cardona, “Maceo arribà triomfalment a Mantua, la ciutat més occidental de Cuba. Havia recorregut l’illa d’un extrem a l’altre”.

Decididament, la cosa es posava molt lletja. Així que el llavors president del govern, Antonio Cánovas, a qui s’atribueix la consigna de defensar Cuba “fins al darrer home i la darrera pesseta”, va designar un nou capità general: el mallorquí Valerià Weyler (1838-1930). Era molt baix, un metre i 52 centímetres, la qual cosa contrastava amb el més d’1,80 de Maceo. Per això, “formava sempre el darrer”, diuen els seus biògrafs: “Amb la rabiosa tenacitat que el distingia, es va obstinar a destacar per damunt de les limitacions de la seva alçada. Ho va aconseguir gràcies a la constància, la capacitat intel·lectual i la fortalesa física”. Weyler “era un eficient professional de la guerra en una Espanya caòtica; un general de la Roma republicana en un país de generals colpistes”. Com Napoleó, “tots dos eren illencs, curts d’alçada, taciturns, cultes, femellers, incansables, anticlericals i capaços de donar qualsevol ordre sense que els tremolàs el pols”, segons Cardona i Losada: “Es movia, es banyava, menjava i dormia com els soldats”.

La nova política va ser de mà molt dura. Una peça clau varen ser les trochas, barreres que travessaven Cuba de nord a sud, aprofitant-ne la forma allargada. Weyler, relaten els seus biògrafs, va afirmar que la província de Pinar del Río “seria aviat pacificada i Maceo va decidir desmentir-ho tornant-hi”. Ell “era un símbol de la població negra i mulata i la seva nova expedició victoriosa va fer d’ell un mite”. El mallorquí “organitzà diverses columnes per a assetjar-lo, però el cubà es va moure hàbilment, sense deixar-se sorprendre (...) La guerra es va convertir en una successió de petits cops i un joc de fet i amagar”.

La por a la ‘revolució negra’

Aquell joc, però, començava a cansar tothom. El prestigiós intel·lectual Miguel de Unamuno es va mostrar molt crític amb el capità general, segons citen els seus biògrafs: Però què fa Weyler?, titulava un dels seus articles. Tampoc no eren tot flors i violes al bàndol revoltat. Maceo es queixava que no rebia ajuda “per ser negre”. “La majoria dels combatents”, diuen Losada i Cardona, “eren negres o mulats, però el govern revolucionari era en mans dels blancs, que recelaven d’ells (..) Temien que la guerra es convertís en una ‘revolució negra”. Semblants temors havia expressat el jove Winston Churchill, futur primer ministre, observador al bàndol espanyol: si triomfava la revolució, Cuba seria una república negra. José Maceo va morir en combat “sense que el govern revolucionari es preocupàs d’informar el seu germà (...). Aquest va muntar en còlera quan casualment va conèixer la notícia”, relaten els dos historiadors.

L’octubre del 1896, el general mallorquí va posar en marxa una mesura que tacaria per sempre la seva reputació: la reconcentració de la població en zones acotades, per tallar els subministraments als revoltats, que generà una situació inhumana de fam i misèria. El 7 de desembre següent, arribava al seu final l’aventura del Tità de Bronze. Els espanyols, relaten els investigadors Juan José Negreira i José Luis Mesa, assaltaren el seu campament. Maceo va donar les ordres oportunes i va pronunciar les seves darreres paraules conegudes, no se sap si iròniques: “Això va bé”. Els enemics no varen reconèixer el mort “i únicament s’apropiaren de les seves pertinences. Un pic abandonada la posició pels vencedors, els genets de Maceo pogueren recuperar el seu cap, a qui adoraven”, afegeixen.

El malson de les tropes espanyoles es va convertir en un personatge sistemàticament detestat a la metròpolis. La meva padrina contava que, en ser jovenetes ella i la seva germana gran i en venir al món el petit de la família, un mascle, la germana gran es lamentava així: “Tan bé com estàvem i ha hagut d’arribar en Maceo”. Així que el general cubà es va convertir en sinònim de tot allò que era indesitjable.

A les Illes, la mort del general mulat “va aixecar gran entusiasme”, segons l’historiador Vicent Marí Costa: “A Eivissa es va dur a terme l’escenificació d’aquest fet en un saló de la ciutat”. Segons Miquel Payeras, historiador i periodista, “es van viure grans mostres d’exaltació patriòtica”, sobretot a Mallorca: “Tant el lloaren els periòdics”, a Weyler, “que qualsevol diria que l’havia liquidat amb les seves pròpies mans”. Negreira i Mesa citen una informació de La Última Hora segons la qual es va dur a terme una “manifestació patriòtica” pels carrers de Palma, un Te Deum i “una representació del combat”, el març següent, a la plaça de bous. La cadira és una relíquia d’aquell episodi: una miserable guerra entre pobles germans.