El tornado Carles Santos despentina el públic del Lliure

‘Piturrino fa de músic’

Teatre Lliure. 3 de gener

Era un experiment. Arriscat. Carles Santos sense Carles Santos? Som-hi! BCN 216 va assumir el repte d’interpretar la més teatral de les obres musicals de Carles Santos, Piturrino fa de músic, amb Jordi Masó al piano i la direcció musical de Francesc Prat. I ho feia justament al mateix escenari on l’havia estrenada el maig del 2009, aleshores amb el mateix compositor i dirigida per Xavier Piquer.

Doncs bé, l’orquestra de cambra barcelonina va deixar el públic despentinat, sacsejat i sotragat pel tornado Carles Santos que, tal com recorda el programa de mà, en una sessió de càsting d’intèrprets va dir: “No cal que toquin. Només per com agafen l’aire per començar, ja sé si m’interessen com a músics”. I, de glopades d’aire, se'n van empassar a dojo els onze membres de la formació per, tot seguit, expulsar com un esbufec pessigoller aquest artefacte que no ha perdut ni un bri de la seva frescor original.

Un viatge sonor pel temps

Piturrino, personatge sortit de Sama Samaruck Suck Suck (Santos, 2002), en aquest concert “fa el músic” com qui no vol la cosa, de manera furtiva (a Santos li retreien que feia “teatre”), i explora cadències persistents, en alguns moments es deixa temptar per la dolçor de la melodia, que ràpidament expulsa per no ensonyar-se amb cants de sirena. En conjunt tenim un viatge sonor cap a una afirmació rotunda: “És el temps”. Un recorregut que arrenca amb un diàleg solipsista entre piano i violí, s’anima al galop amb la intervenció dels vents, es distreu ara i adés al trot, de vegades transitant per algun passatge més crepuscular i esfilagarsat. Santos juga amb la riquesa cromàtica de tots els instruments i inclou objectes dispars: pistoles, un gosset de joguina, una serra elèctrica, un espanta-sogres, una trituradora, un mirall (gran), una trompeta de joguina... Tot ocupa un espai en el seu univers sonor, vital i desbordant. Del piano, ja sabem que en treu suc. Aquí, un de majestuós de cua obert, ofereix les seves cordes a la percussionista Núria Andorrà, que les fa sonar com si fos un xilòfon. Juntament amb l'altre percussionista, Miquel Vich, protagonitza un dels orgasmes del multiorgàsmic “artefacte” a 2 percussionistes: xilòfon, marimba, campanes tubulars, timbales, dues caixes, dos toms, dos bombos, dos plats sospesos, tam-tam, cascavells i fuet. Au!

El concert per a piano i orquestra de cambra Piturrino fa de músic representa l'arrencada del cicle Artefactes musicals amb què el Teatre Lliure vol donar cabuda a propostes musicals de difícil encaix escènic per la seva qualitat híbrida o musical i teatral. Una bona notícia, doncs, per a aquesta mena de formats, que tenen el seu públic. Divendres, la Sala Puigserver era plena de gom a gom, dreta en bloc després de l’explosiu bis Un cranc és un crank.