Per què tornar a fer 'Twister' si la nova versió és pitjor que l'original?

El 1996, l'efectiva Twister plantejava una qüestió fonamental: la del paper cada cop més limitat que jugarien les estrelles de cinema (i, en conseqüència, les històries a escala humana) al Hollywood contemporani davant l'hegemonia dels efectes digitals. En certa manera, el tornado creat per CGI que assetjava, com un invencible malvat, Helen Hunt i Bill Paxton al final de la pel·lícula, constituïa l'encarnació visual d'un canvi de paradigma iniciat amb Jurassic Park.Twisters podria ser el resultat desmaiat, sense ànima, d'aquesta transformació; malgrat la voluntat de Lee Isaac Chung (Minari) de convertir la pel·lícula en un homenatge al film original i al cinema comercial dels anys 90, aquesta és una obra impersonal que orbita sobre si mateixa sense arribar enlloc i en què els seus protagonistes (els caçatornados interpretats en pilot automàtic per una Daisy Edgar-Jones vestida com Laura Dern a Jurassic Park i un sempre carismàtic Glen Powell) presenten un comportament tan erràtic com el d'una fulla en una tempesta.

A banda del discurs negacionista i trumpista del film –ni una sola vegada s'esmenta el canvi climàtic en una pel·lícula sobre desastres naturals cada cop més devastadors i freqüents–, el que resulta imperdonable són les confuses i poc inspirades seqüències d'acció (la que transcorre en un cinema devastat per un tornado funciona com a involuntària metàfora i com a exemple de bona idea desaprofitada), un marejant remolí d'efectes digitals que acaba arrasant amb l'interès del públic.