Òpera
Cultura01/03/2021

'Tosca' o els anhelats camins cap a la normalitat

El director Sergi Roca debuta amb l'Orquestra Simfònica del Vallès i ofereix una lectura "més que òptima" del clàssic de Puccini

Jaume Radigales
i Jaume Radigales

SabadellSense fer escarafalls, la Fundació Òpera a Catalunya segueix el seu periple per intentar que, almenys durant unes hores, pensem que vivim en la més plàcida de les normalitats possibles. I ho fa amb peces de sempre i per sempre, fidel a un repertori que ha estat marca de la casa dels Amics de l’Òpera de Sabadell, que l’any que ve compliran 40 anys d’existència.

Tosca és una òpera que no falla mai en les programacions dirigides amb la sàvia mà de Mirna Lacambra. I dos dels seus col·laboradors habituals, com són el director Carles Ortiz i l’escenògraf Jordi Galobart, asseguren la vitalitat d’un drama verista dels de tota la vida, gràcies a enginy i bones idees, i sense que es notin les costures imposades pels ajustaments econòmics en temps de crisis en plural.

Cargando
No hay anuncios

Debutava davant de la Simfònica del Vallès la batuta sabadellenca de Sergi Roca, consolidat a Alemanya i que va oferir una lectura més que òptima de l’òpera de Puccini. Més contundència en l’exposició dels temes (especialment el de Scarpia en la seva entrada o a l’inici de la partitura) hauria estat el fermall d’or d’una versió més que notable i amb bon rendiment del fossat orquestral.

Un segon acte de molta volada

A aquestes altures, ja no sorprèn una Tosca com la de Maribel Ortega: se les sap totes al servei de la diva romana i té l’instrument adequat per a un personatge tan carismàtic com arriscat. Va salvar tots els esculls de la part i va funcionar en la química amb Cavaradossi i amb Scarpia, especialment en un lluïdíssim segon acte.

Cargando
No hay anuncios

Si la subtilitat no sembla estar feta per a Enrique Ferrer, el seu Cavaradossi va tenir l’ímpetu i l’entusiasme inherents al fogós pintor. Millor en els números de conjunt que en solitari (tot i les encertades sfumature a E lucevan le stelle), la seva prestació va tenir l’encert d’estar al servei d’allò que prescriu Puccini per a l’heroic personatge.

Luis Cansino semblava saber que Scarpia és un veritable caramel, gens enverinat perquè el verí és inherent a tan carismàtic personatge. El va desplegar amb tota la mala bava i sibil·lina versemblança, i és que aquí o es juga la carta del verisme o millor plegar. El baríton gallec ho sap i se’n va sortir amb escreix i dosis justes d’histrionisme reblant el clau quan i com calia.