Tosca. Tasca de valents

Mai ningú no ho hauria dit, però el claustre de Sant Domingo, ple de gom a gom, o una mica més, esdevingué primer l’església Sant’Andrea della Valle, després el Palazzo Farnese i, finalment, el Castel Sant’Angelo, els tres indrets on transcorre Tosca, la famosa història que Victorien Sardou va escriure per a lluïment exclusiu de Sarah Bernhardt, que George Bernard Shaw va qualificar de “porqueria barata, buida i construïda amb poca traça”, i que, sens dubte, immortalitzà Puccini, amb la inestimable cooperació d’Illica, Giacosa i, perquè no, també de Ricordi, compositor, llibretistes i editor, respectivament. Muntar Tosca és tasca de valents, però Quetglas i companyia ja ho havien provat al mateix escenari amb un Don Giovanni sabotejat per la pluja, que mesos després, a Inca, va quedar clar que res és impossible. Per això, i amb tan bon resultat, aquesta Tosca amb què s’inaugurà la cinquena edició del festival propiciat per Quetglas i l’Orquestra de Cambra de Mallorca.

   Molts músics sobre l’escenari per aquesta versió semiescenificada de la famosa òpera de Puccini, tot un seguit de duets d’una passió i harmoniosa bellesa indiscutibles. Una circumstància que aportava risc a la proposta pel que fa a possibles interferències amb el volum d’uns i altres. Val a dir que tan sols un moment es va donar aquesta petita incidència. Fou quan el cor, amb Tosca, interpretant la cantata des de sota de les arcades, varen tapar els protagonistes del moment, Scarpia i Cavaradosi. Un insignificant contratemps per a un muntatge excel·lent en tots i cadascun dels seus vessants. 

   Brillant i sòlida l’orquestra, amb un Quetglas que en tot moment va dominar tant volum com color, assegurant, com cal, el tempo, i donant temperància als protagonistes. Tots ells de la casa, amb l’excepció de Caterina Meldolesi, en el principal paper femení. Una exhibició de volum, tessitura i color, enllestida amb un Visi d’arte immaculat. Va ser la cirereta imprescindible d’un pastís prou encisador, però, per una altra banda, amb moltes referències que poden handicapar la representació. Idò, així i tot, va funcionar amb total eficàcia i absoluts rendiments. Antoni Lliteres va demostrar que podia ser un magnífic Caravadossi, senza errore, amb molta uniformitat i encara més elegància en el fraseig, exquisit a O dolci mani. No va quedar enrere Jorge Tello interpretant el mític i fonamental Scarpia, que no ho tenia fàcil amb el seu maratonià segon acte. La resta de protagonistes, tots de la casa, des de Pablo López fins a Miquel Company, amb un Sebastià Serra com a sagristà, molt prometedor, com el mateix Cristòfol Romaguera en el paper de Sciarrone.

  Una sorpresa? Potser sí, però no tant. Un repte? Per descomptat, aixecar una òpera sempre ho és, encara que, sobretot, aquesta Tosca es converteix en una porta oberta de pinta en ample a futurs projectes i amb moltes possibilitats que redoli per Mallorca. Que el Principal o Manacor o Alcúdia no perdin aquesta oportunitat.