Totes les mans que fan un llibre

BarcelonaA l’any es publiquen més d’11.000 llibres en català i més de 80.000 en castellà a tot l’Estat. Catalunya fa segles que és un país de llibres. Fins al segle XV es feien manuscrits i, per tant, només a l’abast d’elits. El 1475 s’instal·la la primera impremta a Barcelona (a València un any abans). Aviat n’hi va haver a Tortosa (1477), Lleida (1479), Girona (1483), Tarragona (1484) i Montserrat (1499). Sí, ens hi vam posar d’hora. A partir d’aquí comença una fructífera història que ha convertit Barcelona en capital del llibre (en català i castellà), amb la diada de Sant Jordi com a emblema popular, convertida el 1995 en Dia del Llibre per la Unesco.

Rere aquesta vitalitat llibresca hi ha un ric entramat d’autors, traductors, il·lustradors, editors, correctors, dissenyadors, impressors, agents literaris, distribuïdors, comercials, publicistes, llibreters, bibliotecaris... Els llibres, malgrat la firma normalment unipersonal -i tot i l’increment de l’autoedició-, són fruit d’un treball d’equip, d’una cadena. Abans que un bon volum arribi a les mans del lector, passa per molts ulls i és fruit de la creativitat i la feina de moltes persones.

L’invent d’un objecte ple de lletres i fàcilment transportable segueix funcionant. Gutenberg el va perfeccionar per produir-lo en sèrie. El paper imprès segueix omplint lleixes. I la irrupció del format digital (avui representa un 27,5% de la producció global a l’Estat) en realitat no ha fet sinó consolidar el format: en lloc de girar fulls ara hi ha lectors que canvien de pàgina passant la pantalla amb un dit. Però allò segueix sent un llibre escrit, dissenyat i llegit com a tal, amb l’avantatge de ser més fàcilment transportable i no ocupar espai físic. De fet, com diu el sociòleg Richard Sennett, la tecnologia no ha fet sinó consolidar l’aspecte artesanal de molts oficis, també el del llibre: actualment, si vol, un autor pot intervenir i controlar tot el procés de creació fins al més petit detall.

Avui conviuen llibres digitals (creixen en el terreny dels textos de consulta) i llibres de paper (preeminents en la ficció). Entre aquests últims, alguns són d’ús efímer i d’altres -cada cop més- esdevenen objectes preuats, i no només en el cas dels llibres il·lustrats o llibres d’art. Per celebrar aquest Sant Jordi, a l’ARA ens hem capbussat de la mà dels professionals en el procés d’elaboració d’un llibre: des que algú té una idea fins que el pots llegir. És un recorregut apassionant. / I. Aragay

1. EL NAIXEMENT D'UNA IDEA

Inventar una història

Marc Artigau i l’habilitat de destriar el gra de la palla

“Imagina’t que tu que escrius contes cada dia et trobes que algú t’encarrega que li facis una ficció de la seva vida”. Aquest va ser el punt de partida de Marc Artigau per a La vigília (Destino), que va guanyar el premi Josep Pla. Escriure contes per a la ràdio -primer a Catalunya Ràdio i ara diàriament a El món a RAC1 - no només l’obliga a parir idees i escriure amb disciplina i velocitat, sinó que li ha modificat l'estil i li ha donat cert conformisme saludable. “No sempre puc reescriure com voldria. Has d'acceptar que tots els contes no seran brillants. M’imposo un límit: la dignitat”, diu. Els embrions de les històries surten de la seva quotidianitat i dels detalls més que dels diaris: “un comentari, un vers, una foto, una imatge, una idea”, explica. Té el múscul entrenat. “Llegir cada dia i escriure cada dia crec que serveix”, assegura. La feina és destriar el que es convertirà en una novel·la. “Quan escric una novel·la penso a quin públic va destinada. Amb La vigília volia fer una novel·la de contes. És potser cosa d’un escriptor que comença, volia abraçar-ho tot. I vaig trobar l’estructura de l’escriptor que explica contes i que dins d’aquests contes s’explica a ell mateix sense saber-ho”, revela. Ara ja té dues novel·les més al cap, però li falta trobar el “clic” d’alguna de les dues per posar-s’hi.

Els múltiples fronts que té oberts Marc Artigau -dramaturg d’obres com Alba, adaptador de textos com El Petit Príncep i L’ànec salvatge, contista per a la ràdio, autor de novel·la negra amb Jordi Basté i narrador, tot al mateix temps- l’obliguen a ser disciplinat en horaris laborables. I més sent un patidor patològic. “Stephen King diu que un llibre s’ha d’escriure en una estació de l’any”, recorda. Malament, perquè ell ha trigat tres anys combinant tot tipus d’encàrrecs i projectes. “Sortir de la zona de confort m’obsessiona. Et fas gran i tens altres inquietuds, però és veritat que a l’antologia del meu teatre (Arola) hi ha temes coincidents: desig, soledat, identitat, relacions paternofilials. Espero no explicar sempre el mateix”. / L. Serra

DURADA: 3 anys

Acceptar un encàrrec

El dia que Carlos Zanón va dir que sí a Carvalho

Primer va dir que no. Carlos Zanón (Barcelona, 1966) no tenia clar acceptar l’encàrrec de l’editorial Planeta, que volia una novel·la protagonitzada per Pepe Carvalho, el detectiu creat per Manuel Vázquez Montalbán. “En aquell moment jo estava fent Taxi i volia sortir del gènere”, recorda Zanón. Al final, però, va dir que sí per dues raons fonamentals. “Una raó és sentimental. Carvalho em recordava els anys a l’institut, quan a més de còmics i discos intercanviàvem llibres de Vázquez Montalbán i d’Eduardo Mendoza. Era literatura popular -explica-. La segona raó és que jo era conscient de la magnitud del personatge en l’àmbit de la novel·la negra mediterrània. Entroncar amb aquesta història era un bon motiu per acceptar l’encàrrec. És com si et proposen treballar en un guió d’ Indiana Jones ”. A principis del 2019, dos anys després d’acceptar la missió, va arribar a les llibreries Carvalho: problemas de identidad, editat per Planeta (i per Columna en català).

Així, com quan Frank Miller va assumir el repte de fer reviure Batman als anys 80, Zanón va afrontar inserir en el segle XXI “un personatge tan potent” com Carvalho. “En el món del còmic canvien els guionistes i els dibuixants, però la clau és que el lector reconegui el personatge”, diu l’escriptor barceloní. L’analogia no és gratuïta, perquè el còmic no és un univers aliè a Zanón. Tant l’Alack Sinner de José Muñoz i Carlos Sampayo com l’Spirit de Will Eisner formen part del seu bagatge cultural. “Són coses que et surten en el moment d’escriure, encara que no de manera premeditada”, diu Zanón, per a qui donar continuïtat a la creació de Vázquez Montalbán li permetia fer “un llibre literari treballant amb la barra de la literatura popular”.

“Es tractava de no retre homenatge al personatge, sinó de jugar-hi”, assegura. Tanmateix, Zanón no ha jugat a la babalà. “Vaig estar prenent notes dels llibres de Vázquez Montalbán, mirant la manera d’entrar en el seu univers”, recorda. L’escriptura pròpiament dita va durar “uns catorze mesos”, un termini superior al que havia marcat l’editorial: “De fet, em vaig passar un any de la data prevista. Vaig demanar dues pròrrogues de sis mesos, i l’editorial no hi va posar cap problema”.

“M’ho he passat molt bé, i això que era un projecte amb molts riscos”, assegura Carlos Zanón. I el futur? ¿Hi haurà un nou llibre carvalhesc? “Ara per ara no. Però qui sap què pot passar d’aquí dos o tres anys”, diu. / X. Cervantes

DURADA: 2 anys

Basar-se en fets reals

Ada Castells retrata la seva mare: “Em venç la intuïció”

Ada Castells, que acaba de publicar Mare (La Campana), creu que existeixen dues “races” d’escriptors: els que deixen volar la imaginació i els que s’inspiren directament en la realitat que els envolta. És en aquest últim grup al qual s’adhereix sense embuts: “Aquesta novel·la té com a punt de partida el cas real d’unes bessones trigèmines que sortien en un Llibre Guinness dels Rècords. Volia escriure sobre la seva glòria efímera, però un cop m’hi vaig posar seguint un pla racional em va vèncer la intuïció i va aparèixer un personatge que té més a veure amb mi, la mare, que en realitat soc jo, i el rumb de la novel·la va canviar”. L’alliberament d’aquesta veu personal i el seu univers d’experiències va permetre a Castells avançar en un relat en què memòria i ficció es fusionen. “No tinc cap voluntat notarial perquè no tinc memòria... El meu passat és un poti-poti d’històries!”

L’escriptora, però, planteja el fet que no és tan important saber què és ficció i què realitat, sinó saber copsar i restituir la “vibració del sentiment” viscut, si hi va haver dolor o felicitat. De manera que el lloc, l’època i la frase exacta dels personatges són aspectes secundaris.

No va ser fins que va morir la seva mare, el 2014, que Castells va poder posar-se a escriure lliurement i amb total sinceritat aquesta novel·la tan personal sense témer ferir ningú. El procés d’escriptura va ser llarg. Durant tres anys va anar rumiant el fil argumental del llibre i els seus personatges, que no deixen de ser alter egos de persones reals de la seva família. “Em sembla que escriure a cara descoberta, amb els noms reals, faria que em donés massa importància, tot i que vaig perdent manies i aquí la protagonista, en comptes de pintora, com en novel·les anteriors, directament és escriptora... Vaig madurant!” / V. Gaillard

DURADA: 3 anys

2. ARRIBAR A UNA EDITORIAL

No ens enganyem: ser publicat per arribar al circuit comercial amb garanties no és fàcil. Els escriptors novells es poden arribar a passar anys picant portes a cegues. Els professionals han de mantenir el llistó i tenir apamat el terreny que trepitgen per no estancar-se o passar a ser secundaris

Trobar un agent

Elvira Sastre ha trobat una consellera i confessora “invisible”

“La nostra feina és invisible però ja em sembla bé, perquè consisteix en donar suport als escriptors, de vegades ja des d’una fase ben inicial, i fer-los de confessors i consellers, ja que fan una feina solitària i sovint necessiten suport emocional”. María Lynch, agent literària de l’agència Casanovas & Lynch de Barcelona, explica que normalment són els mateixos escriptors els que contacten amb ella, recomanada per altres autors “de la casa”.

Aquest és el cas de la jove poeta, traductora i escriptora Elvira Sastre, que després d’una presència ascendent a les xarxes (té 137.060 seguidors a Twitter), ha guanyat l’últim Premio Biblioteca Breve per Días sin ti, la seva primera novel·la. Sastre va trucar a la porta de Lynch per recomanació del poeta Marwan, que, al seu torn, hi va arribar a través de l’escriptor Juan José Millás.

“El nostre objectiu és aconseguir l’editor perfecte per a un llibre i, en aquest sentit, fem de mitjancers entre l’autor i l’editor. Quan nosaltres proposem un títol a un editor, l’editor sap que l’original ha passat per un filtre previ i té garanties per ser publicat”. D’altra banda, l’agent literari, que ve a ser una mena de coach, també hi fica cullerada a l’hora d’establir l’estratègia per vendre el llibre, el títol i la coberta. Un altre dels papers fonamentals de l’agent literari consisteix en acompanyar l’escriptor al mercat de drets estrangers, que sovint té una idiosincràsia diferent al propi, així com intervenir quan s’ha de negociar la venda de drets audiovisuals, que inclouen feixugues qüestions tècniques. “Des de l’agència també busquem escriptors novells, i és cert que actualment les xarxes socials són un bon canal (en constant transformació, això sí) on emergeixen nous talents, tal com s’ha vist en el cas de Sastre, una autora que ha contribuït a fer ressorgir la poesia a les xarxes”.

“La veritat és que la figura de l’agent literari em sembla essencial quan la teva carrera com a escriptor es comença a enlairar i sorgeixen coses que no pots aconseguir per tu mateix (com les traduccions a l’estranger), o bé la gestió dels contractes i acords es converteix en una cosa feixuga que t’aparta de la veritable feina d’escriure”, explica, per la seva banda, Elvira Sastre. L’escriptora segoviana destaca la companyia i el suport que troba en aquesta figura clau del procés del llibre: “Crec que l’agent és una figura important que treballa al teu costat i defensa els teus interessos, perquè també són els seus, i comptar amb aquesta confiança és molt, molt valuós”. Sastre confirma que va contactar amb María Lynch gràcies a la recomanació de Marwan: “Des de llavors no hem parat de treballar juntes. Estic molt contenta i a gust amb l’agència”. / V. Gaillard

Aconseguir un editor

Flavia Company, mestra i intermediària

Marta Batallé, una directora de màrqueting a la trentena, no havia escrit mai literatura. Va apuntar-se a un curs de narrativa a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i l’any següent va continuar amb un curs per començar una novel·la. Així va néixer l’embrió de L’origen de les cols violeta, un debut que li acaba de publicar Empúries. Amb aquella sinopsi a les mans, va contactar amb Flavia Company per tenir una veu experta de consellera. L’escriptora va acceptar fer-li de tutora particular: “Hi vaig veure potencial, n’accepto molt pocs”, admet. I van anar avançant al llarg de dos anys fins que la mestra la va fer volar tota sola. “El procés consisteix en replantejar estructura i personatges, guiar l’escriptura, donar-li profunditat i no permetre que el teu alumne cometi les típiques errades d’una primera novel·la”, resumeix Company per e-mail des de Kuala Lumpur, durant la volta al món que està fent. El resultat va entusiasmar tant Company que va passar-li el manuscrit a Josep Lluch, que havia sigut el seu editor.

L’editor rep de tant en tant aquest tipus de missatges. “A vegades hi endevines un compromís i no un enamorament. La Flavia és molt franca. Em va enviar un correu que deia «em sembla que això t’agradarà»”, recorda Lluch. Ell la va llegir i li va semblar que “té una vida que no acostumen a tenir els manuscrits”. Va trigar només cinc setmanes a respondre-li. Després va passar el projecte a Marta Selvas, que és qui va fer la feina d’editora de taula: li va suggerir a l’autora uns quants retocs, buidar un episodi i, un altre, fer-lo més plàstic i generós. “La mirada externa t’ajuda a fer créixer la novel·la i que quedi més rodona. I hi ha alguns aspectes d’estil que, quan te’ls diuen, t’adones que queda més net i flueix més”, diu Batallé. Aquesta etapa va durar de juny a setembre. Llavors ja va signar el contracte, però el procés encara va durar fins al gener, quan va aterrar a les llibreries. El camí ha sigut llarg, però molt fàcil en comparació amb la majoria de casos. “Tenia 35 anys i ja en tinc 40! Però estic molt contenta. Aquest Sant Jordi és un regal”. / L. Serra

DURADA: 5 anys

3. GUANYAR UN PREMI

L’escriptor Jordi Cabré va ser finalista del Sant Jordi dues vegades abans d’endur-se el guardó l’any passat amb Digues un desig, una novel·la rebutjada pels editors per ser “massa arriscada”

Digues un desig, Jordi Cabré (Barcelona, 1970), guanyador de la 59a edició del premi Sant Jordi amb Digues un desig, el primer de la nova etapa editat per Enciclopèdia Catalana, aconsella a escriptors novells i veterans presentar-se a premis. De fet, Cabré va començar la seva trajectòria com a escriptor l’any 2000 presentant la seva primera novel·la en un certamen literari, l’Enric Valor. Postal de Krypton, una novel·la juvenil, no es va emportar el premi però va ser finalista, i l’editorial Bullent l’hi va publicar: “Recordo que vaig mirar el calendari buscant la primera convocatòria -explica Cabré-. Ho aconsello perquè en general els jurats tenen més temps que els editors per llegir les novel·les”.

No seria ni de lluny la seva última experiència en el món dels guardons literaris. Cabré va ser dues vegades finalista del premi Sant Jordi abans de guanyar-lo, amb Després de Laura (2010 ) i El virus de la tristesa (2004). Amb La pregària del diable (Proa, 2003), una història de bruixeria al Montseny del segle XVII, es va emportar el IV premi El Lector de l’Odissea, i El virus de la tristesa va merèixer el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga el 2005.

Els premis li han obert més portes que no pas els editors: “Tenia l’espina clavada del Sant Jordi i la veritat és que no comptava guanyar-lo -explica l’escriptor i advocat-. Amb Digues un desig havia anat a veure alguns editors i m’havien comentat que era una obra massa arriscada. La meva resposta era que no ho sabia fer millor i que la novel·la era així”.

Cabré no es va voler arronsar, no va canviar la novel·la i es va presentar, després de vuit anys sense publicar-ne cap, a la 59a edició del premi d’Òmnium Cultural. El jurat va acollir entusiasmat aquest artefacte literari que entrellaça dues històries. A la primera, un escriptor d’èxit, casat i amb fills, perd el cap per una dona més jove i més intel·ligent que ell; a l’altra, ambientada el dia de Sant Jordi del 2026, amb la Sagrada Família acabada, aquest escriptor descobreix que algú acaba de publicar un llibre signat amb el seu nom -una falsa autobiografia- en què explica detalls escabrosos de la seva vida.

La novel·la guanyadora és, segons la seva opinió, la més madura de les tres que va presentar al certamen literari, i espera que haver guanyat el Sant Jordi ajudi alguns editors a canviar la perspectiva i s’animin a arriscar-se una mica més: “El risc pot funcionar; els editors a vegades tendeixen a triar opcions segures i això ens pot empobrir a tots”, afirma Cabré. A partir d’ara, segurament, els editors es miraran les novel·les de Cabré de manera una mica diferent. Sobretot després que es fes públic que Digues un desig serà adaptada en una sèrie de televisió internacional per la productora britànica BlackBox Multimedia. L’agència Pontas n’ha venut els drets. “ És una gran notícia perquè no és només que ha sigut escollida per una altra cultura [britànica], sinó també perquè s’adaptarà a un format diferent, l’audiovisual -explica Cabré-. Vaig escriure la novel·la amb una certa sensibilitat audiovisual”, assegura. / S. Marimon

DURADA: 2 mesos

4. ATRAPAR EL LLIBRE DE L'ANY

Les editorials aspiren a tenir al seu catàleg els millors llibres de l’any. Ja sigui descobrint per sorpresa noves veus, seduint agències literàries o comprant en catàlegs estrangers, qualsevol camí és vàlid si porta a Roma

Cuidar els autors ‘de casa’ i mirar cap a fora

Silvia Sesé i Mònica Martín comparteixen escriptors

“L’editor i l’agent treballem bé quan fem possible el que en un principi resulta difícil”, explica Silvia Sesé, directora editorial d’Anagrama des del gener del 2017. Al seu costat hi té Mònica Martín, de l’agència MB, amb qui ha treballat en múltiples ocasions des que va coincidir per primera vegada a Círculo de Lectores, on Sesé treballava abans de passar a formar part de Destino. Entre els autors que Martín representa hi ha Jordi Puntí -que publica en castellà a Anagrama-, Llucia Ramis -autora de Les possessions - i David Trueba. “Vaig conèixer el David quan treballava a Anagrama i hi va publicar la seva primera novel·la, Abierto toda la noche ”, recorda Martín. Això era el 1995. Quatre anys més tard, quan va llançar Cuatro amigos, l’agent ja el representava. Trueba continua a Anagrama dues dècades després. “Tenint en compte que ha tingut una carrera cinematogràfica paral·lela, si no hagués escollit un camí com el d’Anagrama, que fa de prescriptora amb els llibres del David, no hauria pogut ser valorat més enllà de la qualitat del seu text”, diu l’agent. “A autors com ell els arriben propostes temptadores, i des de l’editorial no hem de donar res per descomptat”, afegeix Sesé. Hi ha diverses maneres de conservar un talent com el de Trueba. “Aprofitant la publicació de Tierra de campos el 2017 vam reeditar tot el fons de l’autor amb noves cobertes -comenta l’editora-. Un escriptor no s’identifica només amb l’últim llibre que ha escrit. Tota la seva obra és un camí, i mantenir-la viva a les llibreries és clau”. “L’editor, a més de tenir un paper cultural claríssim pel que fa al modelatge del gust dels lectors, també té una tasca industrial que cal reivindicar”, afegeix Martín.

MB representa a Espanya nombroses agències i editorials internacionals, entre les quals hi ha Sterling Lord, Farrar, Straus & Giroux i Other Press. A través de Harper Collins, que publicarà al setembre la biografia de Susan Sontag de Benjamin Moser, Martín ha venut el llibre a Anagrama: “La negociació ha sigut clau -diu l’agent-. Té gairebé mil pàgines i la traducció és molt cara. Hem hagut de cedir tots perquè la biografia arribés també en castellà”. “La vida de Sontag descriu l’evolució del món intel·lectual de l’últim mig segle -afegeix l’editora-. Llegint la biografia ara ens adonem que és una història sobre la construcció de la llibertat, un valor que actualment està en perill”. / J. Nopca

DURADA: variable

Llegir els textos inèdits que arriben a l’editorial

A la bústia de correu hi pots tenir un tresor literari

A la web de Minúscula s’hi recomana que abans d’enviar-los llibres es tingui en compte “informar-se sobre les característiques de les obres publicades per l’editorial, ja sigui a les llibreries o mitjançant la consulta del catàleg” i que, sisplau, els autors hi enviïn o bé ficció o bé assaig literari. “No estem en condicions, per ara, d’acceptar poesia, teatre ni literatura infantil”. Així i tot, l’editora Valeria Bergalli explica que una bona part dels textos que arriben a Minúscula -que enguany celebrarà vint anys de trajectòria- sovint no hi encaixen de cap manera. “Cada dues setmanes repassem tot el que ens arriba -diu-. El que finalment llegim per valorar-ho és el que s’ha enviat de manera conscient. Cal veure quin tipus de proposta és, perquè pot ser que el llibre sigui bo però no faci per a nosaltres. Per a mi és molt important la carta que acompanya el text. Una bona presentació personal i del llibre és crucial”. Minúscula ha publicat durant els últims anys tres llibres que els van arribar a la bústia: Material rodante, de Gonzalo Maier; Buena alumna, de Paula Porroni, i Los palimpsestos, d’Aleksandra Lun. “En tots tres casos vam veure de seguida que hi havia algú que sabia què enviava i a qui ho enviava -explica Bergalli-. Després de llegir les seves presentacions teníem ganes de llegir els llibres”. Tot i que a Minúscula els resultats de tenir la bústia oberta han sigut bons i volen continuar rebent inèdits, la majoria de textos que hi arriben no passen el filtre inicial. “Rebem cartes d’autors que se senten obligats a escriure les pròpies lloances o que avancen que la seva novel·la tindrà unes grans vendes”, diu Bergalli. També hi ha autors que creuen necessari especificar que poden pagar l’edició. “No som una empresa de serveis editorials”, precisa l’editora. “A vegades, després que hagin passat només uns dies des de l’enviament, i tot i que diem que podem trigar tres mesos a contestar en cas que el llibre ens interessi, ens escriuen per demanar-nos informes del seu text”.

Entre que un inèdit arriba a Minúscula i es publica pot passar entre mig any i un any sencer, depenent “de la programació i de com encaixa al catàleg”. L’equip de Males Herbes, integrat per Ramon Mas i Ricard Planas, triga una mica més. “Poden arribar a passar dos anys -diu Mas-. Cada setmana rebem entre un i tres inèdits a l’editorial. I això que vam tancar la recepció d’originals, no perquè no volguéssim rebre propostes, sinó perquè això fos un primer filtre”. La bústia de Males Herbes els ha proporcionat llibres com els de Jordi Masó, Enric Herce, David Gálvez, June Serrano, Josep Sampere i Xavier Coromina. “A vegades ens trobem que algú ens escriu lloant l’obra inèdita d’algú que casualment ens ha enviat el llibre fa poc -diu Mas-. Si investigues una mica descobreixes que és la mateixa persona”. / J. Nopca

DURADA: entre 6 mesos i 2 anys

5. EDITAR, CORREGIR, TRADUIR

Escriure és una feina molt solitària fins que hi intervé l’editor: “Som dos obrers al servei d’una mateixa obra”, diu l’editora Maria Bohigas

Maria Bohigas és l’ànima de Club Editor, un projecte editorial que van fundar el seu avi, Joan Sales, i Xavier Benguerel i que acaba de celebrar el 60è aniversari. Bohigas ha traduït al català Elias Khoury i Aharon Appelfeld, ha reivindicat clàssics com Incerta glòria i ha descobert Marc Cerdó i Eva Baltasar. “Hi ha editors als quals els agrada més caçar. Per a mi, el moment més apassionant és quan un autor t’acull en la seva intimitat, quan l’acompanyes en el que vol fer i encara no ha pogut fer. Som dos obrers al servei d’una mateixa obra”, diu l’editora. Escriure és una feina molt solitària. Sovint l’autor es baralla amb les paraules quan intenta transmetre tot el que té al cap: “A vegades pren una decisió expressiva amb una intenció però resulta que no s’acaba produint l’efecte que vol. Es tracta de parlar molt amb l’autor, parar l’orella per escoltar i detectar aquella nota, mesura o compàs que no acaba de lligar -explica l’editora-. No es tracta d’intervenir-hi, sinó d’intentar interpretar el que vol dir l’autor”. A Club Editor es miren els textos tres parells d’ulls, més d’una, dues i tres vegades, abans d’anar a impremta: “Cada vegada mires el llibre amb ulls diferents, i a vegades detectes enormitats perquè a l’anterior repassada estaves pendent d’altres coses”, diu Bohigas. Les errades a vegades són inevitables: “És com una maledicció, però el llibre ha de començar a viure tal com és”.

L’editora defensa una organització del treball en què es parli i es discuteixi: “Independentment de si les editorials són grans o petites, si els correctors i els editors no parlen entre ells pot passar que ningú es pregunti si aquell text realment necessitava una altra cosa”. El risc és que surtin textos o traduccions “pasteuritzades”: “Quan tradueixes has de tenir en compte que canvies de llengua, de context cultural i d’època - reflexiona Bohigas-. El traductor ha de ser com un inventor, ha de marcar el text de manera que el lector, inconscientment, s’adoni del camí que ha fet”. La qüestió és no trair la intenció de l’autor: “No hem d’oblidar que el text és una acció adreçada a unes persones i, en determinats autors, és una provocació. Com a traductor t’has d’espavilar perquè també ho sigui, perquè sacsegi”. / S. Marimon

DURADA: de 2 a 6 mesos

6. BUSCAR TÍTOL, COBERTA I LEITMOTIV

Eugènia Broggi, de L’Altra, pensa un objecte o imatge que capti l’esperit del llibre, en un procés pactat amb l’autor

Decidir el títol i el disseny de portada representa uns deu dies de feina, és a dir, una part força reduïda de tot el procés d’editar un llibre, que pot allargar-se uns quants mesos. Si més no, així és com es gestiona a L’Altra Editorial. Que ocupi relativament poc temps no vol dir que no sigui essencial, ja que es defineix com es presentarà el llibre al públic. Primer cal elaborar una primera plantilla en blanc per fer el joc tipogràfic, que també pot arribar a condicionar el títol, i posteriorment l’editora, Eugènia Broggi, pensa un objecte, escena o paisatge que capti l’esperit de la novel·la. “Més que objectes literals relacionats amb el contingut del llibre, busco sobretot la sensació que et desperta la lectura: si és de por, tristesa, bon rotllo... i així fem un briefing d’idees amb l’autor”. De vegades l’escriptor mateix ja té molt clar quin tipus d’il·lustració vol, com ara Toni Sala a Persecució, que va proposar una imatge de Martin Stranka. “Normalment no posem fotografies, sinó unes il·lustracions molt característiques que ens fa Kavel Rafferty. Per això al principi no ho veia clar, però després vaig acceptar: és més important que els autors em facin cas en temes relacionats amb el text!”, afirma.

Un cop triada la imatge que serà la cara visible del llibre, la il·lustradora fa una sèrie de propostes. Quan l’editora troba la més escaient -consensuada amb l’autor- l’Estudi Duró dissenya la coberta definitiva i elabora un desplegat sobre el qual es faran les últimes correccions. “El més treballós és definir l’estètica de la col·lecció que la farà reconeixible al lector; quan això ja està establert, com en el cas de L’Altra, la feina és força ràpida. La gràcia és aconseguir transmetre una història que enganxi. En el fons és com un petit anunci, com el cartell d’una pel·lícula”, explica Clara Pousa, de l’Estudi Duró. / V. Gaillard

DURADA: 10 dies

7. EL MÀRQUETING, PEÇA CLAU DE LA CADENA

Roser Sebastià, d’Amsterdam: “Cal acompanyar el llibre per donar-li visibilitat i allargar-ne la vida”

Cada any a Catalunya es produeixen més de trenta mil llibres, segons l’informe de l’Edició Espanyola de Llibres 2017. Això vol dir que cada títol que surt al mercat ha de lluitar amb una competència enorme per atreure l’atenció del lector potencial. Aquí és on entra a escena el departament de màrqueting i comunicació de les editorials, una secció que ha anat creixent amb els anys. Roser Sebastià, responsable a l’editorial Ara Llibres, considera que la seva feina és tant necessària com subterrània. De fet, van decidir fa dos anys reduir a la meitat el nombre de títols publicats l’any (de 80 a 40) per poder acompanyar-los i atorgar-los una vida més llarga. “Era molt frustrant per a tots veure que un llibre quedava engolit per l’allau de novetats; en canvi, ara apostem per cadascun d’ells i aconseguim vendre molts més exemplars gràcies a una bona campanya de màrqueting”.

Planificar amb temps la promoció del llibre, que s’adapti a la idiosincràsia de cada títol, tenir clar quin és el lector potencial, són accions bàsiques per reeixir en una campanya. Per això volen el llibre tancat tres mesos abans del llançament. “Tenim tres potes: una és el boca-orella, que ara es fa per les xarxes socials; l’altra són els llibreters, i després hem d’intentar que apareguin als mitjans, tot plegat per crear un estat d’opinió positiu al voltant del llibre”.

La publicitat cada vegada s’enfoca més a les xarxes, Facebook i Instagram. “Ara fem campanyes graduals seguint les dades de Libridata. Quan veiem que un llibre despunta, com el de Jordi Borràs, fem una inversió gradual. En aquest cas vam aconseguir arribar als 30.000 exemplars venuts per Nadal”. “Ja pots fer els millors llibres del món, que si ningú en té notícia passaran inadvertits. Editar, etimològicament, vol dir fer públic ”, diu Miquel Adam, editor d’Amsterdam. “Per a mi és com una obsessió, i sempre que puc introdueixo els meus llibres en les converses igual com els pares no poden evitar parlar dels seus fills... saben que són els més simpàtics!” / V. Gaillard

DURADA: 3 mesos

8. LA DISTRIBUCIÓ, L'ARMA SECRETA

A Les Punxes apliquen l’olfacte literari a la seva feina comercial, logística i administrativa

El distribuïdors són uns dels professionals del món del llibre que tenen menys visibilitat per al gran públic i alhora són dels que toquen més tecles: Oriol Serrano, copropietari de Les Punxes, una de les grans distribuïdores de l’Estat, defineix la seva feina només com la d’“un intermediari”, però els matisos sorgeixen a mesura que explica la seva rutina de treball. Es reuneixen trimestralment o semestralment amb les editorials per fer el seguiment de les programacions; durant aquestes reunions els editors els confien aspectes d’un llibre com la data de publicació -potser Sant Jordi no és el millor moment per llançar-lo-, la tirada o el disseny de la portada. “Sempre mirem pel bé del llibre”, explica Serrano: també volen afavorir les vendes al màxim. “Tots en aquesta feina anem a comissió -afegeix-, des de l’autor fins al llibreter, tret de la impremta, que cobra el dia estipulat tant si el llibre es ven com si no”, subratlla. En resum, Serrano explica que donen suport “comercial, administratiu i logístic a les editorials”. Pel que fa als més venuts de Les Punxes, que també distribueix les llibretes de la marca Moleskine, hi ha El mundo de Sofía, El amante, El perquè de tot plegat, La insoportable levedad del ser, Victus i Caperucita en Manhattan.

Les Punxes va néixer l’any 1968 i entre el centenar d’editorials amb què treballa hi ha Acantilado, Quaderns Crema, Anagrama, Club Editors, Edicions de 1984 i L’Altra Editorial. Les novetats els arriben abans perquè els venedors pugin treballar-les abans de presentar-les als llibreters, i les reparteixen els dimecres. El procés dura dues setmanes. Per a Oriol Serrano, Sant Jordi és una “allau”, però els distribuïdors i els llibreters poden intuir com aniran algunes vendes: “El llibre que es va vendre molt per Nadal es tornarà a vendre molt el dia de Sant Jordi, perquè hi ha l’efecte del boca-orella i no ha deixat de vendre’s”, conclou. / A. Ribas Tur

DURADA: 2 setmanes

9. EL LLIBRETER ALIAT

La Carbonera va apostar per ‘M’estimes i em times’, de la debutant Júlia Bertran

Els llibreters són una figura clau a l’hora de fer arribar el llibre a les mans del lector. Sobretot quan són llibreters entusiastes com els de La Carbonera, al carrer Blai 40 de Barcelona. En dona fe la periodista Júlia Bertran, que va veure com la llibreria apostava pel seu primer llibre, l’assaig il·lustrat M’estimes o em times (Bridge, 2017). “El suport de La Carbonera va ser fonamental per a mi -explica Bertran-. Jo no soc escriptora, només havia escrit un llibre a cor obert. Em feia un cert vertigen. Però sentir-me tan acompanyada des del primer dia per La Carbonera m’ha donat seguretat”. Les dues responsables de la llibreria del Poble Sec, la Carlota Freixenet i la Mar Redondo, es van fer un tip de recomanar el llibre i van convidar Bertran a fer una xerrada-vermut amb Bel Olid. “La Carlota va escriure un text preciós sobre el llibre al blog de la llibreria i em van incloure en una llista de llibres feministes -recorda Bertran-. I per Sant Valentí van escriure una frase del llibre a l’aparador: «L’amor romàntic és la millor campanya publicitària de la història»”.

A La Carbonera, el llibreter es confon amb un activista cultural i organitzen xerrades, presentacions i altres activitats, com la programació de feminisme que fan al març. “Som una llibreria de barri, però només tenim llibres que ens creiem i no amaguem les nostres inquietuds sobre temes polítics o de ciutat”, explica Freixenet. Només així s’explica que la seva autora més venuda sigui Marina Garcés o que un dels seus best sellers sigui Tothom hauria de ser feminista de Chimamanda Ngozi Adichie. També han venut “moltíssim” el llibre de Bertran, perquè creuen que és “un llibre superimprescindible”. “Tenim clients que es deixen recomanar i procurem encertar-la -diu Freixenet-. I, a més, la Mar fa molta molta i molta feina per les xarxes socials, sobretot a Twitter i Instagram, fent recomanacions o resolent dubtes”. / X. Serra

10. L'AUTOR TREPITJA EL CARRER

Rafel Nadal, Marta Orriols i Josep Pedrals s’agafen amb esportivitat la promoció dels seus llibres, una font de sorpreses

“Quan em demanen presentar el meu llibre en una llibreria no dic mai que no”. Rafel Nadal ha fet presentacions cada dia, fins i tot en doble sessió, d’ençà que li van donar el premi Ramon Llull per El fill de l’italià (Columna) al març. Això vol dir voltar molt. Lleida, Tarragona, Reus, Manresa, Terrassa, Sabadell, Mataró, Figueres... la llista és llarga, sense oblidar els barris de Barcelona. “A les llibreries els devem molt perquè fan un gran esforç durant tot l’any, i ara que s’acosta Sant Jordi té tot el sentit del món acceptar la seva invitació”. Nadal troba que és una experiència gratificant poder intercanviar opinions amb els lectors. “Sovint m’expliquen nous casos històrics relacionats amb el meu llibre”. Els clubs de lectura a les biblioteques és un altre dels fronts de promoció on l’escriptor gironí no es fa escàpol: “Són lectors atents que em qüestionen aspectes i sorgeixen discussions interessants: segur que si no dediqués el temps que dedico a aquestes activitats promocionals els meus llibres tindrien molta menys visibilitat”.

Marta Orriols, que va guanyar el Premi Òmnium a la Millor Novel·la per Aprendre a parlar amb les plantes (Periscopi), està sorpresa de la gran quantitat de sol·licituds d’entrevistes que li han caigut del cel arran del guardó, sense oblidar les presentacions, que s’han multiplicat des del gener passat, i els clubs de lectura, que s’han intensificat. “He fet moltes xerrades per parlar del meu llibre i de vegades tinc la sensació de repetir el mateix cada vegada!”, diu, somrient. Tanmateix, l’autora es lamenta que perd força temps amb la promoció, un temps que no pot dedicar a escriure, tot i ser conscient que és una feina necessària: “Tothom em pregunta pel personatge de la Paula quan jo ja en tinc al cap de nous... però no em puc queixar, és una manera de donar visibilitat al llibre i val la pena”.

“Jo faig de comercial i vaig amb els meus llibres amunt i avall portant la bonanova”. El poeta Josep Pedrals, que acumula 80 bolos d’ Els límits del Quim Porta (Labreu) des de l’octubre, ha convertit la promoció dels seus llibres en una feina en ella mateixa. “Ja quan escric els llibres penso en les parts que poden esdevenir un xou a l’hora de fer la presentació i, de fet, la promoció del llibre anterior es va acabar convertint en una obra de teatre!”. El contacte amb el públic és l’oportunitat per mostrar que la poesia pot ser amena i recollir anècdotes sucoses. “M’he trobat que els personatges d’ Els límits del Quim Porta existeixen: hi ha un Quim Porta per l’Empordà, un Maties Galí per Sabadell, i hi havia un Ventura Astruc a Tiana!” / V. Gaillard

DURADA: 10 mesos