Totes les artistes que hauries conegut si el món de l'art no fos masclista

BarcelonaLes artistes són les protagonistes d’aquesta tardor al Museu Guggenheim de Bilbao: després de la retrospectiva de la pintora nord-americana Alice Neel, ara presenten Dones de l’abstracció, una ambiciosa revisió de la història de l’art abstracte a través d’unes pintores, escultores, dissenyadores, fotògrafes, coreògrafes i cineastes que moltes vegades no van tenir el reconeixement que es mereixen, o que el van obtenir molt tard. En els casos més sagnants van caure directament en l’oblit. Serà difícil tornar a veure reunides més de 400 obres de 112 artistes d’arreu del món des de finals del segle XIX fins a la dècada del 1980. Hi ha grans figures com Hilma af Klint, Anni Albers, Barbara Hepworth, Lee Krasner, Sonia Delaunay, Gego, Lygia Clark i Louise Bourgeois, però la gran majoria d’obres són d’artistes poc conegudes pel gran públic. 

En paral·lel a trencar amb la invisibilització que moltes vegades pateixen les artistes, la mostra posa damunt la taula quina importància tenen les qüestions de gènere per a moltes d’elles. “La qüestió del gènere també canvia molt d’una artista a una altra”, afirma Lekha Hileman Waitoller, conservadora del Guggenheim de Bilbao i comissària de la mostra juntament amb la conservadora en cap del Centre Georges Pompidou, d’on prové la mostra, amb obres que han comprat en els últims anys, i Karolina Lewandowska, la directora del Museu de Varsòvia. “Hi ha artistes per a qui el gènere i el feminisme eren molt importants, com un eix central per a la seva obra, com Judy Chicago, i unes altres que mai volien ser identificades com a dones, com Marlow Mas”, explica Hileman Waitoller. “No vull definir un art femení, l’art no hauria de tenir gènere, però el fet és que ha sigut així”, diu Christine Macel.  

La mostra, que a Bilbao compta amb el patrocini de la Fundació BBVA, ocupa tota la segona planta del museu i és d’aquelles que el millor és fer-hi dues o més visites, i entre els plats forts hi ha un reguitzell de les escultures penjants de la nord-americana Ruth Asawa. Algunes altres de les artistes representades són conegudes pel públic català, com Aurèlia Muñoz, Esther Ferrer i la nord-americana Rosemarie Castoro, a qui el Macba va dedicar una retrospectiva pionera l’any 2017. Però a mesura que es passa d’una sala a una altra, es barregen la sorpresa i l’estupefacció en pensar els estralls que ha provocat la història de l’art més patriarcal. "L’exposició arriba fins a la dècada del 1980, i només amb les artistes d’aleshores fins al 2000 es podria fer la segona part d’aquesta exposició", diu Hileman Waitoller.

Les artistes representades sovint van patir circumstàncies personals difícils, i també van ser discriminades, com és el cas de les estudiants de la Bauhaus que es van veure obligades a passar primer pel taller tèxtil de l’escola independentment dels seus interessos. “La manca de reconeixement pot estar motivada per moltes raons, com les tècniques en les quals treballaven, el seu compromís amb l’espiritualisme, que en aquell moment no era gens popular, i per raons de gènere”, afirma Hileman Waitoller. “També tenim molts exemples de dones artistes que van deixar de banda les carreres per ajudar les seves parelles que també eren artistes, el més conegut dels quals és el de Lee Krasner amb Jackson Pollock”, explica. Un altre dels casos més simptomàtics és el de Sonia Delaunay, la dona de Robert Delaunay, que en paral·lel a la seva feina com a pintora, va dissenyar roba i objectes decoratius i va tenir una botiga a Madrid. “Moltes d’elles havien de ser molt enginyoses en el sentit de donar classes i treballar amb unes altres tècniques, una cosa que continua sent molt comuna”, explica.

El recorregut està organitzat cronològicament i arrenca amb pintores i dibuixants que, abans de Kandinski i altres artistes que són considerats els avis de l’abstracció, van expressar i van transmetre a través de l’art les idees a les quals tenien accés a través de mitjans espiritualistes. En aquest àmbit es poden veure un reguitzell de dibuixos amb textos de la poc coneguda Georgiana Houghton, nascuda a Las Palmas de Gran Canaria en una família que es va traslladar al Regne Unit, i de Hilma af Klint. “Aquestes dones no eren gaire ben rebudes –diu la comissària–, estaven molt al marge del que passava en el seu moment, i en això hi tenia a veure el fet que estaven treballant amb l’abstracció i hi estaven entrant d’aquesta manera més marginal”. Malgrat tot, en alguns casos l’art abstracte va ser un refugi: “L’abstracció es pot dir que és una perspectiva una mica obliqua, que no explica gaire de l’artista”.

Una altra de les qüestions que aborden les comissàries és que la majoria de les artistes representades treballaven en xarxa amb altres, com la ballarina i professora de dansa Gret Palucca, que va col·laborar amb Kandinski amb les seves recerques per posar en relació el cos i la geometria. Més endavant es poden veure les expressionistes abstractes, com la pintora i crítica d’art Elaine de Kooning, que va estar casada amb el també pintor Willem de Kooning, i Sarah Stone. “Sarah Stone deia que era més reconeguda per la fotografia de grup dels Irascibles on ella era l’única dona que per la seva obra. En aquell moment hi havia molt masclisme, era un moment força difícil per a les dones”, diu Hileman Waitoller.

En paral·lel a Nova York, algunes de les artistes van treballar a París, com Maria Helena Vieira da Silva i l’argentina Alicia Penalba, mentre que un vestit electrònic de la japonesa Atsuko Tanaka, una membre del Grup Gutai, és un dels punts de partida de l'intensiu desplegament internacional de l’exposició fins a peces gegantines com un mural del col·lectiu aborigen Apy Art Centre Collective. Dones de l'abstracció estarà oberta fins al 27 de febrer.