Totes les pells de David Bowie en una pel·lícula

D’entrada, el més lògic seria creure que David Bowie és un narrador poc fiable: massa girs estilístics, massa alter egos, massa ficció aplicada damunt de la seva persona. Però, tal com demostra Moonage daydream, en realitat no hi ha ningú millor que l’autor de Space oddity per explicar-se a ell mateix. Brett Morgen, director de documentals com ara El noi que va conquerir Hollywood (2002), sobre el productor Robert Evans, i Cobain: Montage of heck (2015), ha tingut l’autorització dels familiars de Bowie per accedir al llegat audiovisual de l’artista, i editar-lo com cregués més convenient. Un privilegi i un repte que el cineasta californià intenta resoldre com qui aboca damunt la taula un puzle de 10.000 peces. No totes li encaixen, i el resultat no és tan exhaustiu com els 140 minuts de metratge ens volen fer creure, però hi ha certa bellesa caòtica en el remix que Moonage daydream fa de la biografia de Bowie, fragmentant i superposant pells, màscares i etapes de la trajectòria del músic i deixant que sigui la seva veu la que doni un fil conductor als seus canvis d’identitat i rumb.

Així, fragments de concerts, fotografies, videoclips, entrevistes, documentals i també seqüències dels films que va protagonitzar acaben donant forma a una mena de monòleg polifònic aclaparador. No és casualitat que Morgen rebutgi el terme documental i prefereixi definir la seva obra amb paraules com “experiència cinemàtica”, ja que la seva metodologia vol vestir de gran espectacle l’aparent aridesa del material d’arxiu; com si l’elogi de l'existència d’un personatge real es transformés davant els nostres ulls en una odissea mutant de ciència-ficció. Ben mirat, ¿no és això el que volia l’artista quan es va inventar Ziggy Stardust per autoproclamar-se com una estrella del rock vinguda de l’espai?