Sebastià Alzamora: "És estrany, això de retrobar-se amb un mateix"

PalmaD’entre els nombrosos motius que han fet que els darrers mesos l’escriptor Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972) sigui a primera plana de l’actualitat, des de l’estrena de la versió teatral de Reis del món al premi Òmnium a la millor novel·la de 2022 per Ràbia, aquesta setmana se n’hi afegeix un altre: la presentació del seu darrer llibre, S’accepten encàrrecs, a la llibreria Quart Creixent de Pama. Serà dimecres dia 12 d'abril a les 19.30 h, a càrrec de l'escriptor Guillem Frontera.

Publicat per Ensiola, aquest arreplec de contes té alguns dels ingredients que han esdevingut senyes d’identitat de l’obra d’Alzamora: homes que miren de comprendre el món mentre s’hi passegen, entorns que esdevenen hostils si un hi para atenció i morts que sacsegen, fins i tot des d’abans de produir-se. 

Aquest S’accepten encàrrecs del títol és tota una declaració d’intencions. D’ençà que l'heu publicat n’heu rebut cap altre, d’encàrrec?

— (Riu) No! Pareix que el títol ha estat més bé dissuasiu… No me n’han vingut més, crec que ha servit més per donar el missatge que ja hem complert, amb els encàrrecs que hem fet!

Els relats que el conformen són, en realitat, encàrrecs escrits durant molts anys. I el mateix llibre ho és, d’alguna manera, un encàrrec: va ser Guillem Frontera qui us el va proposar. 

— L’existència del llibre es deu a la insistència, primer, i a la paciència, després, d’en Guillem Frontera, sí. En vàrem començar a parlar fa anys i després d’un procés d’autoexcavació arqueològica, podríem dir, vaig arribar a arreplegar tots aquests contes escrits i publicats fa anys. Els vaig llegir i hi va haver de tot: en alguns casos em vaig endur sorpreses i en altres vaig detectar que hi havia contes que, amb una mica de reforma, encara se sostenien. I això he fet: rellegir-los, triar-los i corregir-los. 

Com ho vàreu fer per triar els deu que finalment componen el volum? Quin va ser el criteri?

— Diria que en total n’hi havia 18 i la veritat és que n’hi va haver un parell que fins al darrer moment van estar a punt de ser-hi inclosos. Aquests 10, però, em semblava que tot i no tenir plena coherència entre ells, perquè això és impossible, sí que tenia sentit posar-los junts i posar-los en l’ordre en què han estat publicats. Són relats que funcionen de manera individual però també com a conjunt: et permeten entrar en un món on passen moltes coses però que té, a més, una sèrie de característiques en comú. 

Un món propi que heu creat a la vostra literatura i que duu el vostre segell. Com és això de tornar a llegir coses que vàreu escriure fa tants d'anys?

— Idò és estrany, la veritat, això de retrobar-se amb un mateix. Llegeixes un text que vas escriure fa 20 anys i ja parlaves de coses de les quals encara ara continues parlant, que no són més que aquelles coses que et criden l’atenció i et preocupen. I entre un moment i l’altre crec que més que parlar d’evolució, com a escriptor, s’hauria de parlar de la voluntat d’escriure millor. Això no és res més que un ofici i n’aprens a força de fer-hi feina i d’equivocar-te. I amb aquest arreplec he tingut l’oportunitat d’esmenar errades, de canviar coses i de millorar-ne d’altres. I això no sempre es pot fer, a la vida. També hi ha hagut casos en què no es podia fer res i ho he hagut de deixar anar, cosa que a la vida també s’ha de saber fer.

N’hi ha que consideren els contes com un gènere menor, com que són més curts…

— És una idea que la gent té instal·lada dins el cap però que és falsa. La quantitat de feina que et duu escriure cada cosa és molt difícil de mesurar. I tots els textos d’un escriptor són solidaris entre ells: uns fan que escriguis els altres. En el cas dels contes, són una unitat de sentit i també de narració. Un conte et fa crear una realitat, desenvolupar-la i concloure-la en una extensió breu, i això significa tenir presents qüestions com la precisió o l’economia narrativa. 

I això d’escriure per encàrrec, s’enfronta de manera diferent a quan un escriu allò que vol? O tanmateix quan escrius t’acabes fent encàrrecs a tu mateix?

— Sí, en el fons et fas autoencàrrecs quan escrius per iniciativa pròpia. Ara bé, quan és algú de fora el que tens són unes condicions d’extensió, de calendari i, fins i tot, en alguns casos, econòmiques. Ara bé, n’hi ha que tenen més gràcia que d’altres a l’hora de fer encàrrecs. 

Un dels relats que formen part del conjunt és un encàrrec del Saló Nàutic de Barcelona. 

— Sí, l’única condició que posen és que al relat hi surti la mar. I això em va dur a la llegenda del peix Nicolau, que és una llegenda popular que jo vaig descobrir al llibre Les històries naturals d’en Joan Perucho i que té mútliples versions. N’hi ha de més blanques i altres de més fosques però sempre es tracta d’un al·lot que es transforma en peix. Jo ho vaig relacionar amb la Guerra Civil i ho vaig fer amb un toc una mica pop, crec. 

La mar, la incomoditat dels personatges, els entorns hostils… Són elements que apareixen a molts d’aquests relats i a molta de la vostra obra. 

— Molts són personatges desubicats, sí, que no estan mai del tot còmodes amb l’entorn on viuen o que són percebuts com a estranys per aquest entorn, individus que tenen un desacord amb la comunitat que generalment no acaben de resoldre. Un altre element que apareix de manera recurrent en aquests contes és la mort. A la majoria qualcú mor, o qualcú ha mort, o parla directament la veu d’un mort. La presència de la mort, però, no impedeix que els contes tinguin un to vitalista. De fet, crec que és aquesta presència, justament, que en subratlla el vitalisme. 

Premi Òmnium a la millor novel·la per Ràbia, novel·la que també s’ha anunciat que tindrà adaptació cinematogràfica, l’estrena de la versió teatral de Reis del món, ara aquesta novetat editorial… Només som al mes d’abril i ja podem dir que el 2023 ha estat un any de molt bones notícies per a Sebastià Alzamora!

— No tenc previst que n’hi hagi més… (riu) I tanmateix n’hi ha hagut que no eren previstes, com el premi Òmnium. De vegades pens que en aquest ofici hi ha un moment en què s’ajunten moltes coses però que n’hi ha que venen d’enrere. De l'arreplec de relats feia anys que en parlàvem amb en Guillem Frontera, Reis del món s’ha estrenat enguany després de tres anys de feina, la pel·lícula de Ràbia és un projecte en perspectiva… Totes aquestes bones notícies en tan poc temps, però, m’han fet pensar en una cosa que deia el meu padrí: “Val més això que garrotades!” I tenia raó.