Tragicomèdia de la follia amb música de fons

El teatre Principal ha obert la porta a l’actor Seoane per convertir-se en el dramaturg Seoane. Héctor Seoane, actor carismàtic i versàtil, s’ha llançat en picat per aconseguir un vol ras amb el qual apropar la realitat i el teatre. La peça no és ficció, és document, mentre que el relat és coartada per posar sobre la taula no tant la història d’Ivan, l’únic protagonista, com el trastorn que habitualment es converteix en motiu de befa i rialla per a una gran majoria. Tot això i molt més és Bad Moon, títol que fa referència a la cançó de Creedence Clearwater Revival, que, entre d’altres, conta i canta: “I see trouble on the way… I see bad times today” –com no havia d’agradar a Ivan. Fet aquest pròleg, com passa a l'obra, després d'una petita introducció i presentació del personatge, arriben els títols de crèdit. És a dir, Héctor Seone és l’autor i finalment el protagonista, mentre que l’encarregat de dirigir-la ha estat Joan M. Albinyana, amb l’ajuda de Maite Villar, coproduïda entre el teatre Principal de Ciutat i la companyia Migrants, de la qual forma part el cappare d’aquesta tragicòmica història d’un foll amb música de fons.

Seoane ha apamat bé el trastorn i comença fent riure, com quan conta la història de la tieta monja, potser per alleugerir el que vindrà després, o potser també el fa servir de rerefons amb el qual emmiralla l’espectador i el converteix en botxí, en part dels que en un moment o un altre hem fet escarni de la víctima, com una poalada de realitat que contextualitza el personatge i el seu TOC, un acrònim que eufemitza sobremanera la disfunció. El personatge viatja en el temps, en el seu temps, per poder-nos fer saber que ell des de nin sabia perfectament que no era com els altres. Així, apareix Ivan quan era infant i el seu despertar dins el desconcert. Seoane apuja el to i es van esmorteint les rialles. I parla de la seva reiterativa incontinència, de l’assetjament que inevitablement va sofrir de nin el protagonista i que deseperadament intenta normalitzar, comprendre, maquillar o fins i tot invisibilitzar el monstre que li escanya la gola.

Una escenografia estructuralment senzilla, estèticament impecable. Quatre paral·lelepípedes, una pantalla rectangular al fons i un rectangle metàl·lic de la mateixa mida, que li serveix per entrar i sortir del seu alambinat i opressor univers. A partir d’aquí el camí cap a la tragèdia, que permet a Seoane, l’actor, fer tot un recull de les seves habilitats interpretatives, des d’incomptables canvis de registre fins al teatre gestual, no sense l’ajuda d’Albinyana, que ben segur ha posat la distància imprescindible entre l’autor i l’actor, per endinsar-nos dins el personatge, donar a conèixer el trastorn i oferir la possibilitat a l’espectador d’un acte de contrició.