La Tramuntana sempre té qui l’escrigui

Palma“Poble que sempre ha adorat / els herois que venen fum. / Poble que enyora una llum / que fa temps que ha regalat”. Amb aquests versos acaba Tretzè treball d’Hèracles: la pilota de la Gimnèsia, de Miquel Àngel Adrover. El seu és un dels set textos que conformen el llibre Escriure la Serra. Mirades contemporànies sobre un territori. Es tracta d’un projecte editat per Tramuntana XXI i fet amb la col·laboració de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, la Fundació Mallorca Literària i el Pen Català. S’hi ajunten les visions de set autors envers un territori associat tradicionalment a una sèrie de mites literaris i artístics que han esdevingut ja clàssics. La idea dels seus impulsors era, precisament, renovar-los amb la mirada d’escriptors contemporanis. El llibre es presentarà dijous, dia 16 de novembre, en un acte a Raixa, durant el qual es lliurarà un exemplar als assistents.

Miquel Àngel Adrover, qui vincula la Serra amb Hèracles i converteix Hera en golfista, reconeix que el text és “un divertiment, un joc, pirotècnia que formalment està bé i que està escrita per riure”. La inspiració per donar-li forma, en tot cas, està associada als seus records d’infant. Els dotze treballs d’Hèracles era el seu conte preferit, el que la seva mare li contava de camí cap a l’escola. “Jo som de Campos i ma mare feia feina a Inca i, durant el camí, un dels nostres punts de referència era el Puig Major, d’aquí va venir la idea de relacionar-ho”, explica. Per la seva banda, Lucia Pietrelli, una altra de les autores, ha agafat com a punt de partida la llegenda de les bruixes de s’Alcadena per donar-li la volta i plantejar-la des d’un altre punt de vista, en un conte que esdevé reflexió i reivindicació d’aquests elements simbòlics. “Quan escric estic molt més atreta per muntanyes, per les altures, pels boscos”, conta Pietrelli. “Són els meus llocs d’escriptura. Guarden molta memòria, el temps hi ha construït moltes coses. Les puguem veure o no, sempre les podem notar”, afegeix.

La petjada dels clàssics

A més de Pietrelli i Adrover, al llibre hi han participat autors com Pau Vadell i Vallbona, amb un tríptic poètic de la Serra que remet a Blai Bonet o a Mateu Obrador; Sara Rivera Martorell, amb un relat que tresca en els orígens familiars per parlar del fi de la transhumància, o Aina Riera Serra amb el poema ‘La forja del mall’, en què parla “d’un cor que s’alzina”. Tanmateix, rere la diversitat de relacions i vincles amb la serra de Tramuntana que tenen els diferents participants s’hi troba un element en comú, com bé subratlla l’escriptor i activista Miquel Rayó, un dels impulsors del projecte: “El que és evident és que aquesta generació d’autors nascuts a partir del 1980 és bàsicament urbanita. Encara que visquin a pobles o a foravila, la mirada que tenen és urbanita. Viuen a la modernitat, en un món globalitzat d’on no pot sorgir una mirada idealitzada cap a la Serra, perquè ells ja coneixen tot el món, sigui perquè han viatjat o perquè l’han vist a través de les pantalles. No era el cas de Joan Alcover ni de Miquel Costa i Llobera, és clar”, explica. Si bé la intenció és poder aprofitar el llibre per fer, per exemple, una proposta didàctica a les escoles, Rayó considera que les contribucions del llibre poden no ser immediates i reconeix que “les aportacions literàries i de pensament de vegades tarden a deixar pòsit”. Alguns d’aquests pòsits, això sí, amb el temps arriben a penetrar tant l’imaginari, que esdevenen clàssics, com és el cas de poemes com ‘La Serra’ o ‘El pi de Formentor’. “El més veterà dels participants, Pere Antoni Pons, encara hi relaciona l’Arxiduc Lluís Salvador, a la seva aportació al llibre”, argumenta Rayó, “perquè encara té aquesta referència, tot i que pugui vessar-hi una mirada crítica, dels creadors de la imatge idíl·lica de la serra de Tramuntana. En canvi, la més jove, Cecília Navarro, ja ni en parla, ni tan sols la té present. Els nascuts a partir dels 2000 viuen en un món més complex, amb molta més informació”, afegeix.

Nascuda l’any 2002, Cecília Navarro va cursar Estudis Literaris a la Universitat de Barcelona i ha recollit guardons com el Premi de Poesia i Prosa Poètica Manel Marí 2021 o el Premi de Poesia Catalana Josep M. López Picó per l’obra La mamella de Déu. Per preparar el seu text sobre la Tramuntana va decidir anar a passar un cap de setmana al santuari de Lluc amb la idea de trobar-se de pler amb els paisatges descrits pels clàssics, uns autors que “representaven una serra supersolemne amb què ara no ens sentim identificats”, explica. En arribar al santuari, però, la immersió que va fer va ser una altra. “Ara Lluc és turístic i ple de guiris, no hi ha aquesta connexió amb la natura que cercava jo i que cerquen també els turistes que hi van”, relata l’escriptora, “i, per això, vaig voler fer evident que hi ha un tall, un distanciament amb aquesta solemnitat que se li ha donat al llarg de la literatura”. A ‘L’ull de la sitja’, la peça que signa i que tanca el llibre, hi llegim que “dintre la guixa orfe d’aquest món sona un campanar / que s’aguanta dret / amb les mans d’un milió de verges / no saben què confessar / davant d’aquest déu / que és petit / petitíssim”.

Anaïs Nin

L’escriptora Anaïs Nin va rebre l’encàrrec d’escriure un recull de contes on l’erotisme deixàs enrere la poesia i fos explícit i, a la seva manera, ho va fer ubicant-ne un a Cala Deià. Al recull Delta of Venus, publicat després de la mort de l’autora, Nin explica un capficó nocturn que deriva en una trobada sexual que avui dia hauria de ser qualificada com una violació. La baixada fins a la cala es produeix per “camins de terra roja”, entre “oliveres platejades”, i s’hi parla d’una mar “en calma, tacada per la llum de la lluna”.

Vicent Andrés Estellés

A Les pedres de l’àmfora, el segon volum de les obres completes del poeta valencià que l’any que ve farà 50 anys que va ser publicat, s’hi troba el recull Horacianes, revisió d’Estellés de l’obra homònima de Costa i Llobera que conté una lloança de les marjades de la Serra que acaba així: “M’agradaria, amb una semblant assemblea / de pedres, preservar amb els meus mots / un idioma, un país, una forma de vida, / i que ningú no sapigués mai quin és el meu nom, / com tampoc hom no sap el nom de l’autor d’una marjada”.

Mario Benedetti

Les diferents estades que l’uruguaià Mario Benedetti va fer a l’illa de Mallorca el varen dur a allotjar-se a llocs com Palma, Deià o Pollença. Aquest darrer municipi apareix referit al poema Mulato, que si bé s’inicia a “la cerveseria alemanya que té un andalús al Port de Pollença (Mallorca, Balears)”, a través dels ocells i dels seus cants parla de l’exili i de l’orgull dels emigrants, connectant el “compendi d’energies i colors” de la natura amb el recorregut dels humans. 

Martin Amis

El novel·lista britànic Martin Amis, que va morir el mes de maig d’enguany, parla del tren de Sóller i del seu “sistema de classes molt estricte” al seu volum autobiogràfic Experience, publicat l’any 2000. En el passatge que dedica al seu pas per Mallorca, hi retrata diferents perfils de persona que, a finals del segle XX, transiten els paisatges de la Serra i hi conclou que “en un país on els turistes en bikini eren detinguts a punta de pistola, continuava existint aquesta nuesa virtuosa”.

Marià Villangómez

L’eivissenc nascut fa 110 anys dedicà uns versos a Formentor que començaven amb un “Per on Costa passava, / mirava, sentia, deia…”, i que feien referència al “pi dur que envejava” i a “la cala que li somreia”. Les llegendes i els paisatges, com també els estels i la “serenitat més blava” eren presents a un poema que, com el llibre que ara es presenta, ja reflexionava no només sobre la Serra sinó sobre la petjada dels autors que l’han glosada. 

Joan Margarit

El poeta i també arquitecte Joan Margarit, que el 2008 va rebre el premi Nacional de Literatura de la Generalitat de Catalunya, va glosar els ‘Estius a Campanet amb na Joana’, del recull Es perd el senyal, que es publicà l’any 2012. En aquest poema, ubicat a les “negres nits d’estiu”, hi parla dels “portals que ningú mai no tancava” i de “patis amb hortènsies en pots de llauna”, per acabar amb un senyal que ell deia sentir de fons: “recordaràs Mallorca / en cada llàgrima. / La seva última porta / ja està tancada”.