'La Traviata' o 'Amore e morte'

Amore e morte va ser el primer títol que triaren Giuseppe Verdi i Francesco Maria Piave –compositor i llibretista de fins a deu òperes del primer– per a l’adaptació de la novel·la, una mica molt autobiogràfica, d’Alexandre Dumas fill, La dama de les camèlies. Una història que a Verdi ja li rondinava per dins el cap quan Carlo Marzari li va encarregar una nova òpera per a La Fenice. Era la peça ideal per fer un càustic i verinós retrat de l’alta burgesia. Al que era el públic habitual de les estrenes operístiques i, naturalment, al lobby no li va agradar ni poc ni gens la precisió del mirall que La Traviata els posava al davant. El públic, com a crudele vendetta, fins i tot va riure amb la tràgica i passional conclusió. “No em preocupa, va dir Verdi. Tornaran a veure-la i aleshores en parlarem”. Avui dia “tan sols” és l’òpera més representada de tots els temps, al davant de La bohéme. Ho és per mèrits propis, perquè mai no s’acaben les raons per fruir de la vida i mort de Violetta Valéry, que primer va ser Marguerite Gautier i més abans Marie Duplessis, però aquesta és una altra història.

La que ens ocupa és la representació de la darrera òpera de la temporada i ves a saber si d’aquí a poc ens haurem de conformar de veure sobre els escenaris tan sols les aventures d’Escamillo, però aquesta tampoc és la història que toca. –Reset–. Repartimet de gran nivell, imprescindible amb uns papers amb tantes referències, generadores d’exigències per damunt la mitjana. Lana Kos és Violeta Valéry, Long Long és Alfredo Germont i Simone Piazzola, el pare del jove enamorat de la descarrilada, el gran personatge de la història –aquesta sí–. De fet, tot gira entorn del segon acte, quan apareix el progenitor i enruna el romàntic episodi des de Pura siccome un angelo, amb què s’obre el gran duel de set episodis entre l’esmentat i Violetta, la qual li contesta amb un preciós Un di, quando le veneri, i així podríem continuar sense obviar-ne cap fins al duet Imponete, Non amarlo ditegli. És el bessó de la narració. Un segon acte amb el qual Verdi/Piave dibuixaren amb precisió l’ànim i natura d’ambdós personatges, amb un exercici de metamorfosi tan subtil com d’una naturalitat absoluta.

Lana Kos i Simone Piazzola aconseguiren la credibilitat imprescindible perquè ambdós fossin alguna cosa més que tan sols personatges d’una narració. Lana Kos amb la seguretat que dona haver interpretat el personatge més de cent cops i que garanteix la possibilitat d’assolir els registres que requereix una Violetta com la que va concebre mestre Verdi –lleugera-lírica-dramàtica, una per a cadascun dels tres actes–, amb canvis diametrals de tonalitat, i no poques dificultats, com l’atac als sobreaguts de la cabaletta Sempre libera, que Kos va resoldre amb eficàcia i sense un esforç manifest. Per la seva banda, Simone Piazzola va mostrar potència, tècnica i volum, però amb una mica menys de color per aportar els matisos que requereix el seu personatge i la seva transformació. Tot i això, d’una qualitat indiscutible. Long Long va fer un Alfredo sòlid, també senza errore, ja no tan sols pel que fa a la part musical. Dramàticament, va cobrir les expectatives i crearen amb la protagonista femenina bona química. Els locals, Joan Laínez, com a Gastone, còmode i fluid, com Joan Miquel Muñoz, Gabriel Mas i Maria Casado, però la més superba, impecable, va ser Begoña Gómez, desimbolta i espontània com a Flora Bervoix. El cor, petit, però menys en la seva primera intervenció, molt acurat en totes les seves aportacions, des del famós Libiamo… Lucía Marín a la batuta va estar sempre al servei dels cantants, cert que hauria pogut lluir una mica més, per exemple, en els dos preludis amb un parell, mallorquí, d’efectius més. És el mal endèmic de la Simfònica quan va al fossat del Principal. La direcció artística d’Hugo de Ana, amb el seu nom o sense als títols de crèdit, correcta, clàssica i amb no gaire aportacions personals a l’original.