Un treballador incansable de l’ofici d’historiar

BarcelonaEm recordava un amic les paraules que Fontana va dir amb motiu de la mort de l’historiador Ramón Carande, “Avui som més pobres”, aplicant-les a la d’en Josep. Sí i no. Llei de vida. Se n’ha anat un home bo, una bona persona. Penso que de les qualitats que Fontana voldria que li atribuïssin, aquesta no hi pot faltar, i potser voldria que fos la primera. És el mateix que ell valorava en primer terme dels altres, per damunt de coincidències i diferències. Però se n’ha anat, a més, un treballador incansable de l’ofici d’historiar; compromès a la vegada amb les persones i amb la història, la qual cosa és més difícil de conciliar del que sembla. Compromès amb una consideració crítica del nostre món i pràxica de la lluita per la llibertat, la igualtat i la fraternitat, tot alhora i procurant no fer-se trampes; pràxica -disculpeu la paraulota- perquè cal recordar les arrels marxistes -o marxianes com va preferir Pierre Vilar- del seu pensament i del seu treball, mai enteses com a dogma de plom, i de les quals mai va abjurar. El resultat d’aquest treball no ens ha de ser arrabassat; les riqueses de la seva feina les podrem mantenir.

Quan el Josep era un desconegut, fora dels reduïts límits del PSUC i de la intel·lectualitat antifranquista, el seu petit llibre La historia -publicat el 1970, dins una col·lecció de textos de síntesi editada per Salvat- va produir un primer impacte entre els que acabats els nostres estudis ens disposàvem a fer d’historiadors. Va ser un primer referent de la seva proposta de la història com a projecte social. Anys més tard va publicar una extensa anàlisi crítica de la historiografia sota el títol, precisament, d’Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), un dels que més li va ser criticat precisament pel que traspuava del seu compromís ideològic. És per a mi un dels que no ens han d’arrabassar, pel que hi diu i pel seu compromís moral. Entremig hi ha la seva obra cabdal sobre la fi de l’Antic Règim a Espanya i la revolució liberal. Després, en la seva segona etapa d’historiador, va obrir camins en la recerca de noves metodologies i en la producció d’anàlisis i interpretacions generals del nostre agitat segle XX, el “segle de la revolució”, que ell va voler.

No ha deixat mai d’impactar-nos, en la mesura que sigui. Tampoc ell s’estava quiet. Quan amb motiu del centenari de la Revolució Russa va conèixer noves investigacions, va manifestar que havia d’aprendre’n més i repensar-ne algunes. Ara ens tocarà a nosaltres seguir la proposta, sense por als nous coneixements i sense renúncies ideològiques ni morals.