Irene Solà: “Estic treballant en una novel·la i no n’avançaré res perquè soc molt protectora dels projectes nous”

Quedem al casino de Vic amb Irene Solà Sàez (Malla, 1990) just abans que marxi cap als Estats Units i l’Argentina, on l’esperen els seus lectors, i pocs dies després d’haver tornat de Londres, on ha format part del grup d’escriptors que han representat la literatura catalana a la London Book Fair. Solà està estrenant la trentena i els seus llibres ja estan traduïts a un bon grapat de llengües. Del Canto jo i la muntanya balla, el lector, editor i president Quim Torra n’ha dit que és “esplèndida, inoblidable, una d’aquelles novel·les que queden, com Carmí de Sirga, Pedra de tartera o Te deix, amor, la mar com a penyora". En Solà encara s’hi veu l’estudiant que a la caríssima Islàndia només es podia permetre comprar cors de xai si volia menjar carn, però davant les càmeres parla blindada darrere un somriure franc i blanquíssim i un cervell en alerta per desactivar preguntes compromeses i explicar la història del seu personatge amb les paraules precises. Ni més, ni menys. 

El principi va ser una masia?

— Sí, casa de pagès, en diem a Malla, on viuen els meus pares encara avui. A la meva primera novel·la, Els dics, jugava amb paraules que he sentit dir als pagesos de Malla, a vegades no correctes en català, com cossetxar o com silo. I després també hi ha el meu interès personal per la llengua, per les maneres de dir coses, per les històries. Llavors jo no sé dir-te què ve donat i què ve de dur les orelles aixecades.

De quines lectures ets filla?

— La llista no s’acabaria mai. Em va marcar molt El senyor dels anells de Tolkien, per aquesta cosa de l’storytelling, de construir un món i ficar-hi el lector a dins. Recordo ser petita i adonar-me que l’endemà havia d’anar a l’escola i que se m’havia fet molt, molt, molt tard i haver de fer l’esforç de tancar el llibre i dormir. Em vaig adonar que el gaudi que pot provocar la lectura és molt gros.

I buscaves el gaudi de ser llegida o escoltada?

— La part que més m’emociona és la del fet creatiu en si, la de les espurnes, les idees, de construir un món gairebé com un repte amb tu mateix. Jo tocava la guitarra amb el grup escolta, però tenia claríssim que la música no era la meva manera d’expressar-me, i vaig gaudir molt fent teatre, molt, molt, molt, però el gest creatiu que més m’ha interessat té a veure amb l’art contemporani i l’escriptura, que per a mi estan molt connectats amb el gaudi d’aprendre mentre ho fas. La meva escriptura beu d’un aprenentatge fet a través de les metodologies de l’art. La novel·la és un format que m’interessa moltíssim, perquè entenc les novel·les com a projecte artístic que agafa la forma de novel·la.

Com és un dia professional teu?

— Tinc molta energia al matí i m’agrada dedicar un bon grapat d’hores al dia a escriure, perquè si t’estàs ficant dins un projecte has de viure-hi a dintre cada dia, cada dia, cada dia, i no mitja horeta ràpida i sortir. Però bé, quan vaig escriure Canto jo i la muntanya balla jo vivia a Londres, tenia una feina d’oficina de vuit hores i, a més, una hora d’autobús per anar i una hora per tornar. M’asseia a l’autobús de dos pisos, a la finestra, a davant de tot, i allà es va parir. Aquella hora de viatge jo la feia servir per tenir idees, anava anotant les espurnes en una llibreta, i els vespres quan arribava a casa em posava a escriure.

No se m'acut un paisatge menys indicat per a una novel·la de muntanya.

— Però aquestes coses van com van. De fet, Londres és una ciutat tan bèstia... La gent treballa tant que se t’encomana. Arribava a casa tan plena d’aquesta energia tan boja de la ciutat que em posava a escriure.

Quan vas a viure fora sumes dues excitacions, la de l’energia del lloc on vius i la de viure lluny de casa, quan tot és nou.

— Sí, totalment, la suma de les dues coses és molt emocionant. Recordo aquesta sensació la primera vegada que vaig marxar de casa, a Reykjavík, a Islàndia. Visc amb un cert enamorament de Reykjavík i mai sé fins a quin punt té a veure amb el fet que és un lloc fantàstic, que ho és, o perquè va ser el primer lloc on vaig viure quan vaig sortir de Barcelona, però aquest primer cop d’estar asseguda en una taula amb persones d’arreu del món és molt intens.

Quina energia transmetem aquí, com a país?

— No ho sé, però et diré que a Anglaterra enyorava la improvisació d’aquí, que allà no existeix: et passa que vols fer un cafè amb algú i et treu una agenda i busca un dia de les pròximes tres setmanes. Si jo només volia fer un cafè! Però sí, a Anglaterra hi ha una autoexigència molt forta, i també hi ha una confiança molt forta en la gent jove. Al centre d’art contemporani, la meva cap, i cap d’un equip d’unes 30 persones fixes i 20 persones no fixes, tenia 23 anys, i tres anys després se’n va anar al teatre nacional perquè volia seguir creixent. Això sí que ho notava.

Com t’ha influït tot el que li ha tocat viure a la teva generació?

— La meva generació, tot i la situació desastrosa a nivell de precarietat, va viure la crisi abans que poguéssim arribar a les feines. No vam tenir ni temps de projectar el nostre futur. El missatge era “surt-te’n com puguis perquè tot és gris”. I alguns vam marxar. Vaig topar contra la realitat, amb un anglès que no era bo i en una ciutat tan bèstia, freda i despersonalitzada com és Londres. El que passa és que la vida sempre va endavant i de cop i volta et trobes començant a la White Chapell Gallery, bàsicament vigilant sales i explicant els projectes als visitants. La feina no era creativa, però a mi m’alimentava cada dia.

I per què vas tornar?

— Perquè aquí s’hi està molt bé. I Londres és una ciutat tan exageradament cara que s’ha de treballar molt i guanyar molts, molts, molts diners per poder tenir una vida que doni sentit al fet de viure a Londres. I si havia d’escriure a l’autobús vaig veure clar que Londres no era el lloc on podria dedicar les meves energies a escriure.

Vas conèixer l’èxit amb 22 anys, quan vas guanyar el premi Amadeu Oller de poesia.

— Recordo ensenyar el poemari als meus professors de belles arts i que alguns em diguessin: “No, això nosaltres no t’ho podem valorar”. I llavors guanyo l’Amadeu Oller. Va ser una alegria, i el fet de ser convidada a recitals em va fer posar les piles amb el llegir, i aquí tinc molt a agrair-li és al Josep Pedrals, que durant tot un hivern a Barcelona, amb tot d’altres poetes joves, vam quedar molt i vam llegir. Jo vaig aprendre a llegir amb en Pedrals.

I el gran premi europeu és el 2020 amb Canto jo i la muntanya balla.

— Un premi que va arribar al mig de la pandèmia. Va ser molt emocionant, però el món estava aturat.

No et va ajudar a confirmar-te que ja eres escriptora?

— No sé què dir-te, eh? S’agraeix, però el premi és una cosa que ve de fora, i ser escriptora és una cosa de dir “això és el que m’interessa”. D’escriptor, primer, te n'has de fer tu, has de voler-ho i has de posar-t’hi. En el meu cas, ha anat arribant, i m’agrada moltíssim escriure, no ho canviaria per res del món.

Quina relació tens amb Canto jo...?

— Bona, procuro separar el que és la meva relació amb el llibre i la relació que el món té amb el llibre. O sigui que és bona i m’agradaria que ho seguís sent. Va ser un moment de creativitat molt honest. Vaig gaudir molt escrivint aquest llibre. Molt, molt, molt. Que no vol dir que no hi hagués moments de tot. Haig d’estar molt agraïda a aquest llibre, no ha parat de portar-me bones notícies i coses inesperades. No escrius perquè passin totes aquestes coses, però a un llibre li surten quatre potes, una cua, es posa a viatjar pel món, va a parar llocs on tu no el pots seguir, i quan el tradueixen fa molts camins a la vegada.

Has estat a sobre de les traduccions?

— Tant en castellà com en anglès he estat pendent de cada paraula. Pel que fa a les altres llengües, hi soc quan els traductors tenen preguntes, i n’hi ha que en tenen moltes i n’hi ha que no en tenen. Em van fer riure molt els editors nord-americans, que un dia em diuen que un personatge parla d’una pena petita, “una pena com una avellana”, i em pregunten: “Vols dir que no hauríem de dir peanut, cacauet, en comptes d’avellana? Perquè les avellanes són molt cares i potser aquesta senyora no menjaria avellanes”. I els vaig dir: “No, no, a Camprodon, als anys 60, un cacauet no, deixem avellana, sisplau”.

Com t’hi vas posar, per fer parlar un llamp o una múrgola?

— La meva manera de treballar amb els personatges és semblant, més enllà de si són persones o si són un núvol. Construeixo el que jo en dic una piscina d’informació, d’anècdotes, de recerca de lectures, i quan tinc la piscina mig plena hi salto i nedo. Nedar és escriure amb els materials que has trobat, i quan escrius has d’anar reomplint la piscina. Així és com he anat trobant totes les veus, siguin bolets o fantasmes. Als anglesos els han cridat molt l’atenció els bolets, els alemanys em demanaven més pel gos que mira una escena de sexe...

M’han dit que al pròxim llibre que estàs escrivint hi surten bruixes.

— T’han dit això? Jo faig molta recerca i a vegades aquest material fa caminets per ell mateix, i un d’aquests caminets va ser una exposició a Barcelona, i alguna de les peces ha estat a Lleida ara fa poc. Però no, no, ara mateix estic treballant en un projecte de novel·la i no n'avançaré gairebé res perquè soc molt protectora dels projectes nous, però no és un projecte que pugui dir va de... bruixes, o va de... No, no.

Abans m’has parlat del Josep Pedrals. Hi ha algun grup d’escriptors on siguis que podríem identificar com una generació?

— No sé si hi ha una generació. Jo crec que, en general, formem part d’un context gran que és el d’escriure en català, prou petit perquè ens coneguem la majoria. Sí que et puc parlar, i em sembla divertit, del context osonenc, del Jaume Coll, la Raquel Santanera i el Carles Dachs. O del treball de gent molt diversa, de la meva edat o no, des de l’Enric Casasses fins a la Maria Callís Cabrera, passant per la Maria Sevilla, la Blanca Llum Vidal o el Joan-Lluís Lluís. I podria seguir, amb noms de gent que forma part d’un teixit d’intercanvi d’idees i d’interessos.