Nataixa Ros i Muy Morey: “Treballar amb les mans és una manera de fer meditació”

PalmaDes dels seus tallers de Sant Feliu de Guíxols, a Girona, i Es Pont d’Inca, a Mallorca, les restauradores Nataixa Ros (Madrid, 1966) i Mui Morey (Palma, 1971) comparteixen la seva passió per un ofici que combina el treball manual i minuciós i l’amor per la història, l’art i l’artesania.

Com va ser el vostre recorregut fins a arribar a la restauració?

— N.R.- En el meu cas, a més de la pintura, els mobles antics sempre m’havien agradat molt. Però quan va ser l’hora de triar una carrera vaig ficar-me a la moda. Vaig tenir l’oportunitat d’anar a París a fer alta costura. Vaig treballar a Loewe, a Madrid, on vaig conèixer el meu primer marit. Els seus pares col·leccionaven mobles antics i jo els acompanyava a les fires. Vaig deixar el món de la moda per ser mare. Em vaig dedicar a l’interiorisme i vaig començar a estudiar restauració. Quan em vaig separar, fa sis anys, vaig decidir que era el moment d’obrir el meu taller.

— M.M.- Amb 8 anys vaig començar a tocar la flauta i tenia claríssim que seria músic, però quan vaig acabar COU i em vaig dedicar exclusivament a la música vaig veure que no era el meu món. Mon pare era escriptor i sempre hi havia present a casa aquest sentit de conservació i continuïtat del patrimoni i de la història. Quan vaig començar a fer la carrera, a través d’una amiga, Kika Coll, vaig fer un curset de restauració els capvespres i em va agradar molt. Un cop acabada la carrera, a la vegada que feia cursos de formació, feia taller el matí, com a mosseta, així que em vaig formar a l’antiga.

Què vos va atreure de la restauració?

— M.M.- Un moble reuneix en sí mateix molts elements. Una pintura té un suport i uns materials, però un moble pot tenir tela, metall, ivori, pell... Hi ha tants elements i et dona tanta informació que em sembla apassionant. La intrahistòria humana es pot explicar a través dels mobles. Això sempre m’ha interessat.

— N.R.- Quan estudiava alta costura, les classes d’història de la costura les fèiem al Louvre. I amb el moble era igual: quan anava a les fires d’antiquaris, connectava tota la història del moble amb la història del vestit.

— M.M.- El drama del moble és que com que és un objecte d’ús, no es firma. Quasi mai tens gaire informació. L’altre dia vaig tenir la immensa sort d’anar a l’arxiu de la fàbrica Can Juncosa, que va ser una fàbrica molt important on varen introduir tot l’imaginari modernista. L’arxiu està molt ben documentat i hi ha els plànols originals, un llibre de clients... Tot això quasi mai ho tens, tot i que t’ho diu el moble d’una manera o una altra.

Per una banda, hi ha els coneixements, però per l’altra la feina al taller, que sembla molt solitària i tranquil·la.

— N.R.- Treballar amb les mans és una manera de fer meditació. Quan pinto és una meditació, però quan restauro també ho és. Estàs en el moment present, totalment allà, connectada amb el moble, amb la fusta... És un plaer. Soc una persona molt tímida i m’agrada molt estar sola i gaudir de la meva solitud, perquè no m’avorreixo mai. Els dies que estic sola, per mi són els millors. I no em canso de treballar.

— M.M.- Jo, en canvi som hipersociable, però també m’agraden aquests moments de solitud, no em molesten gens. Et poses un pòdcast i estàs al taller fent feina. És un luxe, un buidacervells. Primer has de fer una feina prèvia de preparació. Després ve el treball més mecànic. Alguns processos duen hores i hores. Hi ha acabats com el goma laca o la cera que s’han de fer a canell i que duen temps. Això provoca una connexió amb el moble.

Pensau que és un ofici atractiu per a la gent jove?

— N.R.- D’entrada és una feina poc coneguda. Si vaig decidir fer alta costura és perquè en aquell moment no es coneixia el món de la restauració. Si hagués sabut que existia, igual hagués anat a Florència a fer restauració, perquè tenia la possibilitat de sortir a l’estranger. Fa un temps que col·labor amb l’institut de Sant Feliu, agafant alumnes de pràctiques a l’estiu i fa dos anys que no em ve ningú. No interessa.

— M.M.- Obrir un taller és molt car. Necessites un espai. I no és tot tant romàntic: has de menester material, i és molt car. També maquinària, i són moltes hores. Això, per una banda, implica una potència. Però, per una altra banda, un dels drames més importants és que no hi ha una formació específica de restauració. Fas molts de cursos, però no tenc un títol de restauradora.

— N.R.- La formació m’ha durat vint anys i l’he feta per parts. Primer tapisseria, després ebenisteria… I mentre et formes vas fent feines, però no va ser fins que m’hi vaig poder dedicar al cent per cent que vaig obrir el taller. I quasi tots els beneficis es reinverteixen aquí: ara em compro una fresadora, ara em compro un no sé què…

— M.M.- I això fa que els joves d’avui en dia no s’ho plantegin com una forma de vida. És vocacional. La gent quan guanya doblers es compra una bossa de mà, nosaltres ens compram una fresadora.

— N.R.- El meu ex em va regalar una serra de cinta pel meu aniversari!

Recomanen

Quatre mobles emblemàtics que han restaurat