Vicenta Ndongo: “Treballem molt i cobrem molt poc. Et pots creure que les sis setmanes d’assajos soc mileurista?”

BarcelonaVicenta Ndongo (Barcelona, 1968) acaba de rebre el Premi Nacional de cultura 2024. Li agradaria que el guardó servís per crear un sindicat d’actrius i actors, per millorar les condicions amb què han de treballar. Ha estrenat fa poc la sèrie Reina Roja, a Amazon Prime, ha acabat El día del watusi, al Teatre Lliure, i ara està a l’atur, fins que al setembre no torni a entrar a la roda. En aquesta conversa, explica que està escrivint una pel·lícula sobre la història d’amor dels seus pares, una noia andalusa que coneix un home de Guinea a la Barcelona dels anys 60. D’aquell atzar, aquesta actriu.

La primera és fàcil: quina és la millor cosa que t’ha passat les últimes setmanes?

— Ja ho saps, ho sap tothom i és profecia, ha, ha... El Premi Nacional de cultura, que vaig rebre amb molta emoció i molt feliç.

Deies aquell dia, a l’última frase del discurs: “Soc actriu, sense etiquetes ni denominació d’origen”. Ara ja tens una altra etiqueta: Vicenta Ndongo, Premi Nacional de cultura. A què t’obliga o en què t’ajuda?

— Suposo que m’ajuda a tenir visibilitat. Molta gent em coneix, però pel fet que sigui en aquest lloc, potser em miren d’una altra manera. És una professió que és molt difícil ser-hi i jo ja fa 32 anys que hi soc. Potser em dona una mica de respecte. Saps allò de sir?

Què vols dir, que potser et miren d’una altra manera?

— Vull dir que, de vegades, els actors o les actrius tenim una feina poc valorada. Encara tenim la titulitis. Sento al meu voltant: “És que aquella és advocada...” La gent no és conscient de la qualitat de la nostra feina. Aquesta cosa irregular que tenim perquè no hi ha feina l’he viscut des que tenia 20 anys. Són feines curtes, no tenim catorze pagues, no tenim pagues extres, i hem de viure i ens hem de preparar constantment perquè ens examinin cada cop que fas una feina. A qui li passa això, sisplau?

Quan és l’última vegada que has estat a l’atur?

— Ara. 

La Premi Nacional de cultura està a l’atur?

— Ara soc a l’atur, però he de dir que voluntari. He acabat una feina i... no, no, no és tan voluntari. Ara he acabat una feina, la temporada teatral no torna a començar fins al setembre i no t’agafen –que ja m’han agafat– fins llavors. He demanat l’atur. He estat moltes vegades a l’atur. Ara no és perquè ho necessiti, però ho he necessitat i no fa gaire. Saps què passa? Que treballem molt i cobrem molt poc. La feina més dura és quan assages: acostumen a ser sis setmanes d’assajos. Et pots creure que durant sis setmanes soc mileurista? 

Independentment que portis 32 anys de carrera?

— Sí, sí, aquest preu és per a tothom igual. Hi ha un preu d’assaig per dia per qui sigui. I jo tinc voluntat de canviar-ho. Volem fer un sindicat. No pot ser, hi ha moltes coses que s’han de canviar, moltes. I el Premi Nacional potser em dona aquesta oportunitat, amb moltes altres companyes.

L’oportunitat de què?

— De canviar les coses. Els teatres públics han de tenir un portal de transparència. I no tots en tenen. No pot ser que una dona que porta 32 anys encara hagi de lluitar per un preu per assaig o per funció amb el perill que potser no m’ho donin. Demano els meus drets, que són mínims. 

Potser aquesta feina no és tan valorada com la d’una advocada, però és molt més divertida, no?

— No ho sé. La meva professió no crec que sigui divertida. Sí que és emocionant. Però la feina és superseriosa. Això t’ho dirà un clown.

Els anglesos, per la teva feina, tenen el verb to play, i els francesos jouer. És un joc?

— És un joc i, quan jugues, t’ho passes bé. I també malament, que també està bé. Són unes muntanyes russes d’emocions, sí.

Aquestes muntanyes russes volen dir que tot d'una penses “soc la millor” i tot seguit “potser no serveixo”?

— Ha, ha, ha... Ara ja no penso que soc la millor, però no per falsa modèstia, sinó perquè sé que no soc la millor, però sí que de vegades em sento en un lloc que és meravellós. Privilegiat. I dubto que m’ho passés igual en un altre lloc durant catorze hores al dia. Això sí.

Les últimes setmanes hem parlat molt de les declaracions d’un col·lega teu, Ramon Madaula, que va dir a Ràdio Estel que hi ha molta gent jove que vol ser actor o actriu i que no hi ha feina per a tothom. Què en penses?

— Sempre penso que sí que hi ha feina. És veritat que és un moment bastant complicat, perquè som cada vegada més i Barcelona és petita, però Madrid també existeix i és un mercat més extens. Tot dependrà de si hi vols anar o no. I també hi ha una altra manera, que no dic que sigui fàcil, però pots fer-te la teva companyia, com han fet els de La Calòrica. Crec que hi hauria d’haver més companyies. Aquest món és tan individualista que entenc que als joves els costi fer companyies com La Calòrica. 

Tothom va més per lliure.

— Per això et deia abans que a Catalunya no existeix un sindicat. Per què? Doncs pel mateix. M’encantaria empènyer per tenir un sindicat. De vegades també és una qüestió d’edat. Que el Ramon Madaula ara digui això, el seu sentit deu tenir. No ho comparteixo, però puc entendre’l.

Quines són les últimes feines que havies fet abans de guanyar-te la vida com a actriu?

— Vaig treballar en una botiga de mobles a Via Augusta i venia moltíssim. Vaig marxar-ne perquè em feia por quedar-m'hi, jo ja volia ser actriu. I l’última va ser amb el doctor Ricardo-Riad, que era cirurgià plàstic a la Bonanova. I jo, com que parlava anglès, feia de secretària i rebia totes les megamilionàries que venien del Brasil i d’altres llocs per fer-se la cirurgia. 

Secretària de cirurgià plàstic, el paper de la teva vida!

— Va ser un gran paper. Hi passava de tot. Era un gabinet terapèutic, perquè venien nenes joves i els deia: “Però on vas, no et cal!” El doctor també els hi deia, de vegades. Parlo de fa 30 anys i ja hi havia nenes joves que s’operaven el nas i el tenien perfecte. 

Què hi vas aprendre?

— Que escollir és importantíssim. Hi havia gent que ho passaven malament perquè s’havien fet una cosa que després no volien i ja no tires enrere. Allà vaig pensar: “No m’operaré mai de res”. Res de cirurgia plàstica. No m’estiraré mai la cara. Perquè després enganxa.

Quants anys fa de l’última vegada que volies ser Michael Jackson?

— El Michael... Jo no sé si volia ser Michael Jackson o és que era l’únic referent que tenia. I continua sent-ho. Potser tenia 11 o 12 anys. Li veia talent, molt, i una cosa molt bonica, que era vulnerabilitat. Vulnerabilitat amb talent. No era fort, no li veies una prepotència.

Et semblava que era com tu?

— Tenia un flow que ens agradava a la meva germana Friki i a mi. Ens agradava ballar com ell.

Quina és l’última cosa que t’han explicat de la història d’amor dels teus pares?

— Em va explicar la meva mare que es va casar enamorada, que sempre va estar enamorada del meu pare. Això és molt bonic. Es van trobar a Barcelona, ell que venia de Guinea i ella de la Sierra de Cazorla, a Jaén. Ma mare se’n va anar a França amb 17 anys a fer d’au pair i d’allà, a Barcelona. 

I als anys 60 la teva mare s’enamora a Barcelona d’un home negre.

— Sí. La meva mare tenia molta força interior i moltes ganes de viure el seu propi camí, perquè estava destinada a fer una altra cosa, però va lluitar davant la seva família. Una família que estava bé, tenien diners. Un metge del poble estava enamorat de ma mare i ella va fugir. Hi ha un punt de la meva mare que m’encanta: fer el que vols en aquella època. I va quedar fascinada per la història del meu pare. Ell també era un ésser particular. El meu pare feia la mili de paracaigudista a Saragossa i va anar de casualitat a veure un amic a Barcelona. Dos dies. I d’aquells dos dies, en surt aquesta història, tu imagina’t quina casualitat. Al cap d’un mes, el meu pare li va dir: “Yo me voy a Guinea, me vuelvo, ¿te quieres casar conmigo?”. I ma mare va dir que sí. I se’n van anar a Guinea, la meva germana va néixer allà i després van venir aquí.

No t’has plantejat mai...

— Sí.

...aquesta història tan fabulosa...

— Sí.

...portar-la al cine o al teatre?

— L’estic escrivint, sí. Una pel·lícula amb la història d’amor dels pares. I tot el context del voltant era el que era, molt heavy. És molt bonic, però em fa molta por. No és fàcil.

I a tu t’agradaria sortir-hi, en aquesta pel·lícula?

— No, jo no, jo no.

Quina és l’última alegria que t’ha donat el teu fill?

— Uauuu, hem comprat uns bitllets per anar a Mèxic aquest estiu i ahir, quan el vaig recollir perquè era amb el seu pare, em va començar a parlar de tots els animals que hi havia a l’escull de corall del Yucatán. Els moments abans de fer, aquestes il·lusions que crees a un nen... me’n recordaré sempre. I avui s’ha llevat igual. És un nen feliç.

Què t’ha dit del Premi Nacional de cultura?

— “No he entès res, mama, però no m’ho expliquis, perquè m’ha agradat molt”. Estava orgullós. Tot puja, tot baixa, però ara ho hem de viure així.

Aquests últims dies, arran del teu discurs, t’estem preguntant pel color de la pell, una cosa de la qual no volies parlar més.

— M’estàs preguntant sobre això?

Sí. Com vius aquesta contradicció?

— De vegades les coses que per a tu no tenen cap interès, perquè la cosa és així, per als altres és com la curiositat més gran del món. No entendre per què soc així és com no entendre per què els arbres són verds o per què les gavines són de color blanc, perquè hi ha diversitat. El món està fet així, perquè som molts. Aleshores, cada cop que em pregunten això és com tornar a explicar el món. I això no ho pregunten quan companyes meves són d’un altre país i tenen el color més unificat. És curiós, al segle XXI.

Quina és l’última cosa que has descobert i t'has dit: "Això és important per a mi"?

— Mira, m’he adonat que em poso malalta, em puja la febre, quan estic en un lloc on no he de ser. Madrid sempre em resulta complicat, perquè la gent allà menja amb l’ordinador, se’n va a dormir amb l’ordinador, estan amb els telèfons i m’he adonat que jo no vull viure així. Jo, quan dino, dino. Quan dormo, vull dormir sense l’ordinador. Quan vaig al metro, no vull veure una sèrie. No soc d’eixe món. Aleshores he de saber –i me n’he adonat aquest cap de setmana– com separar aquestes coses. El meu temps és sagrat. Deixo entrar els virus, perquè estic sensible, perquè no em sento partícip d’aquell moment. I no.

És la trampa de les feines vocacionals.

— Exacte. I has de saber dir que no. Fa poc Lola Dueñas deia que una actriu no hauria de fer mai entrevistes, perquè és molt interessant que sigui només una actriu. Que no en sabessis res seria meravellós. Doncs a mi m’agradaria fer això, però ara ja és impossible. En una altra vida em demano ser una actriu que treballi molt i que mai sàpigues qui és. Tilda Swinton té una certa cosa així.

O sigui, en una altra vida t’agradaria tornar a ser actriu, però no fer entrevistes.

— Sí, per provar a veure què passa. Demano això.

Les dues últimes són iguals per a tothom. Coneixes alguna cançó d’El Último de la Fila?

— Sí, la de la paella a Barcelona.

La del “arrocito en Castellón”. Como un burro amarrado a la puerta de un baile.

— Hahahaha, això.

Però tens raó que sortia “que soc de Barcelona i em moro de calor”. Acabem. Les últimes paraules són teves.

— L’altre dia vaig veure en un concert la versió instrumental de Time after time, tocada per Miles Davis en els seus últims moments, perquè va morir poc després. Una actitud que vaig dir: “Ole, tu!” Us convido a veure-ho.