Els mil i un misteris del 'Twin Peaks' argentí

BarcelonaTrenque Lauquen és una petita ciutat de la província de Buenos Aires amb poc més de 36.000 habitants. El seu nom significa llacuna rodona en maputxe i, efectivament, hi ha un llac a la ciutat, tot i que no ben bé rodó. Però Trenque Lauquen també és el títol de la pel·lícula de l'argentina Laura Citarella que arriba aquest divendres a la cartellera convertida en un dels fenòmens cinèfils de la temporada: quatre hores i mitja de misteris superposats que es van entrelligant mentre els seus protagonistes es mouen en cotxe o a peu per Trenque Lauquen i els seus voltants, dos homes enamorats surten a la recerca d'una dona desapareguda, unes cartes amagades en llibres revelen una antiga passió romàntica i una criatura mutant apareix a la llacuna. Les ficcions i les preguntes s'acumulen i l'espectador no sap si està veient una intriga històrica, un melodrama romàntic, una història de terror o una comèdia marciana; en el fons, tant se val.

Citarella explica a través d'una videotrucada que la pel·lícula va néixer arran del seu desig de tornar a treballar amb Laura Paredes, protagonista del seu debut del 2011, Ostende, que a Trenque Lauquen coescriu el guió i interpreta la Laura, la biòloga obsessionada per les cartes dels amants i desapareguda misteriosament. “Però sobretot tenia ganes de rodar a Trenque Lauquen, que és d'on és la meva família, una ciutat molt típica de la província de Buenos Aires on tothom es coneix i ho sap tot dels altres, però que al mateix temps està plena de secrets a la vista de tothom –explica la directora–. “Si mires prou temps acabaràs trobant els secrets i les ficcions i acabaràs submergint-hi, com li passa a la Laura”.

El cinema lliure i sense cadenes d'El Pampero

Dividida en dues parts –però estrenada com una sola–, Trenque Lauquen és la primera producció del col·lectiu argentí El Pampero que gaudeix d'una estrena comercial a casa nostra i, per tant, l'oportunitat per descobrir aquesta productora autogestionada d'on han sortit títols fonamentals del Nou Cinema Argentí com Historias extraordinarias i La flor, ambdues de Mariano Llinás. El cinema d'El Pampero, que a banda de Llinás i Citarella també formen Alejo Moguillansky i Agustín Mendilaharzu, es caracteritza sobretot per la llibertat i l'autonomia. “Tots fem una mica de tot, i això ens permet sortir a filmar sense convocar gent de fora: si volem fer una pel·lícula, la fem nosaltres mateixos”, explica Citarella. Així, afegeix, eviten els vicis de les estructures de producció tradicionals. “No treballem amb l'Institut del Cinema Argentí ni fem coproduccions –diu–. Mirem de trobar una forma de produir cada projecte d'una manera que s'adapti a la pel·lícula, i no adaptar la pel·lícula a una fórmula fixa de fer cinema. I, esclar, això fa que el treball sigui una reinvenció constant i que les pel·lícules que fem tinguin molt a veure amb la nostra vida”.

Trenque Lauquen és un exemple d'aquesta filosofia artesanal, tant per l'estil de rodatge com per la tendència a involucrar en l'equip familiars, amics o la mateixa parella de la directora, Ezequiel Pierri, que tot i no ser actor es va convertir un dels protagonistes. A El Pampero, la vida es va filtrant en el cinema. “Quan em van convidar a un festival alemany, l'Ezequiel i jo vam aprofitar per anar a Itàlia i rodar la part italiana de la pel·lícula, que s'alimenta de les coses que ens passen i que anem descobrint –diu Citarella–. Entre 2016 que es va gestar la primera versió del guió i el 2022 que presentem la pel·lícula a Venècia passen coses com quedar-me embarassada i rodar altres pel·lícules [el documental Las poetas visitan a Juana Bignozzi, del 2019], i això fa que Trenque Lauquen es repensi i reestructuri moltes vegades. L'estructura mutant de la pel·lícula, quasi de rizoma, és una conseqüència natural d'això”.

Ni la durada ni la complexitat formal estan pensades com a repte per a l'espectador (“No fem pel·lícules de més de quatre hores per provocar, sinó perquè el nostre horitzó no és l'estàndard”, defensa Citarella), ja que Trenque Lauquen és, en el fons, una obra accessible, com acredita el seu premi del públic al Festival D'A. La directora, de fet, reivindica un cinema d'autor amb sentit de l'humor i "sense la càrrega feixuga de serietat, reflexió social i denúncia", en què la llibertat s'expressi a través de “la vitalitat i la possibilitat de narrar interminablement històries i formes noves”. Com Twin Peaks, per exemple? “No era un referent, però no ets el primer que ho diu –reconeix Citarella–. I ves a saber. Al cap i a la fi, aquí la protagonista també es diu Laura. I l'actriu, i la directora...”. Les peces del misteri encaixen.