Tres de cada quatre artistes que exposen a la Nit de l’Art són homes

On són les dones a la Nit de l’Art? Bel Fullana, Bàrbara Juan, Veru Iché, Tamina Amadyar i Ângela Ferreira són les úniques cinc artistes que exposen individualment en algun dels 20 espais, enfront de les 15 mostres individuals fetes per homes. Si miram en global el programa oficial, la xifra augmenta, però la proporció és encara desmesurada: 31 dones i 83 homes exposen en la cita més important de l’art contemporani a l’illa. Un 27,19% de presència femenina.

L’any 1971, l’artista novaiorquesa Linda Nochlin es preguntava “per què no hi ha hagut grans dones artistes?”, un manifest que encetava la mirada feminista en el món de l’art. Després vingueren les Guerrilla Girls amb l’altra cèlebre pregunta: “Han d’estar les dones despullades per entrar al museu?” Gairebé quaranta anys d’activisme feminista han comportat alguns avenços, com el reconeixement d’obres fonamentals d’autores dones en la història de l’art o la introducció massiva de dones a les facultats de Belles Arts. Així i tot, avui dia la invisibilitat de les creadores en l’art encara és flagrant.

Pilar Rubí, comissària i periodista cultural, apunta que “si feim un cop d’ull al programa oficial, veim que la participació de les dones és molt minsa, i en edicions anteriors trobam amb un panorama molt similar respecte d’això. Qualsevol ho pot veure, no fa falta que sigui una mirada feminista”.

En l’àmbit privat, la desigualtat és major que en els centres públics, però en cap dels casos s’apropen a un escenari igualitari. En galeries hi participen un total de 5 dones i 22 homes (un 18,5% de presència femenina) i en els espais públics, 29 dones i 60 homes (un 32,58% de creació feta per dones). Es Baluard, en l’exposició col·lectiva On rau la realitat? frega la igualtat: hi participen 8 homes i 6 dones. Pel que fa al Casal Solleric, les dones són menys de la meitat que els homes (8 artistes femenines contra 17 masculins), però les dues mostres individuals són de dones (Iché i Fullana). A la Fundació Miró, l’exposició individual que hi ha és d’un home (Nacho Martín Silva) i al Centre Cultural Sa Nostra, Terres llunyanes és una mostra de 3 dones i 3 homes.

La galerista i comissària Mercedes Estarellas apunta que de “galeristes, comissàries i directores de museus n’hi ha més, però les artistes no hi tenen presència”. Estarelles apunta que una de les causes és que “quan es venen obres en subhastes a escala internacional, les que són creades per dones valen menys i, evidentment, els galeristes, quan van a una fira o exposen, s’estimen més posar un senyor, perquè guanyen més doblers”. Un estudi que aporta dades en aquest sentit és La actividad económica de los/las artistas en España, publicat l’any 2017 per Marta Pérez i Isidro López, que apunta que les dones artistes tenen més precarietat en el seu treball: les seves obres es venen més barates, tenen relacions menys estables en les galeries d’art i cotitzen menys a la Seguretat Social. Tot i això, tant Estarellas com Rubí coincideixen que el problema de base és el sistema socioeconòmic “heteropatriarcal i androcèntric”, segons apunta Rubí. Les dinàmiques del mercat, renyides amb la conciliació laboral-familiar, n’és una de les conseqüències. “Les dones, en algun moment de les seves carreres potser hauran de triar entre ser mares o artistes, o hauran de tenir interrupcions en un món tan competitiu com és el circuit de l’art comercial”, afegeix. Estarellas posa sobre la taula un fet habitual: “Jo conec molts artistes homes que tenen la dona fent de secretària o gestora, però no conec cap cas que sigui a l’inrevés”. L’educació n’és un altre element clau, que explica, en part, per què també els homes són majoritaris en certàmens per a joves. Per exemple, el premi Art Jove va tenir com a finalistes 8 homes i 2 dones. En aquest sentit, la galerista argumenta que “a les dones ens eduquen per fer les coses perfectes, mentre que als homes els eduquen per provar-ho, caure i tornar-ho a intentar. Llavors, nosaltres, si no ho feim perfecte, no ens hi atrevim”, argumenta.

L’artista mallorquina ara resident a Barcelona Diana Coca és sòcia de l’entitat Mujeres en las Artes Visuales (MAV). Coca sentencia: “L’art universal és sempre de l’home blanc i el galerista també sol ser un home blanc”. A més, opina que en el sector privat també “hi ha una qüestió de classe social”. “Si bé en el públic hi trob espais, m’és molt més difícil accedir al món privat, com a dona de clase mitjana que ho ha aconseguit tot amb beques per bones notes”, assegura l’artista, que forma part de l’exposició On rau la realitat?. Per la seva banda, Bel Fullana, que exposa Club Misèria al Solleric, posa l’èmfasi en el fet que la precarització del mercat no entén de gèneres: “Els artistes tenim una situació professional tan anàrquica que és difícil discriminar per qüestions de sexe”, defensa.

Bàrbara Juan, quan va mirar el tríptic de la Nit de l’Art, el primer que va pensar va ser: “Soc jo l’única que hi estic exposant?”, relata. Bàrbara Juan participa en la Nit amb Un dia cualquiera a la galeria Aba Art. Juan assegura que “mai no m’he sentit discriminada per ser dona” però, al mateix temps, admet que la majoria dels seus artistes amics són homes i que, “en general, “la situació no està normalitzada”.

Més dones galeristes que artistes

Alejandra i Maria Isabel Bordoy regenten Aba Art desde fa quinze anys. Asseguren que a Espanya “són moltes les dones que han modelat el panorama galerístic estatal”, però que no és feina fàcil. Elles varen començar molt joves, amb 25 anys. “Ens va costar molt guanyar credibilitat, semblàvem dues becàries”, diu Maria Isabel. Així i tot, afirma contundent que el punt més difícil ha estat la conciliació: “ No hi ha res a Espanya que estigui pensat perquè puguis conciliar”, asseguren contundents, tot remarcant que la seva galeria sí que ha estat “una plataforma de dones”. L’Associació Art Palma Contemporani destaca la presència de dones galeristes a l’entitat, com Alejandra i Isabel Bordoy, Jule Kewenig a la Kewenig o Jero Martínez a la Maior. A més, diu que enguany ha aconseguit igualtat en les xerrades professionals, en què participaren quatre dones (Elvira Dyangani, Hansi Momodu, Maria Hélène Pereira, Paula Nascimento) i un home (Osei Bonsu).

Tot i que ja s’avança, asseguren les professionals que falta un llarg recorregut perquè l’art produït per dones tingui visibilitat i transcendència en termes d’igualtat en fires, museus i cites com la Nit de l’Art.

LA PRESÈNCIA DE DONES EN LES ARTS PLÀSTIQUES, SOTA MÍNIMS

La desigualtat de les artistes en l’art contemporani és una situació que es repeteix a escala estatal. Un exemple d’això és ARCO Madrid 2019. Es tracta de la fira d’art contemporani més important d’Espanya i una de les més prestigioses a escala internacional, que per primera vegada estarà present a la Nit de l’Art de Palma, amb els ARCO Gallery Walks, uns tours professionals per les galeries. Tot i que en la darrera fira les tres exposicions varen ser comissariades per vuit dones, la presència de les artistes encara era és molt baixa. Segons l'Observatori de Mujeres en las Artes Visuales (MAV), les dones varen representar el 27% del total d’artistes exposats, i la presència de les artistes espanyoles va ser d’un 6,13%.