Lafiore a Esporles i Menestralia a Campanet són les altres dues fàbriques de vidre bufat que hi ha a Mallorca. L’antiga fàbrica de Lafiore va tancar a finals del 2017, però alguns dels treballadors continuen amb l’ofici com a autònoms i moltes de les peces que es troben a la botiga són fetes per ells. Des de llavors, la marca Lafiore s’ha diversificat i, a banda del vidre artesà, també es poden trobar objectes fets amb altres tècniques artesanes com la ceràmica.
Tres-cents anys d’art fet amb aire i foc
Gordiola és una de les darreres fàbriques de vidre bufat que queden a Espanya, on es manté viu un ofici ancestral en risc d’extinció
PalmaSerà una làmpada. Transparent, en forma de campana. Es penjarà al sostre amb una corda. Serà una làmpada, però ara és encara una bolla incandescent aferrada a la punta de la canya -metàl·lica i buida per dins- que sosté Rosa Jaume, una de les treballadores de la fàbrica de vidre bufat Gordiola. Abans, Jaume ha posat la canya a l’interior d’un forn fet de totxo on hi ha el vidre fos en ebullició, per treure aquesta massa feta bolla que, a cop de l’aire dels seus pulmons, es convertirà en copa, tassó, figureta, gerro o alguna dels centenars de creacions que els Gordiola tenen a les seves botigues.
Gordiola és un reducte. Resistència i record de l’illa on encara no regnava la producció en sèrie. Va obrir les portes per primera vegada l’any 1719 i enguany celebra el seu 300è aniversari com una de les darreres fàbriques de vidre bufat a Espanya. La fàbrica, juntament amb el Museu del Vidre, es troba a Algaida, al quilòmetre 19 de la carretera que uneix Palma i Manacor. Abans, però, la família ha tingut fàbriques en altres ubicacions de Palma, com el Poble Espanyol i la Porta de la Portella.
Un ofici en vies d’extinció
En queden tan pocs, de mestres vidriers, que aquesta saviesa ancestral corre el risc de desaparèixer. Per aquest motiu, el Ministeri de Cultura ha iniciat els tràmits per declarar l’ofici manifestació representativa del Patrimoni Cultural i Material. A més a més, la Direcció General de Belles Arts del Ministeri treballa juntament amb República Txeca, Turquia, Alemanya i Finlàndia -països als quals es podrien sumar Suècia i Portugal- per presentar una candidatura perquè la Unesco declari l’ofici Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.
“Seria fantàstic que ens donassin aquest reconeixement, després de tant lluitar perquè no desaparegui la figura del bufador de vidre”, diu Marisa Aldeguer, una de les familiars que regenta la fàbrica i dissenyadora del llum que està naixent mentre parla. Actualment en aquest espai treballen cinc persones: els mestres Pedro Torres i Pep Jaume, i els bufadors Toni Massot, Rosa Jaume i Llorenç Murillo. Però si miram una imatge de la fàbrica al carrer Bover de Palma l’any 1913, miren a càmera més de setanta treballadors, principalment homes, però també dones i infants. És una de les fotografies que recull Daniel Aldeguer Gordiola al llibre El arte del vidrio en Mallorca i los Gordiola, que fa un recorregut històric i fotogràfic per l’empresa de la seva família i la tradició vidriera mallorquina. En aquestes pàgines, explica que el primer Gordiola conegut provenia de Catalunya i va ser un comerciant de vidres que va proposar al vidrier aragonès Blas Rigal instal·lar-se a Mallorca. Així ho varen fer i, durant tres segles, generacions d’artesans i mestres vidriers s’han anat confessant els detalls d’aquest ofici, que és sinònim d’habilitat, destresa i paciència.
La fórmula: un secret ben guardat
Les peces que surten dels forns Gordiola tenen la mateixa fórmula que fa tres- cents anys, i es respecta també el mateix procediment. Els forns sí que han canviat. Els primers que s’utilitzaren eren els romans: amb la planta circular i la cúpula amb forma de volta.
Els resultats, però, no eren com els d’ara. S’aconseguia un blanc més brut perquè no hi havia elements per blanquejar. A més, en les primeres enfornades del dia, el vidre era més grumós, ja que la manca de calor feia que l’aire quedàs atrapat a la massa en forma de bombolles minúscules. Alguns d’aquests exemplars encara avui es poden veure al museu. Aldeguer explica que, com que es conserva la mateixa fórmula, hi ha alguns colors que són molt difícils d’aconseguir i d’altres que ja no poden fabricar, com és el cas del vermell. “És una pena, perquè eren peces molt particulars, aconseguíem un vermell amb un to robí molt especial”, apunta. Precisament les peces pigmentades amb aquest color eren caríssimes, signe de luxe, perquè per fer-les s’empraven materials molt costosos com ara el seleni. En cada mescla hi pot haver una quinzena de components, però el material bàsic és l’arena 100% sílice. Actualment, els colors que solen tenir són el blau, el verd, el turquesa, el transparent, el topazi i l’ametista. Pel que fa al tipus de vidre, el Gordiola és sensible als canvis tèrmics bruscos: necessita una progressió gradual de la temperatura.
L’estiu ha fugit, però a la fàbrica encara hi fa calor. Pels portons, fets de fusta i vidre tintat, entren bafarades de brisa fresca, que se senten de seguida a la pell. L’espai de treball està delimitat per una barana que el separa de l’espai d’observació, des d’on ara dues dones rosses miren l’espectacle darrere les pantalles del mòbil, que fa fotos sense aturar. Potser va ser pensant en l’admiració que genera el curiós procés de donar vida al vidre que Netflix veure l’èxit d’emetre Blown Away, un concurs en el qual els aspirants lluiten per ser els millors mestres. Mostra el mateix art que es cou en aquesta fàbrica, però a l’estil reality show : temps estrictes, proves a superar, el drama exagerat quan -plaf!- la creació es romp.
“Imagina’t com és estar aquí a l’agost... per aguantar-ho, ha de ser vocacional”, assegura el mestre Pep Jaume mentre l’altre mestre, Pedro Torres, assenteix. Fa 25 i 26 anys, respectivament, que creen, dia a dia, peces amb el segell Gordiola. S’han format aquí i asseguren que adquirir l’ofici no és cosa de dos dies ni de dos mesos. “De vegades diuen que fan un curs d’uns mesos per aprendre’n, però és impossible. Necessites com a mínim vuit o deu anys per saber-ne, i fins i tot així de vegades t’equivoques”, assegura el mestre Torres. Perquè fer vidre és un art tan precís i tossut que la trencadissa ocasional és inevitable. Però les restes també s’aprofiten: es posen un altre cop a la massa i ajuden que l’arena es refini més de pressa. Explica Pep, canya en mà, que en aquest punt el més complicat és lluitar amb la gravetat, perquè la massa no venci i acabi en terra. Ho diu i, mentrestant, fa girar l’artefacte, que està recolzat damunt una barana. Amb cada gir, la gravetat fa que la massa s’allargui més i més, ben a poc a poc.
Un ball de precisió col·lectiva
Allò que ve després és un ball col·lectiu, un treball en equip dissenyat al mil·límetre. Pep fa girar la canya en cercle, com si jugàs amb malabars de foc i, de manera intermitent, la introdueix en un forn on el foc crema amb tanta intensitat que s’escapa cap a fora. Ara Pep s’asseu i Rosa bufa amb precisió. L’aire travessa la longitud de la canya i el vidre comença a inflar-se com un globus filmat a càmera lenta. Tot passa en qüestió de minuts, en què tot ha de succeir al seu precís instant. En aquest punt el més difícil de controlar és la temperatura; el temps que pot estar fora i dins del foc. “Si està massa temps a dins, s’arruga, i si està massa temps a fora, es refreda i en treure’l es trenca”, comenta Pep. No només es tracta de bufar, sinó també de donar-hi forma. D’aquesta manera, mentre l’aire s’obre pas i la massa s’infla, el mestre Torres, Massot i Murillo modelen l’exterior amb una espàtula i ajuden a eixamplar la peça amb unes grans pinces.
El foc, aquí i ara, és qui marca el ritme i el paisatge sonor i olfactiu. L’olor és el de la llenya en consumició; i el so, el de les flames bramant. Mentre treballen, només s’intercanvien alguns “bufa”, “ara”, “ja està”. Fa tants d’anys que es coordinen, que construeixen de manera col·lectiva, que tothom sap on ha d’estar. No hi ha receptes, només experiència.