Carles Bover diu que l’única paraula que li surt per parlar de la situació actual a la franja de Gaza és ‘impotència’. Ara fa quasi deu anys que ell i Julio Pérez del Campo hi anaren per retratar les “conseqüències terribles” que la població havia patit després del bombardeig de l’estiu de 2014. “I ja era una realitat a la qual no et podies acostumar, era un lloc derruït on trobaves testimonis terribles que et feien pensar que havien arribat al límit”, recorda Bover. I continua: “Ara ens trobam amb un genocidi en tota regla, deu anys després, i amb una comunitat internacional que no fa la pressió necessària perquè aquest apartheid aturi”. Així i tot, assegura que no vol caure “en el pessimisme”. I no s’està de fer un clam: “Com a societat tenim el deure de sortir al carrer i continuar insistint-hi. Els que estan donant suport a això no són els pobles, són els estats, així que hem de pressionar els governants perquè deixin de dir paraules buides i facin la pressió armamentística, econòmica, acadèmica, política i cultural que durà Israel a aturar per evitar quedar sol”, sentencia.
Tres documentals amb segell balear s’estrenen a l’Atlàntida
Parlam amb els cineastes mallorquins Carles Bover, Miguel Eek i Marga Melià. Els tres presentaran els seus darrers treballs a la catorzena edició del festival, que es durà a terme entre el 20 i el 28 de juliol a Palma
Palma“Tot va començar amb una campanya de micromecenatge l’any 2021 gràcies a la qual vàrem poder anar a Benín per documentar la realitat dels infants esclaus i dels infants bruixots, una situació que havíem conegut per un familiar que hi havia estat de cooperant”. Qui ho explica és Carles Bover, codirector, juntament amb Julio Pérez del Campo, de Benín, infància robada, un documental que es veurà per primera vegada a la nova edició de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, que es farà a Palma entre els dies 20 i 28 de juliol. Aquest treball rodat ara fa tres anys és una de les estrenes amb segell balear que formaran part de la programació d’aquesta catorzena edició, on alguns dels cineastes més reconeguts de les Illes hi estrenaran documental.
En el cas de Bover i Pérez del Campo, ambdós recolliren, el 2019, el Goya al millor curtmetratge documental per Gaza i fa poc més d’un any estrenaren Hijos de África, una primera versió en format curt del material que recolliren quan van visitar Benín. “Gràcies a la incorporació d’IB3 com a coproductora i del finançament del Consell de Mallorca, hem pogut fer una versió de llargmetratge on, més enllà de l’assaig reflexiu i abstracte, hem intentat crear un context, afegir una mirada una mica més antropològica en què es parla de la realitat històrica i social del país”, argumenta Bover. Ho han fet, diu, “perquè l’espectador pugui veure que la situació és també conseqüència de dècades de colonialisme, no només a Benín, sinó també a tot el continent africà”. El cineasta assegura que durant el procés de realització d’aquest documental ho varen comprovar: “La realitat d’aquests països ens interpel·la com a societat, perquè fa 300 anys que surten d’allà vaixells d’esclaus que han fonamentat els pilars del capitalisme de les grans potències europees”.
Cent lectures i deu anys d’amistat
En una situació molt més propera i coneguda s’ha centrat Marga Melià, cineasta que ja va estrenar a l’Atlàntida projectes anteriors com Bittersweet days i Dona, per al seu nou documental: Cien libros juntas. “Les protagonistes són cinc dones que formen part d’un club de lectura, que és també el meu d’ençà de fa deu anys”, conta la directora, “i van decidir anar a Lluc per celebrar aquesta dècada de club, de lectures i d’amistat”. Durant un cap de setmana, Melià les acompanyà amb tot un equip de rodatge per documentar les excursions, converses i reflexions que compartiren al voltant de qüestions com la vellesa, la mort, l’amistat i l’amor. “N’hi ha una que diu que un club de lectura és com una espècie de grup de teràpia, i té raó”, afegeix Melià, per qui aquestes cent lectures que han viscut plegades han suposat “no només la unió a través dels llibres, sinó una amistat profunda gràcies als debats que hem compartit sobre tot tipus d’històries”. La cineasta, a més, reconeix que viu amb especial il·lusió el fet que l’estrena absoluta d’aquest documental sigui en el marc de l’Atlàntida Mallorca Film Fest, no només perquè permetrà l’assistència de les seves protagonistes –“unes dones molt especials, amb molt de carisma”–, sinó perquè es tracta d’un festival on ella se sent “com a casa”. “Començar el recorregut de la pel·lícula a un lloc tan estimat com l’Atlàntida ens fa molta il·lusió”, assegura.
Ara ja s’han donat a conèixer molts dels noms de la programació cinematogràfica del festival que es durà a terme a Palma durant la darrera setmana de juliol i que té també una versió online que s’allargarà fins a final d’agost. I, entre d’altres, en l’edició d’enguany a Ciutat es projectaran nombrosos documentals, entre els quals destaquen La banda que no debió existir, sobre els Stay Homas, i To the end, dirigit per Toby L. i centrat en el retrobament de la banda anglesa Blur. També s’hi podrà veure per primera vegada a les Balears La carga, el darrer documental del cineasta Miguel Eek centrat, com en el cas del documental de Melià, en un retir, si bé aquest és protagonitzat per homes que se submergeixen i aprofundeixen en les pròpies vivències i les seves repercussions emocionals.
“Es tracta d’un residencial on es convida els participants a explorar les pròpies ferides a través de la psicologia Gestalt”, explica el cineasta, qui abans d’enregistrar el documental va prendre part d’una d’aquestes sessions i va viure l’experiència en primera persona. “Per mi va ser brutal descobrir tot allò que jo em pensava que estava col·locat i no hi estava, vaig veure que hi havia un gran potencial fílmic en aquests homes que, com jo, no encaixen dins el prototip d’home que ni sent ni pateix, que és el que culturalment ens han fet creure que som”, relata Eek. “Volia deixar constància que existeixen espais on podem transitar lliurement i compartir allò que ens passa, en un lloc de seguretat. Volia documentar que almenys sí que existeix aquesta possibilitat”. Són un total de 13 homes els que el director de documentals com Vida i mort d’un arquitecte i Ciutat de morts va retratar durant quatre dies per donar forma a La carga, un documental el títol del qual només entendrem totalment quan hàgim arribat al final del film, adverteix Eek.