Tres dones i una depressió

Fins fa ben poc no coneixíem la dramaturga italiana Lucia Calamaro, però al novembre el Teatre Tantarantana va estrenar La vida suspesa i ara el Teatre Akadèmia estrena L’origen del món, guanyadora del premi Ubú i de la qual el Teatre Piccolo de Milà acaba de fer-ne una producció amb direcció de l'autora. Totes dues són una mena de comèdia familiar.

A La vida suspesa Calamaro analitzava el món del record en el si d’una família de pare, filla i el fantasma de la mare que es negava a ser oblidada. A L’origen del món es bolca en la depressió d’una mare confrontada amb la tendra ingenuïtat de la filla, el pragmatisme de l’àvia i les acurades reflexions de les terapeutes que freqüenta sense cap èxit. De fet, hi ha força informació psicològica de tipus acadèmic i pedagògic en un text que funciona a batzegades i que incideix fins al cansament en els trets malaltissos que aïllen les víctimes d’aquest trastorn. L’escena final tanca un seguit de situacions amb les quals l'autora il·lustra –molt clarament però sense dramatisme– la buidor i el desconcert que contamina la vida dels que pateixen la insuportable lleugeresa del ser, convertida ja en una epidèmia social.

Dic sense dramatisme perquè l'autora regateja el realisme i cobreix les situacions amb una pàtina de comèdia trufada d’humor que dissimula el fons dramàtic. Queda ben palès en el fantàstic joc interpretatiu amb el qual Queralt Casasayas mostra tant la confusió de la filla com les peculiaritats de la terapeuta i, sobretot, amb l'aparició de l’àvia, una Annabel Totusaus que clava un darrere l’altre els gags i que, la veritat, sembla venir d’una altra comèdia. Un humor que li aniria d’allò més bé a la mare que interpreta Alicia González Laá quan a l’inici de la funció s’enfronta a la gana nocturna davant d’un frigorífic amb la porta oberta mentre reflexiona sobre la seva condició anímica.

Una proposta freda de Guido Torlonia, tant pel que fa a la direcció de les actrius com al joc escènic. Alicia González Laá excel·leix amb la càrrega de la depressió sense espai per a girs, mentre que Annabel Totusaus aporta una espurnejant comicitat, tot i que és Queralt Casasayas qui captura l'atenció de l'espectador de principi a fi. Genial.