Tres segles de cafès

Palma“Sense els cafès i els diaris, resultaria difícil viatjar” deixà escrit el premi Nobel d’origen menorquí Albert Camus (1913-1960) a la narració Amor per la vida, inspirada en la seva visita a Mallorca i Eivissa el 1935. Deia que eren els espais on “intentam tractar-nos amb els altres”. Els nostres lloc de trobada per excel·lència al llarg de segles són els que feren Europa, segons el filòsof George Steiner: “El cafè és un lloc per a la cita i la conspiració, per al debat intel·lectual i la tafaneria (...) Mentre hi hagi cafès, la idea d’Europa tindrà contingut”. Ara aquests centres de la vida social miren de recuperar-se de mesos de restriccions i tancaments arran de la situació de pandèmia que vivim de fa més d’un any. “No estaven sols (...) Tenim el bar de les taules de marbre”, va escriure Joana Serra de Gayeta.

De posades i tavernes n’hi havia hagut, abans, però, com assenyala l’historiador de l’art Antonio Bonet, és a partir del segle XVIII quan neixen els cafès –com el Florián de Venècia, el 1720– tal com els coneixeríem: espais de reunió social, de conversa i de difusió de les noves idees il·lustrades. Ara fa dos segles, cap al 1820, a Palma funcionaven els de Joana Maria, Ca na Teresa, de Margarita Estarelles, de Titó i d’Antonio Vicente, documentats pel doctor en Història Valentí Valenciano. L’escriptor Mariano José de Larra els descriu com a espais a on es discutia vivament sobre política. 

 Pocs establiments de les Balears poden remuntar-se tan enrere, però, com Can Joan de S’Aigo, al carrer Can Sanç de Palma, fundat el 1700 per aquest empresari de les ‘cases de neu’; eren dipòsits per conservar la neu caiguda a l’hivern a la serra de Tramuntana –una mena de geleres primitives–. Can Joan de S’Aigo tingué la idea d’aprofitar part d’aquella neu per fabricar gelats, als quals s’hi afegirien les ensaïmades i la xocolata; essent, així, una de les xocolateries més antigues d’Europa. Existiren a Ciutat d’altres xocolateries famoses, o ‘granges’: la Reus, a la plaça de les Tortugues, en què cridava l’atenció un llangardaix dissecat com a decoració, i la Royal, al carrer de Sant Feliu, just davant del desaparegut teatre Rialto. Per la proximitat al teatre el freqüentaven persones de la faràndula, en el qual “havia una penombra gairebé tan sòlida com la seva xocolata”, apunta l’escriptor i periodista Carlos Garrido. Encara sobreviu la xurreria Rosaleda, a la costa de sa Pols, empresa familiar amb més de 60 anys.

 De la seva visita a Palma el 1935, Albert Camus anota “els cafès cantants que hi ha darrere el mercat”, aleshores ubicat a la plaça Major. El premi Nobel narra una vetlada que passà a un d’ells, un vertader antre, un espai estret pintat de verd, amb garlandes roses i bombetes vermelles, on “aconseguien encaixar-se de miracle una orquestra, una barra amb botelles de tots els colors i el públic amuntegat”. Contrasta aquesta confusió amb la pau que troba als “cafès que hi ha al llarg del port d’Eivissa”, on “bevia orxata melosa” i contemplava l’espectacle de la gent.

La tertúlia de Villalonga

El Born de Ciutat i la seva prolongació, l’avinguda d’Antoni Maura, foren escenari privilegiat d’establiments mítics. L’economista Miquel Alenyar recorda l’Antonio –amb una “espectacular terrassa (...) centre d’atracció per a tots els públics”, rememora Garrido–, l’Iska, el Fígaro –on establí la seva tertúlia Màrius Verdaguer, segons el poeta Jaume Pomar–, el Yate Rizz o l’Orient, conegut com a Can Tomeu, on coincidiren Camilo José Cela i Francesc de Borja Moll amb Américo Castro, Llorenç Villalonga i Blai Bonet, recull la web Palma XXI. A dir del periodista Carlos Meneses, Jorge Luis Borges, a la seva llarga estada a Mallorca, freqüentava el Café de los Artistas del passeig vuitcentista. Al carrer de la Constitució va brillar el Formentor, freqüentat per Robert Graves. Als baixos del desaparegut cinema Born, el Miami, del qual foren habituals Georges Bernanos i Mario Benedetti.

 Llorenç Villalonga establí el seu santuari a la tertúlia del Riskal, on avui és l’Hort del Rei. “Només escolta. Escolta el que conten els altres com si fos a un altre lloc, sense deixar de ser aquí on és, amb ells”, descriu José Carlos Llop. Eren habituals, relata el periodista Antoni Janer, el mateix Cela, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Moyà, Joan Bonet o Guillem Frontera. Just enfront hi hagué obert, des del 1894 fins al 2017, el Líric, Ca s’Andritxol fins que “després de la Guerra Civil es prohibiren els noms en mallorquí”, i per això l’hagué de canviar, aclareix Garrido, qui apunta clients il·lustres com Miquel Barceló, Lola Flores, Jordi Pujol o el mateix Borges. Sobreviu contra vent i marea, des del 1936, el Bosch, famós per les seves ‘llagostes’ –entrepans en llonguets– i objecte d’una reforma recent, el 2008. Joan Miró, Fernando Fernán Gómez o Eusebio Poncela són alguns dels artistes que s’han assegut a les seves taules.

Són un bon grapat els cafès de Palma que tancaren les portes. Bonet registra un Café de la Paz, citat per Santiago Rusiñol. Però l’autor de L’illa de la calma sembla que tingué com local de referència Cas Capellà Sec, al Terreno, així conegut perquè el portava un prevere molt prim. L’escriptor Lluís Fàbregas relata que Rusiñol s’emportà a Cas Capellà Sec, des de la seva tertúlia del centre, la flor i nata de la intel·lectualitat del moment, entre els quals hi havia Joan Alcover, Llorenç Riber, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Lluís Martí, Jeroni Amengual i Josep Tous i Ferrer.

El 2009 tancà les portes el Niza –plaça d’Espanya–, on es reunien “músics, taurins, comunistes i radioaficionats”, recorda Sabina Pons a Diario de Mallorca; així com pintors, cada dimecres. El 2005, el Triquet, a les Avingudes, fundat el 1910 i gestionat per quatre generacions. El 2013, el Mónaco –travessera de Nuredduna–, que s’havia inaugurat el 1929, com a cabaret. El 2006, el Moka Verd, de Sant Miquel, obert el 1912, que “va servir de quarter general als artistes del Grup Tago i va saber mantenir la seva fesomia i els seus enyorats llonguets”, apunta el periodista Andoni Sarriegui. El 2016, el Progreso, del 1920, a la plaça del mateix nom. A Gomila, tancà l’emblemàtic bar Joe’s.

Però d’altres han resistit. O, fins i tot, han tornat, cas insòlit del Cristal, a una cantonada de la plaça d’Espanya, en servei del 1955 al 2017, i que acaba de restablir la seva denominació tradicional. El Moderno de Santa Eulàlia, del 1914, escenari de les tertúlies de l’escriptor Antoni Serra. L’España, conegut per Can Vinagre, del 1880, “l’últim clàssic irreprotxable del centre, una lliçó de persistència”, com el qualifica l’escriptor Nadal Suau. El Venecia, a Arxiduc Lluís Salvador, des del 1934. El Central, del 1940, pel qual han passat quantes companyies han actuat al veí Teatre Principal. La Bodega La Rambla, ara a Via Roma, del 1940 i busques, visitada per Errol Flynn. O la Bellver, de fa un segle, travessera d’Unió.

Les terrasses de l’Alamera 

Han arribat als nostres dies espais familiars i entranyables com Can Martí, a una cantonada de Can Sales, del qual recull l’escriptor Albert Herranz que abans dels anys quaranta del segle passat ja existia com es Vinyet. O el Mavi, a 31 de Desembre, amb més de seixanta anys de trajectòria, abans bar Gomila i més abans Ca na Bàrbara, segons l’editor Vicente García, el periodista Javier Matesanz i la gestora cultural Natàlia Rabassa, i portat per tres generacions successives de la família Llabrés. Carlos Garrido registra d’altres establiments històrics, a la perifèria de Palma: el cafè Aldeana de la Vileta, amb més de cent anys; Can Coves, o Deportivo de Son Sardina, del 1902; el Café Molinar, o Can Pep, que ronda els 120 anys; o el Central del Coll d’en Rebassa, del 1905.

A la Part Forana continuen al peu del canó Cas Puput, a Mancor, que es va fundar fa un centenar d’anys; Can Molinas, a Valldemossa, des del 1920, amb les seves coques de patata, Can Moixet o S’Espanyol a Pollença, Can Tomeu a Maria de la Salut i Can Bestard, del 1931, a Lloseta. En canvi, han tancat Can Pau, a Búger, i a Inca el Mercantil i l’Español. La plaça del Born, a Ciutadella, reuneix dos establiments històrics de Menorca: el bar Imperi, fundat el 1941, i el Cercle Artístic, societat que data de finals del XIX. El Tritón, al Port de Ciutadella, manté el seu tarannà mariner des del 1914.

Com ‘el cafè més antic d’Eivissa’ s’anuncia Can Pou, al port de la ciutat, que, efectivament, data de finals del segle XIX, i al qual hem d’afegir la Fonda Formentera, del 1939, i els locals històrics que s’ubiquen a l’Alamera –Vara de Rei–, el passeig històric de Vila: la terrassa del Montesol –del 1933–, Ca n’Alfredo –del 1934– i la Societat Ebusus, fundada el 1927. A Santa Eulària se situen el Royalty, del 1933, i Ca na Ribes, del 1926, tots dos fundats per Bartomeu Tur. A Sant Carles, Ca n’Anneta, del 1876, famós per les seves herbes. A Sant Josep, Can Llorenç, vinculat al fotògraf Raoul Haussmann, els anys trenta, i el Bernat Vinya, amb més d’un segle de trajectòria. I a Sant Miquel, Can Xico de sa Torre, també centenari.

A Formentera, “hi havia la Fonda Platé”, encara avui existent, assenyala l’economista Miquel Juan, i “a Sant Ferran de ses Roques, l’any 1953 obrí la Fonda Pepe com a cafè”. El filòleg Vicent Ferrer Mayans cita el “Cafè d´en Xomeu, nom amb què es coneixia també el cèlebre bar Centro”, que ha arribat fins a l’actualitat, i el qual el naturalista Joaquim Maluquer, el 1918, retrata “ple de formenterins que fumen el tabac especial de l´illa i juguen a la manilla”. “Algunes cases”, afegeix Ferrer, “oferien possibilitat de fer-hi vetles, jugar a cartes o consumir-hi cafè, vi o licors”. Espais d’oci, espais de consum, espais de convivència: els cafès.