Triángulo de Amor Bizarro: "Si perquè tot sigui més segur el públic ha d'estar assegut, doncs que sigui així"

BarcelonaEl grup gallec Triángulo de Amor Bizarro porta més de quinze anys sense renunciar a la seva personalitat, confluència d'atreviment artístic i actitud contestatària. L'indie rock i el postpunk són dos dels eixos d'una proposta estilísticament esmunyedissa per voluntat pròpia, tal com reconeix la cantant i baixista Isabel Cea. I ho tornen a demostrar en el disc Triángulo de Amor Bizarro (2020), que aquest divendres a les 21.30 h presenten a les Nits del Fòrum programades en format pandèmia pel festival Primavera Sound.

Com afronteu el retorn als escenaris?

Estic una mica nerviosa perquè portem tant de temps sense tocar... En tenim moltíssimes ganes. Al cap i a la fi, som aquí per tocar.

¿Haver de tocar amb el públic assegut influeix en la tria del repertori?

En som conscients, de les peculiaritats d’aquests concerts, però el més important ara mateix és que es puguin fer concerts i que siguin en llocs segurs, perquè l'últim que voldríem és que hi hagués contagis. Si perquè tot plegat sigui més segur el públic ha d'estar assegut, doncs que sigui així. Almenys en el nostre cas, els concerts són cançons; tot i ser un grup més punki, sempre hem donat prioritat a les cançons. No ens han calgut mai ni gaires pantalles ni llums, i ara menys que mai. Igual com a públic estàs més acostumat a estar dret i al contacte, però per a mi el més important és poder anar a un concert de manera segura i gaudir-ne. Encara que sigui asseguts. Jo al cotxe també escolto música, i hi vaig asseguda. I l’enrabiada que et pot entrar amb les cançons una mica més estripades, doncs també la puc gestionar asseguda.

Vau publicar el disc en plena pandèmia. Com heu viscut el confinament?

Per a nosaltres va estar molt marcat pel disc, per bé i per mal. Per bé perquè ens va ajudar molt. Vam estar molt entretinguts parlant amb la gent sobre què els havia semblat el disc; d'alguna manera hi havia cançons que estaven connectades amb el moment, i saber que és un disc que va acompanyar la gent en aquests moments tan fotuts ens feia molta il·lusió.

Una de les cançons que es pot reinterpretar i connectar-la amb el moment és Fukushima

Encara que no podíem saber que tot això passaria, òbviament, sí que és un disc que parla d’un present marcat per la soledat i l’aïllament, la qual cosa s’ha multiplicat amb la pandèmia. També hi ha cançons com Cura mi corazón, que parla d’un planeta que demana auxili. I la pandèmia també és un crit d'auxili que avisa que l'harmonia de les coses s'està perdent. No crec que sigui tan casual. La Terra està emmalaltint de tanta contaminació. Parlo de contaminació, no de coses boges de 5G ni de conspiranoies. Sí, hi ha moltes cançons que es poden portar cap aquí.

Hi ha dues cançons, que a més van seguides, Vigilantes del espejo i Vigilantes del espejoCanción de la fama

Sí, totalment. Vigilantes del espejo és una cançó una mica més maligna sobre els que tenim 40 anys, una crida a relaxar-nos i a deixar-nos estar de tanta pressió. Abans amb 20 anys la gent era adulta i ara amb 40 seguim sent adolescents, i sembla que hem de sentir-nos culpables per això. La cançó parla de gent que estem una mica perduts: se suposa que ja havíem de tenir una casa, una feina fixa... I no, no tindrem mai res d'això, així que relaxa’t i mira de passar-ho bé divendres a la nit. I Canción de la fama és sarcasme pur sobre el món de la música, que no deixa de ser un reflex de la societat. La pel·lícula Tot sobre Eva, que citem a la cançó, ja en parlava prou clarament del que és aquesta avarícia lligada a l’afany de notorietat.

Per cert, Vigilante del espejo

Sí. A molta gent li recorda grups de l'època com The Cure i The Smiths... Sí, lliga molt bé la música amb el missatge.

En la vostra trajectòria hi ha hagut moments en què podríeu haver fet un salt de popularitat, gairebé cap al mainstream

No en tinc ni idea. De fet, mai hem subjectat les regnes, sinó tot el contrari. Sempre hem sacsejat el cavall i l'hem portat com més desbocat millor. Aquesta ha sigut la nostra filosofia.

Hi ha una constant en la vostra carrera: cada disc és diferent, com si fos una reacció a l’anterior. En aquest cas ho feu encara més explícit, perquè comenceu amb un tema, Ruptura

És justament això. Sí, és una reacció. Sempre tenim molt en compte d'on venim per no repetir-nos. Per exemple, en aquest disc fem servir una producció més d'ara, més que res per variar; ens basem més en loops i en la feina a l'ordinador. Canviar és una de les nostres marques per no avorrir-nos a nosaltres mateixos; és una de les premisses per poder seguir creant d'una manera més lliure. I fer-ho sense cap mena de lligam anterior ni fórmula.

Aquesta conducta aparentment hauria de deixar públic pel camí, però amb vosaltres passa tot el contrari: teniu un públic que ha acceptat la vostra manera de fer.

El grup ja va ser així des del principi, pràcticament vam començar a aprendre a tocar sobre l'escenari i més amb pedals que amb notes perquè no les controlàvem prou, i a partir d'aquí van anar agafant consistència. No ens hem apartat d'aquest camí i sabem que l'essència del grup és aquesta cosa abstracta tan difícil d'explicar. Fem servir unes regles que no sabem gaire bé quines són però que hi són i que clarament la gent reconeix.

Una de les novetats del disc és el que feu a Folía de las apariciones

Tot plegat ve d’aquesta voluntat de fer coses diferents. L’àlbum anterior, El Gatopardo (2018), era un disc molt rock'n'roll, i ara buscàvem un altre tipus de ritmes i de sonoritats, i vam arribar a les folies. Intentàvem que l’harmonia de la folia saltés cap al nostre rotllo, per això, per variar, per buscar altres notes que ens sonessin diferents al cap i que ens portessin a un altre lloc des d’on poder fer una cançó nova.

Com creus que Galícia s'ha filtrat en les vostres cançons al llarg de la vostra carrera?

Per a nosaltres va ser decisiu mantenir-nos a Galícia. Des que vam muntar el grup, la decisió de fer-ho tot des d'aquí va ser immediata. Amb el primer disc et podies plantejar fer-ho tot des de Madrid, per exemple, perquè a l'hora de viatjar estalvies moltíssim, i el contacte amb els mitjans és molt més directe i més fàcil. Però nosaltres tenim aquest missatge que parteix molt del nostre entorn i de la nostra forma de vida, i ens semblava molt important conservar-lo: aquí vivim, aquí assagem i des aquí parteixen també les nostres idees. És molt important, és el lloc on més podem ser nosaltres mateixos.

I us influeix musicalment i poèticament?

L’entorn ens influeix més poèticament, però no perquè sigui millor o pitjor, sinó perquè és el que tu coneixes. D'una banda, hi ha la tendència al recolliment dins de casa i dins de tu mateix, i, de l'altra, aquesta força tan gran de la natura que trobes quan obres la porta: aquí s’ha de renovar l’asfalt de les carreteres cada any perquè les herbes creixen una passada. Nosaltres estem molt connectats a això, i a l'hora de crear i de fer les cançons ens influeix molt.

Com creus que la pandèmia afectarà la vostra música i la vostra manera de relacionar-vos amb el públic?

No ho sé. Ara el que més por em fa és que no puguem tocar, perquè aquesta és la nostra manera d'existir. La nostra forma de fer les coses és estar aquí molt concentrats en la nostra aldea i fer les cançons per després poder sortir i estar amb la gent en diferents ciutats i països. Aquesta és la nostra forma de vida, i ara mateix això s’ha frenat totalment. Esperem que encara que sigui sense sortir d'Espanya sigui sostenible poder tocar i seguir connectant-nos una mica amb la realitat. La música si està bé i tal funciona, però t'arribes a realitzar quan connectes amb els altres d'una manera transcendent. Ens falta aquesta part ara mateix. La música és una de les coses més importants en aquests temps tan estranys.