‘El triángulo de la tristeza’: la darrera Palma d’Or de Canes fa vomitar els rics

Hi ha artistes que, amb els anys, es van polint i refinant. Ruben Östlund, en canvi, sembla tornar-se més cafre a cada nova pel·lícula. Ho demostra a El triángulo de la tristeza, guanyadora del darrer Festival de Canes (on ja havia obtingut la Palma d’Or el 2017 per The Square), disposant un recital de vòmits al ritme del hardcore furiós d’una cançó de Refused com a seqüència central d’una sàtira on models influencers i milionaris viatgen a la deriva en un creuer de luxe. El cert és que les grolleries escauen prou bé al director suec, potser perquè li permeten abraçar una comicitat que el seu cinema sempre havia reclamat, fent explícit allò que vam començar a intuir a Força major: que la seva manera d’incomodar el públic té més a veure amb els estirabots de vergonya aliena que s’empesca Larry David que amb la rigidesa de Michael Haneke.

Ara que ja no s’aguanta el riure, Östlund no té por de desequilibrar la narració segons el que més li convingui, donant als (un xic extenuants) 142 minuts d’El triángulo de la tristeza una estructura mutant i aparentment estripada, però amb significatives rimes internes. Si el film comença teoritzant sobre com les diferències en el poder econòmic poden condicionar una relació afectiva, el seu darrer i sorprenent acte porta això a la pràctica posant en crisi els rols socials i sexuals que solem assumir socialment. La misantropia irredempta de què fa gala el cineasta pot arribar a ser tant brillant com antipàtica, però sembla poc probable que es volgués posar darrere la càmera per fer amics. I quan asseu a taula un nord-americà comunista i un oligarca rus per fer-li un duel dialèctic entre gots de whisky, Östlund demostra que, com a mínim, la seva mirada ridiculitzadora als problemes del Primer Món és equànime.