El Tricicle i l’art de fer riure cada 8 segons
De la pitjor crítica al gran èxit global: la companyia s’acomiada amb una gran exposició al Palau Robert
BarcelonaLa primera crítica d’un espectacle del Tricicle la signava Joan de Sagarra i afirmava que “quan escasseja la imaginació es corre el perill de fer el ridícul, que és el que van fer els components del Tricicle” al festival de mim del 1982. Els devia quedar clavada, perquè pràcticament és el tret de sortida de Tricicle Clic, gest, humor, llenguatge, l’exposició al Palau Robert que culmina la celebració dels 40 anys d’una de les companyies teatrals catalanes més importants de tots els temps i commemora el seu comiat definitiu dels escenaris. L’exposició és gairebé una resposta a aquella crítica: “Ens va marcar moltíssim. Sort que teníem esperit de superació perquè per a algú altre la seva carrera hauria acabat aquell fatídic dia”, recorda Paco Mir. “Però allò també ens va fer reaccionar –afegeix Carles Sans–. Vam veure que havíem de fer una cosa més nostra, no imitar els clàssics que havíem après a l’Institut del Teatre”. “És que justament si una cosa tenim és imaginació”, sentencia Joan Gràcia.
L’exposició és un recorregut a través dels deu espectacles de creació que han omplert teatres durant quatre dècades, des de la fundació del Tricicle el 1979: de Manicomic (1982) fins a Hits (2016). El seu èxit es pot objectivar en xifres, i està imprès en un comptador que hi ha a l’entrada de la mostra: han provocat 17,7 bilions de rialles a 4,2 milions d’espectadors, en 6.196 funcions en 20 països del món. És a dir: és com si haguessin fet una funció cada dia durant 17 anys. Això són 8 mesos l’any dormint fora de casa, excepte quan han fet televisió (de Tres estrelles a Dinamita). Un ritme que el covid va aturar definitivament: “Està bé tancar etapes i tancar-les quan va bé, amb el teatre ple, amb glòria. Arribar al cim està bé però mantenir-s’hi costa molt”, afirma Mir.
Un tomb pel Tricicle
La banda sonora de l’inici de l’exposició, que estarà en cartell durant cinc mesos, és Soy un truhán, soy un señor i s’hi pot veure la mítica participació dels tres clowns a l’Un, dos, tres, responda otra vez. Chicho Ibáñez Serrador els va convèncer d’anar-hi recordant-los que veien el xou 22 milions de persones. Així, el Tricicle va passar de fer “teatre intel·lectual” a fer “teatre comercial”, recorda Joan Gràcia, i també van passar a ser coneguts com “els del Julio Iglesias”. Després ve tot un viatge per la memòria col·lectiva, un trajecte ple d’objectes d’atrezzo, vestuari, escenografia, cartells, fotografies i esquetxos en vídeo que encara fan riure l’espectador. “La gràcia del Tricicle és que fem humor per a tots els públics i intemporal. Avui un gag de fa 35 anys continua sent divertit. Els humoristes fan humor de la realitat, i com que el món va tan ràpid, al cap de poc deixen de tenir interès”, diu Sans. “Nosaltres som observadors, ens fixem en les coses que passen als humans, en personatges del carrer, en les coses més normals, i les transformem en humor”, revela Gràcia.
A cada racó de l’exposició es pot descobrir algun secret de la companyia. Per exemple, que a Manicomic van trobar el que seria el seu segell amb l’esquetx de l’illa (que després expandirien a la sèrie de TV3 Xooof!). Que després de Slastic van obrir tres botigues de marxandatge esportiu. I també van engegar una companyia clònica perquè no podien assumir la demanda mundial. Aquesta obra també els va portar a participar a la cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona, interpretant aquells tres corredors de marxa que els van brindar 5 minuts de glòria televisiva amb 200 milions d’espectadors de tot el món endollats al televisor. “No va caure cap contracte milionari”, admet Mir, però era la primera vegada que l’humor entrava en un espectacle olímpic i anys després ho copiaria Mr. Bean a Londres.
Més anècdotes: que la sitcom sense paraules Entretres els va portar fins a Broadway però el màrqueting americà els va convèncer de fer canvis a l’espectacle i l’experiment va acabar amb una mala crítica al New York Times que va cancel·lar els seus plans. “L’endemà de la crítica fèiem els càstings per escollir els actors que havien d’estar al teatre a Nova York una llarga temporada i ja no els vam fer”, recorda Mir.
Que Sit va ser el muntatge que més els va costar: nou mesos d’assajos i proves, omplint llibretes de dibuixets i idees com les que mostra Paco Mir en un vídeo. I, finalment, que amb Hits, els seu últim còctel de grans èxits, van assolir el rècord de riures: han calculat que el públic reia cada 8 segons de mitjana.
Una raresa de la galàxia còmica
L’arquitecte i dissenyador Juli Capella ha ideat una mostra pensada per al gran públic, molt plàstica, fins i tot juganera –es pot entrar en una mena de triciclematón per jugar a ser un dels actors–, però no ha renunciat a incloure-hi la seva tesi: “Tricicle fa una aportació fonamental en el món del teatre, l’espectacle i l’humor català”, diu, situant-los en el context explosiu de l’escena de finals dels 70, quan van néixer companyies com Comediants, La Fura dels Baus i Vol-Ras. “El Tricicle crea un llenguatge nou, un estil. Existeix el mim tradicional, però és més trist, i ells no són això; existeixen els monologuistes, però ells no parlen; existeix el cinema mut però tampoc...”, continua. Capella connecta tot aquest univers de gèneres i referents, que va del còmic als pallassos passant pel teatre i la televisió; de Capri a Woody Allen, de Buster Keaton als Germans Marx.
Fa cinc anys que el Tricicle inaugurava el seu espectacle de comiat i ara és l’hora de l’última exposició. D’aquí ve el títol, Tricicle Clic, una picada d’ullet a la tradició de titular els espectacles acabats amb ic (Garrick, Terrrific, Slastic), i també un gag: Tricicle apaga el llum. Clic!