Triomf absolut de Nadine Sierra i Javier Camarena al Liceu
Romanticisme descafeïnat en la posada en escena de 'Lucia di Lammermoor'
'Lucia di Lammermoor'
Gran Teatre del Liceu. 16 de juliol del 2021
Lucia di Lammermoor és una de les òperes més representades de la història del gènere, la més programada de Donizetti i un dels títols preferits dels espectadors del Liceu. Ara hi torna amb un muntatge de Barbara Wysocka, amb direcció musical de Giacomo Sagripanti i amb dues veus de referència per als papers de Lucia i Edgardo, respectivament la soprano Nadine Sierra i el tenor Javier Camarena.
Per a la directora de l’espectacle, Lucia és una dona independent, que “prefereix la bogeria i la mort abans que la passivitat”, segons explica a l’article del programa de mà. La idea és discutible, tot i que sobre l’escenari el concepte es defensa bé, amb un bon retrat del personatge. Tanmateix, Lucia no és Isolda, cosa que caldria recordar a Barbara Wysocka quan escriu que en aquesta òpera “l’amor només troba la seva plenitud en la mort”. Novament discutible, perquè l’univers de Donizetti (o el de Walter Scott, autor de la novel·la inspiradora de l’òpera) no és el de Wagner. En el muntatge, amb atractiva escenografia de Barbara Hanicka, vestuari de Julia Kornacka i esplèndida il·luminació de Rainer Casper, el canvi d’època ni reforça ni contradiu la idea de Wysocka, senzillament en prescindeix. En conseqüència, no sé si l’ambientació als Estats Units de finals dels anys cinquanta del segle XX (amb al·lusions al cinema d’Elia Kazan i de John Cassavetes) aclareix gaire la concepció de la regista. I és que Lucia di Lammermoor és una òpera molt, massa romàntica per fer un salt tan radical d’època i de lloc. Tot plegat, doncs, resulta una mica descafeïnat i amb alguns tòpics que ratllen la carallotada, com el cotxe (que entra al saló fent marxa enrere) o la màquina d’escriure que es pica al ritme de la música de Donizetti.
El gran atot de l’espectacle és la música, molt ben defensada des del fossat per un Giacomo Sagripanti que tendeix a tempi ràpids, però que aprofundeix en el discurs, extraient de l’orquestra sons d’innegable bellesa. La versió, amb pràcticament tots els talls oberts, permet, per exemple, sentir íntegra l’entrada de l’obligat per a arpa de la cavatina de Lucia (bravo, Tiziana Tagliani!), amb resultats espectaculars.
El paper del cor és crucial en aquesta òpera i el titular del Liceu va estar a l’altura en la que ha estat la darrera actuació d’aquesta massa estable sota la direcció de Conxita Garcia, que aquesta setmana ha estat nomenada adjunta a la direcció musical. És una llàstima que la fins ara directora del cor del Liceu no hagi tingut totes les facilitats ni els mitjans per poder dur a terme la renovació desitjada. Garcia ha fet el que ha pogut i se li ha d’agrair la feina (ben) feta; també en aquesta Lucia.
Una escena final apoteòsica
Van ser molt ovacionades les veus dels dos protagonistes. Nadine Sierra debuta amb el rol titular al Liceu i ho fa amb mitjans sobrats, gràcies a una veu ben projectada, amb domini de l’estil belcantista, del fiato i dels reguladors. Va agradar molt més la cavatina Regnava nel silenzio que l’ària de la bogeria, potser perquè els atacs als mi bemolls sobreaguts pequen de certa tibantor. Però el cert és que estem davant d’una gran artista.
L’Edgardo de Javier Camarena és de manual. El tenor mexicà és un cantant sensible, intel·ligent i dotat amb una veu de gran bellesa, amb una paleta variada de colors i amb una projecció envejable. Amb els anys, ha guanyat en robustesa, cosa que el fa un cantant ideal per a rols com aquest. I si bé va reservar-se en el duet amb Lucia a la primera part, la gran escena final va fer ensorrar el teatre. I amb raó.
Alfredo Daza és un baríton de timbre cantellut, però sap ser incisiu i té l’expressivitat adequada a l’antipàtic rol d’Enrico. Per contra, la discreció va planar sobre el Raimondo de Mirco Palazzi. Força bé el Normanno de Moisés Marín, correcta l’Alisa d’Anna Gomà i complidor l’Arturo d’Emmanuel Faraldo.
