El triomf de Joana Sagrera, a qui el marit va fer tancar "per boja"

Sant Boi de Llobregat"El cas de Joana Sagrera i Guix sembla un fulletó tràgic, però va ser un cas real que va fer història, perquè es tracta del primer cas documentat de detenció il·legal al psiquiàtric de Sant Boi", afirma Enric Vicens, metge psiquiatre i responsable de docència i d'estudis del Parc Sanitari Sant Joan de Déu. Vicens, que va presentar el cas en una taula rodona celebrada al centre sanitari, explica que Joana Sagrera (1817-1874) era la filla d'una important i benestant família valenciana que es va casar, quan tenia 22 anys, amb el reusenc Miquel Nolla. El matrimoni va tenir tres fills, el més petit dels quals va morir quan tenia set o vuit anys, i eren els rebesavis de l'exalcaldessa de València, Rita Barberà. El marit devia ser ambiciós i emprenedor perquè va reconvertir el negoci tèxtil de la família de la dona en un important negoci de gres porcellànic, que exportava arreu del món i decorava els palauets d'algunes de les famílies més acabalades d'Europa. La fàbrica es va construir en uns terrenys que va heretar la Joana, per desig de la seva mare, Anna M. Guix.

No podem saber si quan es van casar s'estimaven o què va succeir a casa, però cap al 1860 la Joana volia separar-se, cosa gens senzilla a mitjans del segle XIX. En el seu cas, el fet que tingués part del patrimoni encara ho feia més complicat. "La convivència havia empitjorat força perquè Nolla va col·locar al capdavant de la fàbrica un director anglès, Mr. Duvies, que va anar a viure amb la seva esposa a casa del matrimoni valencià. Tot es va tensionar força quan la dona del director de la fàbrica es va convertir en l'amant de Miquel Nolla", explica Vicens.

La lluita per la separació

En aquell moment hi havia molts prejudicis i idees preconcebudes sobre les dones, que fins i tot es defensaven científicament. Joan Giné i Partagós (Barcelona, 1836-1903), rector de la Universitat de Barcelona i director del manicomi Nova Betlem, primer a Gràcia i després a Sant Gervasi de Cassoles, afirmava: "En la dona, la menor potència del cervell correspon a la menor intensitat de la seva intel·ligència. La dona és més sentimental que racional i, per això, és més piadosa, més crèdula i menys criminal que l'home".

Sagrera es queixava en algunes cartes del caràcter "colèric" del marit i de les contínues vexacions i maltractaments. Tenia com a aliat el seu oncle, Gaspar Dotres. Va intentar marxar de casa més d'una vegada. En una de les ocasions, el marit la va fer anar a buscar i li va dir que si no tornava a casa s’arriscava a perdre els fills. Va tornar, però Nolla pràcticament no la deixava sortir i, poc després, Sagrera va marxar a Madrid per parlar amb un advocat que l’ajudés a gestionar la separació. Abans d’anar a Madrid, Nolla li va fer firmar una carta en què especificava que marxava per pròpia voluntat i que no diria res en contra d’ell. Quan va tornar de Madrid, a casa no hi havia ni el marit ni els fills.

"En aquell moment, la van fer anar a veure els metges Antonio Navarra i Manuel Pastor enganyant-la amb l’excusa que s’havia de curar un dit. Els dos metges la van examinar i van dictaminar que tenia «una monomania afectiva, amb tendència als atacs de demència, tal vegada furiosa»", diu Vicens. Aconsellaven que la traslladessin al manicomi.

Finament, la van tancar al manicomi de Sant Boi, i els metges Wenceslao Picas i Emili Pi i Molist van fer un altre informe assegurant que patia "una exaltació de les facultats intel·lectuals i una lleu depressió de les afectives, un estat que, sense constituir una veritable alteració mental, fàcilment podria arribar a ser-ho per la seva constitució nerviosa". Van dictaminar que fos separada de la família i que continués tancada. Sagrera es va poder posar en contacte amb el seu oncle, que va acudir al governador civil de València reclamant que la deixessin sortir de Sant Boi. Finalment, un jutge va decidir que l'enviessin a un convent de Gràcia i que l’examinessin altres metges que van dictaminar que no havien notat "ni el més lleu símptoma d’alineació mental i que no tenia cap desordre". L’Acadèmia de València també va arribar a la conclusió que Joana Sagrera no tenia problemes mentals.

Un debat internacional

A partir d’aquí, es va iniciar un debat tant a Espanya com a Europa entre diferents metges. Un dels moments més àlgids va ser quan la Societat Medicopsicològica francesa va debatre el tema i el concepte de monomania va rebre crítiques duríssimes, tal com recull Marta Cuñat Romero a l'article "Las cartas «locas» de doña Juana Sagrera", publicat a la revista d'història de la psiquiatria del CSIC. "Brière de Boismont va publicar l'article «L’affair Sagrera» als Annales Médico-Psychologiques i va fer una lectura interessada de les cartes de Joana Sagrera per arribar a la conclusió que no volia saber res dels seus fills, tot i que ella preguntava constantment pels seus fills", assegura Vicens. El cas de Sagrera va sortir a la premsa europea i nord-americana. Al final, el jutge va dictaminar que havia estat víctima d’una detenció il·legal i, de fet, van ser processats els que van propiciar el seu internament al manicomi de Sant Boi: el director del manicomi, Antoni Pujadas; Miquel Nolla, i els germans de la Joana que l'havien ajudat, Francesc i Lluís. Joana Sagrera es va poder separar de Miquel Nolla, però pràcticament no va poder tenir cap relació amb els seus fills. Va morir sola a València.