Triquell: "No puc vendre un missatge alegre i esperançador"

BarcelonaFrancesc Fuentes Triquell (Barcelona, 2000) té coses a dir i sap com dir-les. Un any després de debutar amb el disc Entre fluids, publica l’EP FOMO (Halley Records, 2023), produït amb Andy Wheels, Wise Mike, Vernat i Scotty DK. El presentarà del 17 al 20 de gener al Centre d’Arts Digitals Ideal de Barcelona, amb un format immersiu que conjuga música i imatge. 

Després d’escoltar l’EP, és inevitable pensar que el món està fatal. 

— Avui dia, ser realista és adonar-se que moltes coses no van del tot bé. Se’m faria difícil vendre un missatge esperançador i alegre. 

Tan malament estem?

— D’aquí a uns anys direm: te’n recordes dels anys 2020?, te’n recordes que va haver-hi un boom de sociopatia extrema en què la gent es va deixar d’estimar? La sèrie Black mirror és cada cop menys ciència-ficció i més documental. 

El títol de l’EP, FOMO, surt de l’expressió anglesa fear of missing out (por de perdre’s alguna cosa). Per què ens passa?

— Obres les xarxes i ho saps tot de la vida de la penya. Sents que, si no estàs vinculat al que està passant, no formes part de res. Vols tantes coses que al final t’allunyes de la teva pròpia vida. La contraproposta del FOMO seria el nihilisme. 

“Treu-me la pantalla”. ¿T’hauria agradat criar-te sense ordinadors?

— No, no em penedeixo de res. No soc partidari de censurar els mòbils. Formen part de la nostra realitat, ens agradi o no. Però els joves han de saber quines són les repercussions de la tecnologia: la sociopatia, la pseudorealitat. És important fer-los conscients de tot això. Si la pantalla et mostra continguts en funció dels algoritmes, entens que el món ha de ser com tu vulguis. Que tot s’adaptarà a tu. I això és una putada. 

A la cançó Plàstic cantes: “No puc ser fantàstic, però puc fer cara de fàstic”. ¿Voler quedar bé és un problema?

— Ser complaent, tranquil·litzar la penya, ho sap fer tothom. Ser sincer és un acte de valentia. Tot aniria millor si estiguéssim més desacomplexats. Hauríem de dir més sovint: “Ei, tinc un mal dia”.

“Em fa mandra ser el meu pitjor enemic”. 

— Soc molt autoexigent. Estic intentant aprendre a viure amb més zen. No tot és una cursa de fons. Pensem que l’èxit ens farà sentir realitzats i és mentida. Pots tenir èxit i estar fatal amb tu mateix. 

A la cançó FUMS! descrius una ciutat massa contaminada, massa lluminosa i amb “massa wannabe”. 

— Sí, parlo de Barcelona. Les ciutats grans són l’epicentre cultural. Va coincidir que la temporada que vaig viure a Barcelona va ser quan vaig patir més FOMO. Però passa a tot arreu. 

La indústria musical és tòxica?

— Uf, sí. Hi ha una falsa elit cultural que viu molt del narcisisme. L’starter pack d’aquests ambients són mirades per damunt l’espatlla. Qui té més seguidors? Qui cobra més per bolo? Qui produeix més bona música? Et conviden als esdeveniments perquè realment els caus bé o volen que els promocionis la seva merda? Per desgràcia, normalment és la segona opció. 

El capitalisme fa malbé la cultura? 

— Quan passes la cultura pel filtre d’espònsors, d’empreses que tenen molts diners, generes una diferència encara més gran entre els artistes que tenen recursos i els que no. He vist penya que fa gires mundials, que té la vida dels seus fills i nets solucionada, tancant caixets altíssims. I he vist penya a qui ningú fa ni puto cas i que cada cop ho té més difícil. Fa por que, el dia que t’acostis a aquestes marques –Brugal, Vueling, Estrella Damm, entre altres–, en depenguis massa. Endogàmia, correcció absoluta. Ets el millor, i després a l'esquena...

Què es podria fer per trencar aquestes dinàmiques? 

— M'agrada com funciona el gremi del cinema. La meva parella és directora de fotografia i sempre que puc l’acompanyo als rodatges. És un ambient que em fa pensar en l’educació en el lleure, els esplais i els caus: és penya que ho fa perquè vol, que no cobra res, que té molt talent. Hi ha esperit col·lectiu. Surts de tu mateix, formes part d’alguna cosa més grossa. 

El grup valencià Zoo ha anunciat que plega després de deu anys en actiu. T’han influït d’alguna manera?

— Totalment. Són dels pocs actius catalans realment reivindicatius. En Panxo ha fet sempre d’intermediari d’una veritat que va per sobre de la seva història particular, i això m’agrada molt. Els Zoo han treballat la música com una eina de transmissió de. No em comparo amb ells, però els valoro molt. M’han ensenyat a expressar-me en la meva llengua. I en l'àmbit de la producció ho han tractat tot superbé. Chapeau. Respecte absolut i etern. 

A Catalunya cada vegada hi ha menys grups de música polititzats. I els joves d’esquerres estan especialment desencisats. 

— Estem en una època complicadeta per a qualsevol persona una mica conscient de què passa al món. Arriba un moment que et canses de portar la flama i encapçalar la revolució. Jo he tingut una època nihilista –sé que és de privilegiat–, però a la vegada soc conscient del valor que té un vot. Animo la penya a dir alguna cosa. Sempre és millor que no dir res. Abans pensava que la música era apolítica, però ara no. Si no et mulles per res, vol dir que la teva música realment no té cap idea. Això sí, com a artista no sento que hagi de ser el portaveu de cap col·lectiu. Prefereixo parlar de les meves experiències sensorials. Em mola que la música sigui visual i cromàtica. 

A l’Ideal presentaràs un concert immersiu. Per què has volgut acompanyar la música d’imatges?

— Tenim una concepció supertradicionalista del que ha de ser un concert: l’artista al mig de l’escenari, ballant i fent el mico. I tothom el mira des d’un lloc diferent: com més lluny ets de l’escenari, menys pots connectar amb la música. En canvi, si tens quatre parets amb projeccions que envolten el grup, el so es multiplica per mil. Fa cinquanta anys, ningú posava pantalles als concerts. Ara hi ha penya que amb pocs recursos aconsegueix una proposta escènica guapa. Les generacions que pugen necessitaran alguna cosa més que quatre persones fent el mico. Els concerts immersius són el futur i, a més, ajuden el cinema a mantenir-se. 

Com a lletrista, jugues molt amb la sonoritat de les paraules, oi?

— Sí, amb la fonètica! Si tu dius una p, una t, una r, una s, una c… El català té molts dígrafs, i sons vocàlics, i paraules llargues. Mètricament, m’obsessiona ocupar l’espai que haig d’ocupar. Un cantant ha de saber quan ha de callar. Per a mi, l’Eminem és l’exemple d’artista que, tot i fer bones lletres, es passa amb el nombre de veritats per tema. Quan fa dos minuts i mig que sents una metralladora de paraules seves dius: "Val, sisplau, pots callar un moment? Vull ballar i tota l’estona m’estàs explicant coses". Això té a veure amb l’ego del cantant. Crec que a FOMO he callat més. 

Aquest EP és més psicodèlic que Entre fluids. ¿Es pot fer música psicodèlica sense haver tingut mai experiències amb les drogues?

— Sí, tant hi fa… Hi ha gent que ho necessita i gent que no. Es poden tenir experiències psicodèliques sense necessitat de consumir drogues. El que més s’hi acosta és anar al cinema: una pel·lícula, una bona banda sonora, sentir com el subwoofer et tremola al pit. 

¿La cançó Plàstic és una picada d’ullet a la pel·lícula Barbie?

— Sí, em flipa la Greta Gerwig. M’encanta tot el que forma el món Barbie: la Nicki Minaj, la Margot Robbie… 

A la cançó Laberint, del disc anterior, parlaves de la no-monogàmia, que sovint ha estat criticada per seguir la lògica capitalista. Per ser víctima del FOMO, precisament. ¿És possible tenir una relació oberta sense caure en el consumisme? 

— La poligàmia excessiva i no controlada pot ser terrorisme emocional. I les banyes són dures, perquè penses que et substituiran. Però sí, és possible. I és possible que una relació en principi monògama es transformi en poligàmica. I viceversa. Una relació ha d’evitar tancar-se en els seus propis principis. Ha de ser un reflex de l’estat emocional en què es troben les dues, tres, quatre persones. Hi ha gent que diu: “Tinc 20 anys i haig de descobrir els meus límits sexuals de manera extensa”. Un dels problemes del FOMO és que no ens deixa vincular-nos a llarg termini amb res ni ningú. 

Què vols dir?

— Sents que allò que estàs fent, com que ja fa temps que ho fas, ha deixat de tenir sentit. Hi ha qui diu: “Els meus avis van començar amb 16 anys i encara estan junts, això ara és impensable”. És mentida, esclar que pot passar. Jo no sento que m’hagi perdut res per no haver estat a totes les discogràfiques de Catalunya. Si estic vinculat a un lloc, no tinc cap motiu per canviar. I no tinc cap motiu per estancar-me. Amb el meu equip puc canviar. I amb la meva parella, també.