Apareix una dona sàpiens de fa 14.000 anys a Catalunya

BarcelonaFa uns 14.000 anys un grup de caçadors i recol·lectors van enterrar una dona d'entre 17 i 20 anys a uns 50 metres d'on menjaven i dormien. La van col·locar de panxa enlaire i protegida amb grans blocs de pedra que potser –s'està investigant– tenien gravats. A més, al seu entorn hi havia diferents còdols que s'utilitzaven per a tasques domèstiques. La Linya, el nom amb què l'han batejat els investigadors del Centre d'Estudis del Patrimoni Arqueològic (Ceparq-UAB), és força excepcional perquè s'ha conservat pràcticament incòlume a la cova de les Avellanes - Santa Linya (Noguera), un jaciment de més de 2.500 metres quadrats que guarda en els sediments la història dels últims 50.000 anys. Fins ara s'havien trobat restes materials de les comunitats que van viure al Prepirineu occidental, des dels neandertals i els primers Homo sapiens fins als primers agricultors i ramaders, però mai restes humanes. "És un dels primers esquelets d'aquesta època sencer que es localitza a Catalunya i que serà possible estudiar i contextualitzar", assegura Rafael Mora, catedràtic del Ceparq-UAB. De fet, les restes trobades d'aquesta època són tan escasses que en aquests moments es coneix molt millor l'anatomia dels neandertals, que són anteriors als sàpiens.

L'estudi de les restes de la Linya, que consten de dos fèmurs, un dels quals connectat a la pelvis, així com d'ossos llargs de les extremitats superiors, falanges, el crani i vèrtebres i costelles, poden respondre a moltes preguntes sobre com eren anatòmicament, d'on venien les poblacions de caçadors-recol·lectors del final del Plistocè, quines malalties patien, si la dona en qüestió caçava o no caçava...

La connexió amb comunitats d'arreu d'Europa

Recentment l'Institut Max Planck va fer un estudi d'altres restes humanes recuperades a la Cueva del Mirón (Cantàbria) i a la Balma Guilanyà (Solsonès). Les primeres pertanyen a una dona d'entre 35 i 40 anys que va viure a Cantàbria fa uns 19.000 anys i el cos de la qual va ser cobert de pintura ocre; es va batejar amb el nom de la Dama Roja del Mirón. Als blocs que van fer servir per protegir-la de les feres hi havia gravats. Al Solsonès es van trobar restes humanes que correspondrien a un mínim de quatre persones, que haurien mort fa uns 13.000-12.500 anys. A la Balma de Guilanyà no hi havia cap esquelet complet, sinó 14 dents aïllades, diversos fragments d’un mateix crani, un radi i diverses falanges. La seqüenciació del genoma de la Dama Roja indicava vincles estrets amb poblacions humanes de l'Europa Occidental i, en el cas de les restes del Solsonès, els indicadors mostraven vincles amb poblacions de la península Itàlica. Les anàlisis de la dona de Linya poden ser claus a l'hora de saber si hi havia contactes regulars entre totes aquestes zones geogràfiques. "Tenim força clar que compartien codis genètics, però podrem tenir més informació sobre quins eren els recorreguts", diu Mora.

Més dones sepultades que homes

No hi ha dubte, però, que les comunitats no vivien aïllades, sinó que es barrejaven, i que segurament quan els nois i les noies arribaven a l'edat reproductiva marxaven. "Els joves havien de sortir i relacionar-se amb altres grups, ja que si no haurien desaparegut perquè s'haurien produït malformacions genètiques", afegeix l'investigador. Curiosament, les poques restes d'aquesta època que s'han trobat enterrades pertanyen sobretot a dones: "Aquest fet també ens pot fer plantejar que tenien una categoria important", apunta Mora.

Durant mil·lennis les muntanyes del Prepirineu van ser visitades per caçadors-recol·lectors. Moltes generacions abans de l’aparició de les primeres comunitats agroramaderes, aquestes comunitats nòmades caçaven animals i recol·lectaven fruits seguint els cicles de la natura. La cova de Santa Linya va estar intensament ocupada perquè és en un lloc estratègic, entre els rius Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, camí de les planes de Lleida, on aquestes comunitats baixaven als hiverns, i els Pirineus, on ascendien quan arribava l'estiu per caçar els animals que hi pasturaven. "Aquestes comunitats mai esgotaven els recursos, mantenien l'equilibri i no deterioraven l'ecosistema", afirma Mora. A la dona que va morir fa uns 14.000 anys li va tocar viure un moment climatològicament crític. Entre 30.000 i 15.000 anys enrere, les temperatures eren molt fredes; és el que es coneix com l'Últim Màxim Glacial. El temps va canviar de manera sobtada en menys de cent anys i va virar cap a un règim climàtic similar a l'actual. L'impacte ecològic va ser important i les investigacions al jaciment de la Noguera, que van començar el 2002, també l'han analitzat a través dels estudis de les restes de les fustes que feien servir com a combustible. Van passar d'utilitzar només fusta de pi a fer servir ginebró, cirerer i espí cerval.