Trobam la Mallorca inèdita d’Agustí Villaronga, el film que Foment del Turisme va vetar

PalmaMuntanyes fosques cobertes de boira, arbres i roques retratats com si fossin persones, una illa silenciosa i pausada, amb un to entre misteriós i poètic, i uns paisatges ombrívols on la bellesa ni s’exagera ni es maquilla, simplement es fa present. Així era la Mallorca que Agustí Villaronga va voler retratar en un documental fet a mitjan anys 80 per encàrrec de Foment del Turisme. L’objectiu de l’entitat de promoció turística era donar a conèixer la “Mallorca inèdita” i el cineasta així ho va fer. No hi sortien ni gaires platges ni molt de sol. I precisament per això Foment del Turisme va decidir no utilitzar el treball. En el seu lloc van fer una altra peça promocional en què sí que hi havia terrasses d’hotels, gent fent surf i nins contents. La imatge de Mallorca que van voler donar a la nova cinta, de fet, començava amb una dona ballant sevillanes. I el documental de Villaronga va quedar guardat, literalment, dins un calaix. Fins aquesta setmana, que, quasi 40 anys més tard l’hem trobat en uns magatzems del Foment del Turisme.

La producció de documentals per part de Foment del Turisme per retratar Mallorca a través de directors que tinguessin un segell personal i fossin més o menys experimentats venia d’enrere. Ja en els anys 50, Luis Suárez de Lezo va rodar Viaje a Mallorca, una peça de prop de 20 minuts que comença amb una veu en off que diu, en castellà, “per les rutes de la mar o dels aires, tots els dies centenars de persones des de tots els racons del món arriben a l’illa de Mallorca”. Anys després, el 1970, Jack Webb en dirigiria un altre que duia per títol But do you really know Mallorca?, és a dir, que demanava directament als espectadors, o sigui, als turistes, si realment coneixien l’illa. I és que amb tots aquests documentals l’objectiu de Foment del Turisme era donar a conèixer, una vegada i una altra, una nova Mallorca, una versió de l’illa que fos desconeguda. Els continguts d’aquelles obres, però, confirmen que els resultats s’assemblaven molt entre ells i que reproduïen allò que ha acabat per esdevenir la imatge canònica de la Mallorca turística: sol, platja i alegria. A la recerca d’una altra versió d’aquesta Mallorca inèdita, l’any 1986 s’adreçaren a una agència de publicitat amb l’objectiu de produir un nou documental.

L’acta de la reunió del patronat de Foment del Turisme del 8 de setembre d’aquell any informa que s’ha aprovat la realització d’una pel·lícula sobre l’illa “amb l’empresa DME”. Es va decidir que el director fos el mallorquí Agustí Villaronga, ja instal·lat a Barcelona. No és fins cinc mesos després, quan el cineasta ja havia rodat i presentat a Foment el seu treball, quan a l’entitat se’n torna a parlar. I és per dir que n’han presentat, patrocinada pel Consell de Mallorca, una versió modificada en un cinema de Palma. D’aquest documental no se’n torna a parlar pus, perquè va ser el mateix Villaronga qui va renegar de la versió modificada sense el seu permís.

Una pel·lícula incompresa o maleïda?

Quan Agustí Villaronga va rebre l’encàrrec de Foment del Turisme, entitat presidida en aquell moment per Ferran Perelló després de sis anys amb Paulí Buchens al capdavant, el cineasta ja havia estrenat la seva primera pel·lícula, Tras el cristal. Per a aquells que no l’hagin vista, un bon resum és el que en va dir el també cineasta John Waters: “Tras el cristal és una gran pel·lícula, però m’espanta massa per mostrar-la als meus amics”. Abans de sacsejar la crítica cinematogràfica amb aquesta cinta, Villaronga havia rodat un grapat de curts, com Anta Mujer, on ja feia coneixedor que posseïa una mirada molt singular i un talent únic a l’hora de compondre tant imatges com històries poc convencionals. A principi dels 80 havia intentat aixecar una primera pel·lícula que acabaria convertint-se també en un curt, Al-Mayurka (fragments), on confrontava passat, present i futur de l’illa amb imatges carregades de simbolisme. L’inici és, de fet, la imatge d’una dona vestida de blanc enterrant a la platja el seu fill mort, envoltada d’un grapat de ploradores. L’escena es veu de sobte interrompuda per l’arribada d’un grup de turistes bastant particular. Va ser al director d’aquest curtmetratge a qui encomanaren fer una peça per promocionar l’illa d’una manera que no s’hagués fet abans, a la recerca d’aquells racons de Mallorca que no s’haguessin mostrat mai. I això va ser el que Agustí Villaronga va voler fer: donar la seva visió de Mallorca.

El rodatge va durar aproximadament tres setmanes, segons recorda qui hi va fer d’script, Catherine Alcina. Van gravar a llocs molt diferents, des del cap Blanc fins a Son Marroig passant per la desapareguda discoteca Dhraa. Un altre dels membres de l’equip la recorda com “una pel·lícula maleïda” i afirma que en algunes localitzacions hi havia “tanta boira que semblava Irlanda”, cosa que queda reflectida a la versió que Agustí Villaronga va lliurar a Foment del Turisme. Són prop de 20 minuts en què se succeeixen diferents imatges d’arreu de l’illa sense un aparent fil conductor, més enllà de la trobada esporàdica entre un home i una dona que apareixen a la part central del documental. L’inici, però, és una imatge amb un fort contrallum on un vaixell negre travessa la mar, retratada gairebé com si fos un mirall. A la versió original, la que ara s’ha localitzat als magatzems de Foment del Turisme, no hi ha cap text ni veu en off, només un acompanyament musical que duu també el segell de Villaronga: hi sonen els temes Multiple 12 de Wim Mertens i Facades de Philip Glass, entre d’altres.

Un dels moments més significatius del documental té lloc a les coves del Drac, un dels epicentres turístics de l’illa, les fotografies de les quals apareixen a la gran majoria de reportatges i fullets fets en aquells anys. La manera de retratar-les de Villaronga, però, és excepcional: l’escena comença completament a les fosques i s’hi manté fins que, passats uns segons, hi compareixen els llums que envolten les barques que recorren, a poc a poc, el llac. És amb una dansa lumínica en un escenari gairebé fosc com el cineasta va voler mostrar un dels indrets més vegades retratats de l’illa, d’una manera nova i personal. Així ho va fer també amb la Seu de Mallorca, estampa simbòlica que només apareix al documental en forma de reflex dins la mar. Tot això, però, no era allò que els de Foment del Turisme volien.

“N’Agustí va aprendre una lliçó de tot allò”, recorda Alcina, gran amiga de Villaronga, “i va ser molt diplomàtic quan ens van comunicar que no ho farien servir, sempre ho era. Ell deia que si li haguessin demanat una cosa bonica, hauria lliurat una cosa bonica. Però no era això, el que li havien demanat”. De fet, segons ella hi va haver moltes imatges que no es van fer servir. “Si n’hi havia fins i tot de ratapinyades!”, conta amb un somriure. I, tot i això, el resultat no va agradar. Inicialment, els de Foment del Turisme van intentar modificar-lo per fer-lo servir i hi van afegir una veu en off que partia d’un esquema fet amb frases i eslògans signat per l’escriptor Valentí Puig. Va ser la versió amb aquests textos la que es va projectar dia 11 de febrer de l’any 1987 als Multicines Chaplin de Palma, en una sessió que va incloure la presència de polítics, hotelers i restauradors, segons recollia el Diario de Mallorca de l’endemà. Qui no hi va anar, però, va ser el director del documental. “Per part del Consell i de Foment es va decidir que la part parlada era important i per això hi van incorporar els textos de Valentí Puig”, escrivia el periodista Damià Caubet al citat diari, “cosa que ha irritat Agustí Villaronga, qui ha preferit no assistir a l’estrena”. Després de la projecció, els seus responsables discutiren la possible eficàcia de la peça i fou llavors quan van decidir definitivament no emprar-la. Així ho van comunicar a l’equip i posaren en marxa la gravació d’una altra peça que sí complís les seves expectatives. I va ser llavors quan la peça original de Villaronga, rodada en 16 mil·límetres, va quedar oblidada dins un calaix.

Una bobina oblidada

No va ser fins l’any 2018 que el documental i Villaronga es van retrobar. Va ser gràcies a la mateixa Catherine Alcina qui, en una donació a l’Arxiu del So i la Imatge (ASIM), va incloure una còpia en DVD d’aquell documental. “Era de molt baixa qualitat”, explica el director de l’ASIM, Xisco Bonnín, “però van ser les primeres imatges que en vam tenir”. Temps després n’aconseguiren una versió en Betacam que, tanmateix, tampoc no tenia una gran resolució ni era la versió original que Villaronga havia signat, ja que, entre d’altres, incloïa els textos de Valentí Puig que hi havien afegit amb la intenció de convertir-la en una pel·lícula més convencional. La bobina original continuava desapareguda, i amb ella tota la història entorn del documental, a l’espera que qualcú trescàs dins els magatzems de Foment del Turisme i trobàs la llauna que la contenia, gairebé intacta i soterrada davall un grapat de capses plenes de fullets promocionals, alguns més primitius amb dibuixos de paisatges bucòlics i d’altres de més recents, amb fotografies de dones en bikini passejant a vorera de la mar. Allà s’amagava aquella Mallorca fosca i complexa, poètica i fràgil, genuïna i inèdita. La Mallorca d’Agustí Villaronga, la que fins ara no s’ha mostrat mai.