La 'trup' de Ramis

PalmaTeatre Principal.- Joan Ramis i Ramis ja té qui el representi. La 'trup', la dels menorquins, els quals reivindiquen de bell nou el seu patrimoni teatral. Com ha de ser. Ho varen fer primer amb Lucrècia i va ser un èxit per moltes raons. Les mateixes que fan recomanable aquesta Arminda, escrita i publicada l’any 1775 i que conta la història d’un amor impossible en una Catalunya medieval. Don Ramon, el nebot del comte Berenguer, està bojament enamorat de la filla d’un pastor. El comte li diu que s’ha de casar amb una infanta de Castella. Ell rebutja l’oferiment i l’oncle el condemna a mort i empresona la jove, per alta traïció. Fins aquí puc llegir per no fer un espòiler. La història té poca importància, fins i tot gosaria a dir que l’hem vista no poques vegades en diferents versions, situacions i ocasions, amb el valor afegit de plantejar, en principi, un tema ètic, el de l’elecció entre la glòria o l’amor, que tampoc no és nou. I això és el que fan, mentre interrompen la funció, els integrants de la companyia, Queralt Albinyana, Rodó Gener, Àlvar Triay, Josep Mercadal, Eugeni Marí –els menorquins– i Xavi Núñez, dirigits per Sergi Marí. No tan sols parlen del tema des d’un punt de vista contemporani, sinó que hi posen tot un seguit d’opinions que fàcilment podríem deduir que són collita pròpia de cadascun d’ells, fent una mica molt de metateatre i una dissecció d’ells mateixos. Del que es tracta és de posar sobre l’escenari a la finalització de cada acte tota una sèrie de continguts molt actuals, com el sexe, l’amor, el poliamor, el paper de la dona... I ho engalten amb molta eficàcia, que fins i tot fa que les reflexions, contradiccions i confessions tinguin una grapada d’autenticitat, probablement perquè la tenen des de la seva concepció.

Per una altra banda, tenim la peça teatral per si mateixa, que es desenvolupa sobre un escenari mínim, amb un vestuari senzill, però prou suficient per ajudar-nos a identificar el context dels protagonistes, que al mateix temps són els actors representant la funció. Una estratègia, una opció intel·ligent per dinamitzar la narració, com ho és també el fet que els actors es vagin canviant per protagonitzar el mateix personatge. Dues hores que passen volant. No és tot. El treball dels actors resulta també fonamental, com és lògic, però amb una dificultat afegida a l’hora de posar-hi la passió, la desesperació, l’honor, l’obediència, el poder o l’humor a cada moment i per part de tots els protagonistes. Ho diu el final del programa de mà: “I sí, ho feim en vers. En alexandrins aparellats, per ser mès exactes”. O sigui, que tota aquesta sèrie de situacions, de sensacions que van sorgint, són en vers, la qual cosa probablement té fins i tot més desimboltura, gràcia i maneres, les que hi posà Joan Ramis i Ramis el seu dia i les que hi ha afegit La Trup. Un goig que la gent reivindiqui els seus tresors teatrals i que a sobre ho facin d’una manera difícilment millorable, tots i cadascun d’ells, en tots i cadascun dels rols i que a sobre actualitzin amb tant rigor i humor una història i unes circumstàncies que es produeixen des que el món és món i passaran fins que s’acabi.