El 'Tubular bells' de Mahler

PalmaAuditòrium.- Tubular bells és el títol que va fer famós Mike Oldfield, però també el naixement d'un nou tipus de música, anomenada new age. Amb ella va veure la llum ni més ni menys que Virgin, el segell discogràfic de Branson, en un moment en el qual el compositor havia quedat poc més que tirat i famolenc després que Kevin Ayers dissolgués la seva banda, The Whole World, per anar a situar Deià en el mapa de la psicodèlia. La relació, per tant, entre Oldfield i Mahler va una mica més enllà del fet que ambdós utilitzassin les campanes tubulars o la mandolina i la guitarra espanyola per a una estranya i grandiosa composició. La seva situació personal en aquells moments era, com a mínim, complicada, difícil, i de ben segur immens el bull interior. Que varen ser innovadors no n'hi ha cap dubte. La setena de Mahler, amb fins a cinc moviments, va capgirar totes les normes i regles de la música simfònica. Ningú no sap què volia explicar el 'bohemi' compositor amb aquest aquelarre d'instruments gens habituals, com les campanes tubulars, els picarols i altres estris de percussió, o la mandolina, la guitarra... canvis de tonalitat sense cap lògica establerta o atonalitats que semblaven llançades des de l'abstracció més absoluta, però que finalment quedaven perfectament imbricades dins el conjunt. Potser no volia explicar res. Potser tot sorgia d'un estat d'ànim incontrolable, de les passions que el torturaven sense compasió i al mateix temps li subministraven l'únic aliment de la seva existència, o tal vegada es tractava d'una lluita aferrissada amb ell mateix per treure de dins el seu cap bona part de la història de la música o reivindicar alguns dels seus referents, Wagner, Txaikovski, Richard Strauss... o fins i tot Lehár. Ves a saber. La setena simfonia de Gustav Mahler és com el mandala de Matti Klarwein, on hi cap tot i no hi sobra res.

Vuitè concert de la temporada, amb Pablo Mielgo al capdavant de la Simfònica i l'Acadèmia. Cent músics, si fa no fa, sobre l'escenari, que varen interpretar l'única peça del programa amb tots els seus colors i matisos, que no són pocs, transitant la laberíntica composició ara amb delicadesa ara amb vehemència, on cada moviment sembla que tingui autonomia pròpia i tot plegat resulta majestuós. Sonates, marxes, rondós... cohabitaren en perfecta harmonia per al lluïment del talent de la nostra Simfònica, individualment i en conjunt. Tot plegat un foll 'in crescendo' de gran magnitud. Vuitanta minuts que passaren com una exhalació.