'Turandot' i l''aniversaritis' del Liceu

Fa quatre anys, el Liceu va presentar una nova producció de Turandot a càrrec de Franc Aleu per commemorar el vintè aniversari de la reinauguració del teatre. L’octubre de l’any vinent hauran passat vint-i-cinc anys d’aquella reobertura i s’ha tornat a programar l’òpera de Puccini, però en la versió que va dirigir Núria Espert per a aquella solemne ocasió, ara recuperada per Bárbara Lluch, neta de l'actriu. La pregunta és si calia decantar-se per aquesta opció, tenint molt més recent en la memòria l’espectacle d’Aleu. I la resposta pot ser ambivalent: d’una banda, el muntatge d’Espert és un clàssic. Però de l’altra, el d’Aleu –que no s’ha tornat a veure– suposava una mirada cap endavant.

Al Liceu sembla haver-hi un excés d’aniversaritis que fa perdre de vista el que hauria de tornar a ser el teatre: un referent internacional en matèria de grans veus. I no és que aquesta reposició de Turandot no compti amb dos bons repartiments (ho són), però el cert és que la brillantor de la posada en escena contrasta amb una lectura plana del drama puccinià en matèria musical. Visualment, l’espectacle segueix funcionant amb la seva concepció cinematogràfica, gràcies al binomi Frigerio-Squarciapino, complementat per la sàvia il·luminació de Vinicio Cheli. Com a repositora, Lluch ha respectat les directrius de l’àvia, tot i que restituint el final pretesament feliç de l’obra, i defugint el suïcidi de Turandot que Espert va imaginar en el seu muntatge original.

El primer repartiment és en conjunt digne, però sense els esclats de brillantor que demana la partitura de Puccini. A la Turandot d’Elena Pankratova li falta la bilis de crueltat del personatge, si bé es revesteix bé amb el gel al·ludit per Liù. Dit d’una altra manera: és freda, i a l’enfrontament amb Calaf després d’In questa reggia li falta més electricitat. Ha tornat Michael Fabiano, no sé si destinat a ser el tenor puccinià de la dècada. Personalment, penso que la veu no és gens interessant, tot i que el cantant nord-americà s’implica de valent en l’assumpció del personatge.

El rol més puccinià de l’òpera és el de Liù, i Vannina Santoni ho dona tot en les seves dues grans àries, amarades de dolçor i de lirisme melodramàtic, que és el que toca. Bon Timur el de Marco Mimica, de greus poc rotunds, i curiós l’Altoum de tot un veterà wagnerià com Siegfried Jerusalem. Excel·lent compenetració entre Ping (Manel Esteve), Pang (Moisés Marín) i Pong (Antoni Lliteres).

Al fossat, Alondra de la Parra va dirigir el trànsit sense idees brillants i sense passatges que permetessin extreure les genialitats de la partitura: una direcció musical que es limita a llegir la partitura, davant dels efectius membres de l’orquestra i d’una massa coral que va complir sense gaires alegries.